Faves comptades

Els efectes del dèficit democràtic europeu

Fa pocs dies, un distingit grup d’intel·lectuals, encapçalat per Jürgen Habermas i seguit per Giuliano Amato, Zygmun Baumann i Ulrich Beck, expressaven en un article a The Guardian el seu malestar per la manca de resposta europea als problemes que planteja el canvi d’època que travessem. Exigien, en resum, més política, més lideratge i menys reiteració de la medecina de l’austeritat econòmica com a única recepta. Deien una cosa tant de sentit comú com que no es pot mantenir una moneda única sense reforçar la unitat política. I ho remataven dient que l’austeritat i la "política del dolor" (Krugman) no comportarien ni més confiança ni sostenibilitat social per a la recuperació. Un altre pensador, que ha merescut també un premi Nobel d’economia, Amartya Sen, deia: "No es tracta de l’euro, és la mateixa democràcia la que està en joc a Europa". I qualificava la Unió Europea de "la comunitat de sang, suor i llàgrimes" entestada a reduir el dèficit. Els dirigents polítics europeus semblen atrapats en una lògica en la qual no decideixen reforçar Europa, ja que això els afebleix en cadascun dels seus propis països, però al mateix temps no es poden tancar en el seu propi país ja que saben que sense Europa no hi ha sortida possible.
El dèficit democràtic a Europa no és nou. Se’n parla des de la seva fundació en forma de Comunitat del Carbó i de l’Acer ara fa molts i molts anys. Es va escollir un model de construcció europea més basat en el convenciment pels resultats que per l’acord en els valors. Es volia convèncer els ciutadans de països llargament enfrontats de les bondats d’una unió europea sobre la base d’establir vincles i lligams econòmics. El raonament era simple: "On hi ha interessos en comú, és més difícil que la gent es baralli". I així es va anar ampliant i ampliant la Comunitat Econòmica Europea fins a convertir-se en aquesta Unió Europea de 27 membres, difuminada en els seus perfils i que al llarg del procés ha perdut capacitat de compensar en resultats la manca de valors que serveixin per unir un continent molt heterogeni i desigual. La Unió Europea arrossega un llarg dèficit democràtic. És una institució curiosa. D’arrels democràtiques, amb un Parlament escollit directament (amb altes quotes d’abstenció), amb un govern que no ho és i una reunió de caps d’Estat i de govern que acaba sent decisiva. Per tant, legitimitat directa (via Parlament), legitimitat indirecta (nacional-estatal, via Consell) i, al capdavall, insuficient legitimitat per prendre decisions arriscades i necessàries.
Podríem haver esperat que la manca de legitimitat democràtica, el famós dèficit democràtic europeu, pogués ser compensat pel reforçament dels valors i de les dinàmiques polítiques transestatals. D’aquesta manera, la legitimitat democràtica de cada país, sumada amb la dels altres estats membres, acabaria completant la força necessària per decidir en nom de tots. I el que està passant és just el contrari. Els europeus hem acabat entenent que els nostres governs respectius (també el català) fan veure que manen, però es dediquen al detall, mentre que les coses a l’engròs es decideixen a Europa. I per tant, creix la desconfiança ciutadana cap a governs mesells, que són incapaços d’anar més enllà del que els diuen les agències de ràting i el tic-tac sincopat de les borses. La seva feblesa estructural podria quedar compensada per la capacitat conjunta d’actuar plegats. I la seva legitimitat històrica i arrelada en cada país podria servir per aixecar el llistó. Però l’efecte ha estat el contrari. Quan calia Europa no l’hem trobat, les febleses europees no han quedat compensades per les fortaleses nacionals-estatals. Ja no ens queda ni el consol d’esperar que "Europa decideixi". El dèficit democràtic europeu és ara el dèficit de cadascun dels països que componen la Unió. Cal entendre, doncs, la preocupació de moltes persones que han vist en Europa un refugi de racionalitat i d’equilibri en temps turbulents. No és així. O no ho és si esperem que els actuals dirigents ho facin. Cal aixecar, com ha fet el 15-M, la bandera que no hi ha sortida del conflicte social sense aprofundiment democràtic. Ara només falta que ens adonem que no hi ha sortida en cada lloc sense sortida a Europa. I al món.