04/08/2011

No és cap novetat. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), creada a les darreries dels governs de Jordi Pujol i reforçada pels governs de progrés, té ara una molt delicada situació econòmica. El dèficit que arrossega és molt important i no són gaires els que volen assumir políticament l’augment del cànon de l’aigua en plena crisi econòmica. El record de l’anomenada guerra de l’aigua, que va mobilitzar milers de veïns contra el fet que s’aprofitessin les factures de consum d’aigua per carregar-hi altres taxes com ara les relacionades amb residus, està molt present i fa que molts responsables polítics s’ho pensin dues vegades abans de tocar el tema. Les persones que més en saben del tema, com ara el catedràtic de la Universitat de Barcelona Narcís Prat, asseguren que el dèficit financer de l’entitat ve essencialment dels interessos que s’han de pagar, derivats del fet que l’ACA ha anat assumint tot el cost d’instal·lació de les depuradores i plantes de tractament de molts ajuntaments.
Sembla que si no existissin aquestes càrregues, amb el que es recull de cànon, es podria pagar el cost de tractar i distribuir l’aigua que necessitem. Però, ara, el cert és que el dèficit existeix i per tal d’enfrontar-s’hi hi ha dues grans opcions: o bé es busca una sortida pròpia, cercant ingressos amb vendes d’actius (potser Aigües Ter-Llobregat, que és absorbida per l’ACA), augmentant el cànon molt per sobre del 8,5% que ara s’ha proposat, i reduint despeses (aturant la construcció d’infraestructures, i fent l’activitat mínima); o bé el Govern fa el que ha fet anteriorment, per exemple amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de la qual es va assumir el dèficit de cop. No sembla que sigui senzill emprendre la segona via, però tot depèn de quines siguin les prioritats.
Els culpables de la situació de l’ACA, apunten els experts com ara Mir, són variats i diversos en els temps i en els colors polítics que vestien. Però el que cal ara és saber com afrontarà el nou Govern de la Generalitat el sempre polèmic tema de l’aigua, quan tots som conscients que és un assumpte estratègic a Catalunya i més quan som en plena implantació de l’ambiciosa directiva europea del tema. Un dels perills significatius és que la reducció dràstica de despeses impliqui, a la pràctica, una pèrdua en els esforços de qualitat ambiental i de sostenibilitat que s’havien anat fent.

L’anomenada llei òmnibus ja apuntava algunes coses en aquest sentit, tot i que, per exemple, la possibilitat de fer abocaments puntuals per sobre dels límits s’ha eliminat en els nous projectes presentats. Se suprimeixen temporalment (tot i el seu baix cost) els estudis d’indicadors biològics marins, que s’anaven fent des de feia anys i que permetien contrastar el funcionament de les depuradores i saber si anàvem bé o malament en la línia marcada per la Unió Europea. En definitiva, es vol rebaixar el pes ambientalista de la política d’aigua a Catalunya i resituar-la en l’esfera més estrictament econòmica i productiva.
Una significativa derivada de tot plegat és com queden, per exemple, totes les instàncies previstes de participació ciutadana que tant decisivament es van impulsar des d’Europa amb la directiva esmentada. En efecte, la directiva va obligar a fer un diagnòstic de la qualitat ambiental a cada conca, i a fer-lo de manera participativa. El procés engegat comportava la creació dels anomenats consells de conca, que incorporaven al debat de les polítiques d’aigua no només els clàssics interessats (regants, hidroelèctriques, experts, administracions...), sinó també organitza­cions ciutadanes i altres actors implicats en el cicle de l’aigua. Ara es preveu que quedi sense efecte la seva creació i s’estableix només participació en les anomenades comissions de desembassament, amb objectius molt més limitats.
El pitjor és que aquesta supressió es fa en nom de l’eficiència i per la manca de valor afegit que implicaven. Tornem, doncs, a la vella idea que eficiència i participació són elements antagònics, i que només l’expertesa ens aportarà valor. Lamentablement, només cal veure i analitzar el que es diu i passa en molts dels països més avançats i innovadors respecte d’aquesta qüestió, per veure que la tendència és justament la contrària. Caldrà, doncs, seguir atentament l’evolució de l’ACA per veure fins a quin punt les dificultats financeres innegables comporten o no un canvi significatiu en la lògica de sostenibilitat i respecte ambiental que s’havia anat endegant.