Faves comptades

Xecs, adreces i emergències

Les anomenades rendes mínimes d’inserció (RMI) van ser creades fa bastants anys. Han anat sent utilitzades pels serveis socials de diverses maneres. Tot i que en el seu origen es va entendre que es tractava d’una ajuda vinculada a un procés d’inserció laboral, a la pràctica s’ha anat fent servir com un mal substitut d’una inexistent renda bàsica.
Condicionar el cobrament a fer accions formatives per entrar al mercat de treball s’ha convertit en molts casos en una clara caricatura. Aquesta mena d’indefinició, unida al gran augment de persones que, a causa de la situació econòmica i laboral existent, hi han anat a parar, ha generat una situació de pressió pressupostària que la Generalitat tracta ara d’encarar.

El problema és que la solució trobada és tant d’emergència com l’ajuda que es vol regular i el més preocupant és que expressa una filosofia de fons molt perillosa socialment parlant. La manca de recursos suficients provocada, entre altres coses, per una política d’ingressos propis molt conservadora i per una selecció de prioritats també discutible, ha fet suposar que es podrien limitar els recursos destinats a aquesta ajuda centrant-se en la manca de control efectiva sobre qui realment cobrava la prestació. Solució: enviar a principis d’agost les ajudes per correu certificat a les adreces dels beneficiaris, amb un taló personalitzat a cobrar en quinze dies.
Resultat: el caos i una situació complicadíssima per a aquells que necessiten els 400 euros (de mitjana) que cobraven fins ara directament via transferència bancària. Les reaccions dels mateixos serveis socials (manifest de Girona, comunicat del Col·legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials...) i de la pròpia presidenta del Consell Assesor de Polítiques Socials i Familiars de la Generalitat no s’han fet esperar i denuncien la improvisació, la manca de transparència i la difusió de la idea que molts dels beneficiaris cometen frau.
El problema de fons és greu, ja que expressa una filosofia, tant en aquest cas com en altres (top manta, prostitució, immigració), en què es parteix del supòsit que els més necessitats són uns aprofitats i en què acaben sent castigats els ciutadans que més s’esforcen. No anem bé.

Más Noticias