25/08/2011

Ens ha costat. Hem hagut d’arribar a una situació en què comencem a saber que les coses ja no seran com abans per decidir-nos a relacionar cost amb resultats, i l’existència de béns públics amb les necessitats que els justifiquen. No tenim tradició de debat sobre el que ha de ser públic i sobre l’avaluació de les polítiques i actuacions públiques. I ara, de cop, ens hi hem de posar i ho hem de fer en el pitjor moment possible. Venim d’una llarga trajectòria històrica en la qual allò públic o bé era inexistent, o bé tenia un caràcter clientelar i, per tant, condicionat per alguna mena d’apropiació privada.
Habermas va estudiar fa temps la gran significació que van tenir als estats alemanys, al final del XVIII, les Societats Econòmiques d’Amics del País, com a espais no marcats per les fronteres aristocràtiques, que reunien experts i ciutadans amb voluntat de saber i de contribuir al desenvolupament del país. Una de les deixebles de Habermas va replicar aquest estudi a Espanya analitzant l’època de Carles III, quan precisament va iniciar les seves activitats la Sociedad Bascongada de los Amigos del País, i quan gent com ara Olavide, Campomanes i Jovellanos van impulsar des de Madrid aquesta mena d’iniciatives il·lustrades. Les conclusions mostren la manca d’arrelament d’aquest moviment regeneracionista i reformista a l’Espanya d’aleshores. Se’n van crear moltes, de societats, però en la seva gran majoria es van tirar endavant per satisfer els desitjos del rei i, en tot cas, per afavorir que gent que fins aleshores no havia tingut accés als favors de la cort en pogués tenir. La lògica va ser molt més clientelar que reformista. I, precisament, aquesta manca d’arrelament explica que la mort del rei i les primeres embranzides absolutistes sorgides com a reacció a la Revolució francesa acabessin eliminant les societats i els seus inspiradors a Espanya.
Per què és important avui recordar aquests fets? La nostra trajectòria d’absolutisme primer i de dictadura després només ha estat trencada per petits moments (biennis, triennis, sexennis...) en els quals sorgien certs intents reformadors i modernitzadors respecte al paper de l’Estat i sobre la relació entre la ciutadania i l’esfera pública. La continuïtat històrica ha estat marcada per una visió en què allò públic o bé no era de ningú (i aleshores no calia cuidar-se’n ni preocupar-se’n) o bé estava controlat per alguns privats que s’aprofitaven de la seva connexió amb el poder. Per tant, absència total de sentit de propietat i de responsabilitat col·lectiva sobre el que és públic. La tradició catòlica tampoc hi ajuda, ja que allunya la responsabilitat de cadascú i la situa en la institució Església.

El llarg (en termes d’història d’Espanya) període de democràcia que vivim ha canviat poc aquesta visió consolidada. Els poders públics s’han obsedit al llarg d’aquests anys a reforçar la seva legitimitat d’acord amb la construcció d’infraestructures i serveis públics, i només en molt poques ocasions s’han preocupat de transmetre als ciutadans el cost d’aquesta obra nova o d’aquell servei. La preferència per polítiques distributives (que tenen l’avantatge que els costos són difusos –ho paguem tots– i els beneficis són concentrats, en els usuaris directes de la biblioteca, piscina o carretera) ha estat una norma que explica l’actuació dels polítics al llarg d’aquests anys. Però ara la cosa ja no rutlla com abans.
Som en moments en què segurament cal fer diverses coses. La primera és diferenciar demanda social de necessitat pública. La segona és que, un cop assumit que cal seguir amb aquest servei o cal fer aquest nou equipament, s’haurà de parlar de costos i ingressos. La tercera és que tant els serveis nous com les polítiques i serveis existents s’hauran de sotmetre a avaluacions periòdiques que indiquin si s’aconsegueixen els objectius buscats, i els costos i beneficis socials de tot plegat.
El problema és que aquestes coses o bé es fan de manera democràtica, transparentant informació, i amb deliberació pública, o bé s’entenen com decisions estrictament tecnocràtiques o totalment discrecionals. Aquest és el perill actual, que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, i que sota la coartada de l’eficiència en les polítiques públiques i en la despesa pública ens vulguin portar a decisions que acabin ensorrant la credibilitat dels serveis públics, desmantellant polítiques socials o distribuint injustament costos i beneficis. El debat sobre els béns públics i la necessària avaluació de les polítiques i els serveis públics no és un debat només tècnic, sinó que ha de ser social i per tant polític.