06/10/2011

El tema de l’espai públic està guanyant importància en l’opinió pública i en l’agenda política contemporània, a causa de canvis tant en els usos socials com en les regulacions que des de l’Administració s’hi apliquen provant de respondre a un augment, en part objectiu i en part percebut, de la conflictivitat en aquest espai i de la mateixa rivalitat d’usos que genera una ciutat densa i plena de visitants. Aquesta situació ha provocat que es parli d’una crisi de la convivència en l’espai públic. Molts analistes contemporanis, com ara Braudrillard, Habermas, Sennet, Bauman i Davis, parlen de la pèrdua o fins i tot la "mort" de l’espai públic com a emblema d’una determinada forma de vida urbana.
L’espai públic com a instrument de redistribució social, de cohesió comunitària i d’autoestima social, de formació i representació de voluntats col·lectives, cedeix terreny a l’expressió de diferents fragmentacions i conflictes. L’espai públic urbà, especialment a les grans ciutats, ha estat des de sempre subjecte a tensions i conflictes entre diferents funcions i actors amb usos i interessos diversos. Tot fa pensar, però, que els consensos i les complicitats que, grosso modo, operaven fins fa poc en la regulació de la convivència en l’espai urbà s’han anant diluint en bona mesura, de manera que la convivència en l’espai públic enfronta un seguit de reptes cada vegada més complexos. Un exemple de tot plegat el tenim en la tendència d’alguns governs locals d’aplicar, via urbanisme preventiu, la famosa i reduccionista mesura de "mort el gos, morta la ràbia". Si la gent forma grups i ocupa l’espai públic de manera no prevista pels dirigents locals, s’arrenquen els bancs i que qui vulgui seure s’espavili.
A Barcelona, com en d’altres ciutats europees, les qüestions relatives a l’espai públic urbà ocupen un lloc creixent en l’agenda política, tot i que cada cop més apareixen més com a components d’ordre públic. La monumental polèmica al voltant de l’anomenada ordenança del civisme que es va viure els anys 2005 i 2006 és segurament la punta d’un iceberg de múltiples enfrontaments que recorren l’espai urbà contemporani. Tant si estem davant d’una crisi –tal com la perceben alguns actors– com simplement davant d’una reestructuració més de la regulació de l’espai públic, sembla que s’enfronten uns nous reptes que interpel·len les formes de vida i de govern de la ciutat.

En aquest sentit, no pot ser més oportuna l’aparició de diverses publicacions que aporten punts de vista valuosos sobre com pensar, gestionar i fer servir l’espai públic en ciutats com ara Barcelona. Cal celebrar, doncs, la nova edició de l’obra mítica de Jane Jacobs, Muerte y vida de las grandes ciudades (Capitan Swing Libros, 2011), amb notes introductòries de Zaida Muixí, Blanca Valdivia i Manuel Delgado. No crec que hi hagi dubtes sobre la significació de l’obra de Jacobs a l’hora de pensar i viure les ciutats contemporànies. Per Jacobs, els elements clau de la ciutat eren la relació de les persones amb l’espai públic, la valoració i posada en relleu de les xarxes que la gent és capaç de crear per diferents necessitats i usos, i l’assegurament del paper del carrer com a peça clau de la vida dels barris.
Si a més d’anar cada dia més de bòlit, i tenir cada dia més pors sobre el futur que ens espera, ens treuen la possibilitat de parlar-ne i de veure com ho afrontem col·lectivament en un espai que tots entenem com a comú, com de tots, què ens queda? Com diu Delgado, l’obra de Jacobs és una apassionada defensa de les places, dels carrers i de les voreres com a espais de creativitat social (res a veure amb la creativitat mercantilitzada de Florida). El mateix Delgado ens convida a imaginar l’espai públic com un fonament ideològic central de l’època que ens ha tocat viure (El espacio público como ideología, Catarata, 2011).
El que es reivindica és una idea d’espai que vagi més enllà del seu component urbanístic o arquitectònic. Un espai és públic en tant que és polític. No es tracta de gestionar aquest espai des del punt de vista dels usos, considerant que hi ha una imaginada neutralitat d’aquest espai, en el qual cadascú dels seus potencials usuaris parteix d’una mateixa condició, sinó des del punt de vista d’un àmbit en el qual segueixen existint conflictes, desigualtats i perspectives vitals i polítiques molt diferents. Deixant, doncs, aquest espai com un lloc de llocs on tot segueix sent possible.