13/10/2011

És un tema vell. De fet, la tensió entre llibertat i igualtat ha marcat la història i els conflictes dels segles XIX i XX. I com deia Norberto Bobbio, la posició envers la igualtat segueix sent l’element central per diferenciar la gent i els polítics en la clàssica i encara vigent distinció entre dreta i esquerra (Dreta i esquerra. Raons i significats d’una distinció política, Editorial Afers, 1994).
Pels conservadors, la jerarquia, la desigualtat, són elements indiscutibles, propis de l’ordre natural de les coses. Voler remoure aquest ordre natural només pot generar problemes i conflictes. El més important dels quals seria la llibertat. Des de l’esquerra, sense negar que existeixen desigualtats originàries evidents entre les persones, es considera que cal lluitar per eliminar o reduir al màxim les desigualtats derivades de l’estructura social, econòmica i política. Els conservadors, la gent de dreta, serien en aquest aspecte naturals, i els d’esquerra, els que no accepten com a ineluctable la desigualtat, serien artificials. Pensi’s si no en el debat protagonitzat a Itàlia per Franco Basaglia, líder de l’anomenada antipsiquiatria italiana, amb repercussions a tot el món, sobre la no-acceptació com a natural de la presència dels bojos als manicomis. L’esquerra considera que no només la natura és maldestra generant desigualtats, sinó que la mateixa societat també ho provoca i ho accentua.
Penso, com Bobbio, que aquest continua sent el punt de cruïlla fonamental entre les posicions de dreta i esquerra. I, de fet, ho estem comprovant a Catalunya i a tot Europa, en l’atac que estan patint els drets socials dificultosament aconseguits al llarg de molts anys de reivindicació.
Avui la política conservadora té l’impuls i el suport de sectors socials ansiosos que viuen amb neguit les incerteses del futur i no volen continuar pagant la despesa social que implica la lluita contra les desigualtats. La fractura de la gran coalició demòcratacristiana/socialdemòcrata que va donar lloc a les polítiques socials després de la Segona Guerra Mundial ja és un fet. I a poc a poc es va consolidant la idea que cal que tothom es pagui el que gasta, i només els més necessitats tindran dret a la nostra condicionada compassió.

Acaba de sortir un llibre de Pierre Rosanvallon (La societé des égaux, Seuil) en què s’encara el tema de les desigualtats que podem considerar legítimes de les que no ho serien. El que es busca és evitar l’assimilació de la igualtat amb la indiferenciació. I aquest és un tema central en la societat contemporània, on els tres grans valors són l’autonomia personal, la igualtat i la diversitat. El gran problema de fons és com saber combinar la lluita per la igualtat sense perjudicar ni el valor de l’autonomia ni el valor de la diversitat.
Des del neoliberalisme imperant, la gran palanca de connexió social ha estat la reivindicació de la singularitat, de l’especificitat individual, quan precisament aquest era un aspecte deixat de banda en les tradicions més clàssiques de l’esquerra. El problema, però, d’aquest neoconservadorisme és que acaba situant l’espai de la singularitat en el consum.
El problema de l’esquerra és com aconsegueix vincular aquesta exigència legítima de reconeixement individual a una visió social que incorpori també el valor de la igualtat. Una igualtat que no converteixi les persones en anònimes o indiferenciades. Podem lluitar per la singularitat i per la reciprocitat, buscant els aspectes comuns, els vincles i lligams que necessitem per afrontar les grans qüestions col·lectives. Els que se senten guanyadors en aquesta fase de globalització i d’especulació financera estan a favor del separatisme social, i això va en contra de la possibilitat de construir un món comú.
Des de posicions de progrés, des de posicions d’esquerra, el que caldria és anar construint una visió renovada i ampliada de la igualtat que incorpori els elements de singularitat i de reconeixement de la diversitat, però que reivindiqui també una idea d’igualtat que vagi més enllà de la formalment proclamada igualtat d’oportunitats.
Sense el reconeixement que la gent parteix de condicions i possibilitats molt diferents no serà possible reconstruir un pacte social que treballi amb la mateixa intensitat l’autonomia personal, la igualtat i la diversitat. Aquesta és avui la versió contemporània de la qüestió social que exigeix canvis en el pensament tradicional d’esquerres.