Faves comptades

L'estratègia de Rajoy SL: silenci i salami

En aquestes primeres setmanes de Govern Rajoy comencem a veure una certa estratègia de treball per part del nou president. El que podríem haver imaginat com una simple tàctica electoral, no dir quasi res del que pensava fer i deixar que el temps anés afeblint irreversiblement els socialistes, s’està convertint en una forma Rajoy de fer política. Dir poques coses, actuar a través dels altres i no sempre fer el que havies dit que faries. L’analista del llenguatge polític Antoni Gutiérrez Rubí deia l’altre dia al diari Ara que "Rajoy no està callat. Parla amb silenci". Pot perfectament dir "que la seva intenció és no pujar impostos" (discurs d’investidura) i després pujar-los "ja que era absolutament imprescindible" (declaracions a Efe). Ara diu que "no està previst pujar l’IVA", però veurem què passa després de les eleccions andaluses. Ara diu que no es podia imaginar la complicadíssima situació econòmica de les comunitats autònomes, però no és que no tingués dirigents populars al capdavant de les que precisament acumulen més deute. Es queixa del dèficit dels ajuntaments, però ha fet ministre de Justícia a qui més dèficit ha aconseguit acumular en la seva faraònica gestió a Madrid.

Malgrat el que ens podríem imaginar, aquesta manera de fer política es pot considerar innovadora i pot fer escola. En l’edició de diumenge passat, el diari Le Monde es feia ressò de l’impacte que havia tingut la manera de fer de Rajoy en la campanya electoral, i destacava que el candidat socialista a la presidència francesa, François Hollande, n’estava prenent bona nota de cara a orientar la seva campanya, partint del fort desgast del president Sarkozy. L’altra part de l’estratègia de Rajoy és anar donant les males notícies a trossets. En només deu dies s’ha passat de la necessitat de retallar 16.000 milions a parlar d’una retallada de 40.000 milions. És el que es coneix com anar tallant el salami. Cada tall fa mal, però concentra els malestars en els afectats. Si es talla tot de cop, el malestar es generalitza i la cosa es complica. En fi, cada dia que passa la política institucional aprofundeix la distància entre polítics i ciutadania. Si el que cal fer és parlar callat, i quan parles no dius el que penses fer, més val que ens ho fem mirar.

Más Noticias