Faves comptades

Els dilemes de la despesa pública

Fa pocs dies el president Zapatero anunciava un alleugeriment de la política de restricció estricta de la despesa pública pels propers mesos. El ministre José Blanco reconeixia que calia suavitzar la retallada en obra pública. Ha calgut només que els famosos mercats es mostressin aparentment inquiets amb aquests anuncis, perquè la ministra Salgado reiterés que els pressupostos de l’any que ve mantindran la dura retallada en la despesa pública de l’Estat, i de retruc, de tots els governs territorials. El darrer número de The Economist incidia també en el tema, recomanant als governs que no caiguessin en la temptació de l’intervencionisme.

L’ortodòxia econòmica no sembla permetre cap mena de desviacions. I malgrat tot, no podem pas dir que gràcies a aquesta estricta i severa contenció de la despesa de les administracions públiques es generi ocupació o es recuperin els enyorats ritmes de creixement. Com bé deia Paul Krugman en un dels seus darrers articles, els cervells de les receptes antiintervencionistes estan disposats a acceptar com a "estructurals" nivells d’atur de més del 10% o del 15%, per defensar els seus postulats.
Caldria repensar la cosa, i adonar-se que les subvencions de l’atur no estan pensades per atendre llargs períodes de desocupació de les persones, i que cada dia de més que algú passa a l’atur, és una nova barrera per tornar a trobar feina. Cal subvencionar llocs de treball de manera directa, i augmentar, si cal, el dèficit públic i els impostos. En nom d’una economia que no sembla permetre alternatives, no hem d’acabar acceptant com a estructural o natural un 20% d’atur.

Más Noticias