Jordi Borja

Una gran part dels ciutadans van aprovar un Estatut que no era el que volia el Parlament i que tampoc entusiasmava a la majoria dels catalans. El Congrés dels Diputats i el Senat  van aprovar un Estatut retallat, cepillado segons va dir Guerra. Aquest ara reclama aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’Estatut. Malgrat tot era un petit avenç i es va aprovar a Catalunya  per referèndum (2006). El PP, a l’oposició, va iniciar una campanya per tot Espanya "contra Catalunya" i un recurs al Tribunal Constitucional.

Un cop el PP al govern van manipular el TC i per un vot van  modificar un terç de l’Estatut aprovat per Catalunya i per l’Estat espanyol. Un cop d’estat "legal" (2010). El TC no podia modificar l’Estatut, era resultat d’un pacte, com estableix la Constitució, amb el seu reconeixement de la "nacionalitat". Avui no hi ha un marc jurídic de rang constitucional en les relacions entre l’Estat espanyol i les institucions i els ciutadans catalans.

El que va venir després es conegut i es profecia. Molts ciutadans, nascuts a Catalunya o fora, tinguin com a llengua pròpia la catalana o la castellana, es van indignar i van considerar que les institucions de l’Estat espanyol no els representaven. No érem  reconeguts en els termes que enteníem la Constitució i com a membres de la nació catalana. La indignació es va manifestar al carrer poques setmanes després de coneguda la sentència, diverses organitzacions de caràcter ciutadà, especialment  l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i  Òmniun Cultural van integrar col·lectius i ciutadans individuals, uns eren de diversos partits polítics, sindicats o organitzacions socials, altres eren apartidaris. Molts ajuntaments van col.laborar amb les iniciatives mobilitzadores que van promoure l’ANC  i Òmnium, especialment en les diades de l'11 de setembre a partir del 2012. La mobilització catalana no va ser promoguda ni dirigida per partits polítics ni per la Generalitat. Ha estat i és una mobilització ciutadana.

Des de l’inici va ser un moviment irritat, enrabiat, de gent civilitzada, però que ja en tenia prou, que volia ser reconeguda com a país, com a poble, capaç d’autogovernar-se. Les raons i els maltractes s’havien acumulat i s’han anat afegint; les provocacions de Werts, Margallos i Montoros, sobre la llengua i l’ensenyament, el finançament i les infraestructures. No escolten, no a tot. Menyspreu i amenaces.

El procés català va fer el camí que és conegut. Va ser sempre pacífic, tolerant amb tothom, amb il.lusions, pensant que som la majoria, a la recerca d’una esperança. L’esperança va ser exigir una consulta, un referèndum, que els catalans puguem dir el que som i el que volem. Resposta, ni parlar-ne. Cap diàleg possible, solament amenaces i represàlies. La consulta del 9N va demostrar que hi havia dos milions. La gran majoria van votar malgrat la pressió de la força de l’Estat. Ni aleshores ni ara ha aparegut cap alternativa  amb representativitat i força a Catalunya que no fos la consulta i la independència. El dilema està estancat. El Govern del PP, immobilista fins  a la mèdul.la i amb vocació repressora. I el procés català en les seves dues dimensions,  la consulta i la independència.

Les organitzacions ciutadanes mobilitzen al poble català mobilitzat amb iniciatives integradores (consulta) i amb il.lusions (independència). Els partits polítics han de proposar objectius que es puguin aconseguir, han de tenir en compte els interessos socials i les cultures polítiques dels sectors de la societat que representen i han d’avaluar les relacions de força i la seva posició competitiva respecte els altres.  La Generalitat, Parlament i Govern no han aconseguit una hegemonia i un lideratge indiscutibles. Han pres una posició, referèndum unilateral i declaració d'independència si hi ha una majoria, que segurament solament pot portar a un atzucac. És molt probable que el Govern espanyol tingui diverses formes per evitar el referèndum. Utilitza el TC (Tribunal Constitucional) com a brigada político-social  i ordena als jutges que facin de repressors. Amenaçaran als funcionaris i als "activistes" al servei de la Generalitat. Impediran l’accés als centres públics i a les entitats que siguin llocs de votació.

Poden fer presents les forces policials i si s’escau de les FF.AA. Suposant que més o menys es pugui fer la votació es molt dubtós que vagi a votar més de la meitat del cens electoral. Si no és així el govern espanyol i els altres paísos consideraran que la independència ha fracassat. Finalment si malgrat tots els obstacles hi ha una majoria al Parlament per declarar la independència, podrà anar més enllà d’un brindis al sol?  Pot haver-hi una desconnexió unilateral? Pot haver-hi un cert un reconeixement internacional? El govern espanyol serà un observador passiu de tot plegat?

El poble català està legitimat per fer un referèndum, pactat o no, vinculant o no. Té drets històrics, hi ha una aclaparadora majoria que ho vol (entre 70 i 80 %) i va ser el Govern del PP i els seus sicaris del TC els que van trencar el pacte constitucional. Però si la legitimitat  ens dona força hi han altres relacions de força a tenir en compte, l’Estat espanyol principalment. Ni hi ha  vocació insurreccional a Catalunya, ni ens trobem enfront d’un Estat que està en procés de dissolució. Cal dir que la força d’un poble com el català té una resistència il.limitada però no suficient per fer trontollar l’Estat. I el govern espanyol no pot governar el conjunt del país enfrontat amb una majoria catalana. Hi ha un bloqueig, un equilibri de forces. El marc jurídic no ho pot resoldre, el govern espanyol no vol obrir un diàleg polític i la paciència catalana viu de l’il.lusió independentista. Aquesta il.lusió és mobilitzadora però no és pot concretar com un objectiu polític en el present immediat. Però si que pot afeblir el govern espanyol i fins i tot contribuir a un canvi de  govern que obri la via política. Vol dir trobar aliats o comprensió entre les forces polítiques i també en sectors significatius de la societat espanyola. I cal evitar un desbordament que porti a situacions de violència. Com diu la cançó de Raimon "tots perdriem". Un desbordament que és molt improbable per part catalana però no tant per part dels ultres espanyolistes o fins i tot de sectors del mateix govern espanyol.

La convocatòria del recent acte de l'11 de juny va ser per promoure el referèndum, per facilitar que es vegi quina és la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Que s’anomeni referèndum vinculant o no dependrà de la relació de forces que s’estableixi aleshores. Però, sigui quina sigui, no pot tenir efectes concrets que portin a curt termini a la independència, en el cas que una majoria ho votés. Ho sabem tots i es profecia, ho recordem de nou. L’acceptació de l’Estat espanyol i el reconeixement internacional no és previsible. Però sí que ho és que, si hi ha una gran mobilització i s’aconsegueix expressar una voluntat política d’autogovern, es pot donar un important pas endavant. Els partits polítics que es declaren independentistes mantenen un lligam umbilical amb una part important del poble català que identifica independència amb l’esperança de viure en una societat justa i  igualitària, pacífica i solidària. Però els partits polítics tenen interessos i valors confrontats. A curt termini pensen en futures eleccions i hom pot pensar que s’utilitza la perspectiva pròxima de la independència per guanyar vots. Però la profecia real pot ser esperança però no un fet real immediat. Vol dir aleshores que les esquerres catalanes que no formen part del bloc independentista han de quedar-se al marge o llançar aigua freda als entusiasmes populars? No. Han de ser-hi, a l'11 de setembre i a l'1 d’octubre. Han d’estar al costat del poble mobilitzat i de cap manera han de deixar-se incloure entre les forces polítiques que neguen a la vegada la consulta i l’autodeterminació.

Les esquerres catalanes que ara per ara sembla que estan "acima do muro", contemplant el procés actual, donen una imatge borrosa.  Uns hi estan del tot, com es podia constatar el passat 11 de juny. Altres dubten.  Els "Comuns" defensen el referèndum que tingui efectes polítics i legals i es mostren oberts a la independència o un status específic de Catalunya en un marc espanyol. Però són reticents a integrar-se i mobilitzar-se en actes independentistes que poden generar frustracions. I, sobretot, no accepten un referèndum unilateral que doni pas immediatament a una declaració d’independència. Tenen raó però no cal confondre el joc polític de partits amb la mobilització ciutadana que expressa les seves aspiracions. Hem d’estar a la diada de l'11 de setembre i també al 1 d’octubre. Els socialistes ara revindiquen la plurinacionalitat, dubten si cal consulta o referèndum, però en tot cas prèvia reforma constitucional i fins ara sempre han estat del costat del bloc conservador (PP i C’s). Fins ara els Comuns no hem estat en aquest bloc i esperem que els socialistes se'n separin aviat. Cal tenir-los en compte i dialogar amb ells. El problema és Espanya i el govern espanyol del PP. Si no obrim aquesta porta no sortirem del atzucac actual.

Defensar el referèndum o consulta ens uneix. Potser ara és possible que no es pugui fer, o acabarà per a molts com una frustració. Però guanyarem si som molts l'1 d’octubre. Conscients que no hi haurà independència a l’endemà, no cal generar ni frustrar més il.lusions per mobilitzar el poble de Catalunya, la gran majoria som realistes i també resistents. Precisament perquè formem part de les esquerres sabem que hi ha aparentment moltes més derrotes que victòries, però les derrotes en relació amb les il.lusions són els fonaments de les victòries. Recordeu la historia de l’Assemblea de Catalunya o de les CC.OO. Ens van perseguir però vam fer manifestacions i vagues, ens van reprimir però per cada detingut apareixien nous militants. Esperem que la jornada de l'1 d’octubre no serà el començament de la independència però pot ser un pas endavant per democratitzar la limitada i pervertida democràcia espanyola i per aconseguir altes fites, les que aprovin els ciutadans, d’autogovern a Catalunya. Lluitarem amb la tranquil·la impaciència.