Vint anys és molt

Jordi Borja

Professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

No serà fàcil que es superi aquest terrorisme difús en la nostra societat europea relativament plàcida, segura, alimentada. Però quan el terror es fa present i concret a llocs mediàtics, ciutats riques, densitats de poblacions diverses ens resulta insuportable. Morts i ferits víctimes sense cap altra culpa que la de viure en els nostres ambients ciutadans, originaris de 35 països com a mínim a la Rambla de Barcelona, ​​en tot just 300 metres. Famílies destrossades, ciutadania innocent terrorizada, però també governs manipuladors que exalten la unitat per pujar-se en l'onada de la por. Els governs de proximitat són més pràctics i més en sintonia amb la gent del carrer i saben que no n'hi ha prou ni amb la prevenció ni amb la repressió. Els mitjans potser tenen sentiments però en molts casos utilitzen la truculència i en bastants casos clamen sang venjadora contra els "terroristes inhumans" com els defineix un reportatge d'un prestigiós diari català. Afortunadament els barcelonins van trobar les paraules afortunades, ni odi ni por.

Els joves terroristes són criminals, si és possible se'ls deté i se'ls aplica la llei. I se'ls reprimeix amb fermesa si passen a l'acció. No es discuteix. Però els experts ens diuen que el terror gihadista pot durar 20 anys. Pot ser, potser podria reduir-se molt el terror. Cal fer alguna cosa més que vigilar els col·lectius sospitosos o de risc. Com pot ser que en alguns mesos o pocs anys joves integrats en el seu medi local, fins i tot amb bona formació escolar i treball, com a Catalunya, o de classe mitjana i de famílies autòctones com a França, que no són psicòpates, o no ho eren abans, es converteixin en una secta religiosa criminal? Poc després de l'atemptat de Bataclan vaig estar a París i alguns amics experts em deien que no són suficients ni les polítiques pròpies dels aparells estatals de seguretat per acabar amb el terrorisme, més encara quan els protagonistes estan disposats a morir. Les condicions de marginació social i espacial de la població d'origen musulmà, que no és l'única, o la crisi econòmica, generen sentiment de marginació però no porten a matar directament a desenes o centenars de persones innocents.

La influència d'imams formadors de futurs terroristes és important i procedeixen en molts casos de l'Aràbia Saudita, aliada dels Estats Units. Però per què és tan fàcil convèncer a aquests joves en un any sense indicis que els portaran a una criminalitat massiva? Els ofereixen un projecte de vida, encara que sigui de mort, per una causa de venjança o que consideren de "justícia" i amb la gràcia divina. Totes les condicions circumstancials poden influir però hi ha alguna cosa més decisiva. Afirmen la seva identitat, els seus orígens, la seva història i són conscients. Aprenen que els seus països van ser sotmesos i fragmentats a partir de 1945 (acords de 1948) per les potències occidentals i imposen "emirats" artificiosos, clans mafiosos i senyors propietaris del petroli aliats amb els Estats Units. S'expulsa i es dispersa gran part dels palestins. Israel exerceix de policia al servei dels nord-americans. Es multipliquen els cops d'Estat i les guerres a Palestina, Iran, Iraq, Afganistan, Líbia, Síria. Es destrueixen les ciutats i el patrimoni historic i cultural. Milions de persones en camps de refugiats durant dècades. Fins el dia d'avui els governs occidentals practiquen la violència directa o indirecta contra els països àrabs amb el suport de governants com els saudites. Les guerres de l'Iraq iniciades en els 90 i desenvolupades amb trampa en el nostre segle per Bush i Blair amb la participació activa d'Aznar i el seu govern. Després Síria, per controlar un futur conductor d'energia. Moren milions.

Tot això ha estimulat a minories joves, no immigrants sinó residents i en molts casos de segona o tercera generació, degudament adoctrinats per una versió fanàtica i violenta de la religió. Amb els meus col.legues francesos convenim que només podrem aturar aquesta epopeia desesperada si les poblacions musulmanes, que viuen en els nostres països, siguin els que es posin en primera línia per acabar amb aquesta perversa èpica criminal. La immensa majoria són pacífics però tampoc troben suports de les societats i governs europeus. No estan ni estaran del costat del gihadisme, però per a que lluitin contra el mateix amb determinació i arguments han de percebre que són reconeguts en la seva dignitat aquí i també en els seus països originaris.