Jordi Borja

La confrontació bloc independentista versus bloc estatal no porta enlloc, excepte per excitar les emocions socials dels uns i els altres i la incapacitat política d'entendre a l'altre. Crec que seria convenient que cada bloc analitzi els seus errors i excessos i també intentar entendre les raons dels altres. En el cas de l'independentisme em sembla indispensable replantejar no solament la seva estratègia també la seva pròpia naturalesa. El bloc independentista és la millor manera de progressar a Catalunya? Segons sembla no hi ha ni una majoria social ni una força política suficients per avançar cap a la independència i menys encara a curt termini. Es necessita ampliar un conjunt d'actors polítics i socials a Catalunya i també aliats a Espanya. La consulta o referèndum i el diàleg amb l'altre en lloc de la repressió com l'actual pot ampliar considerablement la majoria catalanista (independentista i no independentista) i els sectors progressistes i d'esquerres. Seria lògic que així fos davant les imminents eleccions catalanes.

Però si mirem una mica més lluny cal plantejar-nos una qüestió més ambiciosa. Pensar alhora Catalunya i Espanya. No s'ha tingut en compte que a Catalunya hi ha una part important de la societat que no vol la independència. I és probable que alguns independentistes d'avui, indignats pel tracte rebut aquests últims temps, poden orientar-se si se'ls proposa un acomodament en un Estat plurinacional. Per tant cal establir llaços entre tots dos catalans, els uns de sempre i els altres de Candel, els que viuen i treballen a Catalunya. Per a això no n'hi ha prou amb la qüestió nacional com a identitat i autogovern. També cal un projecte social i econòmic que mobilitzi les classes populars. Cal tenir en compte que el govern del PP i C's i una part dels dirigents socialistes coincideixen en un projecte de recentralització política. Estat més autoritari i polítiques econòmiques que tendeixen a dualitzar la societat. La qual cosa afecta tant els catalans com el conjunt dels espanyols com podrem confirmar quan hi hagi recessió el proper any. L'independentisme català fins avui no ha pogut o no ha tingut en compte prou als catalans sense tradició catalanista o de famílies originàries de la resta Espanya i menys encara a la resta d'espanyols que a més han estat influenciats i de vegades manipulats per la reacció espanyolista.

Al segle XIX vam vendre productes materials. Al segle XX vam vendre idees socials i polítiques democràtiques. Avui es tracta de superar el model de 1978, no només en el marc polític i jurídic i en l'organització territorial, també en les polítiques socials i econòmiques que ens afecten a tots. Però ens hem tancat a la "nostra Catalunya", gran error. El govern espanyol per la seva banda converteix la diferència, legítima, en suposat privilegi i els problemes i els dèficits de l'Estat, democràtics i socials, els transferirà a tots els catalans, siguin o no independentistes.

El catalanisme polític va ser un factor important per iniciar els processos democràtics al llarg dels anys 70 del segle passat. Ho va personificar l'Assemblea de Catalunya. I també les Comissions Obreres; el moviment ciutadà, el de l'ensenyament i l'universitari; l'assemblea d'intel·lectuals, la renovació cultural i artística i la Nova cançó; la Unió de Pagesos, l'Església de base, els col·legis professionals i els gremis i associacions de comerciants; etc.  Catalunya no va ser l'únic poble d'Espanya que va conquistar la precària i limitada democratització però si que va destacar per la seva mobilització pacífica i àmpliament interclassista.

Avui Catalunya i el conjunt d'Espanya ens necessitem per impulsar un nou cicle de redemocratització de l'Estat espanyol. La societat espanyola, i la catalana òbviament, són molt més democràtiques que l'Estat. El catalanisme ha fet sortir a la superfície als dèficits democràtics de l'Estat espanyol. Va haver-hi una regressió continuada del desenvolupament constitucional, com la llei de partits, la "llei mordassa", la reforma laboral, la modificació nocturna que va constitucionalitzar el % i l'ús jurídic reduccionista de les autonomies. Especialment la catalana, l'Estatut de la qual va ser mutilat pel Tribunal Constitucional, manipulat pel Govern del PP, obsessionat per l'anticatalanisme, polític, jurídic i mediàtic.

La reacció catalana que va esclatar en el 2012 i aleshores era el moment de dialogar i de buscar pactes, però el govern del PP es va negar en rodó. La resposta de Rajoy ha estat sempre Niet, com Molotov, "a mi em sembla bé tal com estan les coses... i en tinc prou amb l'aplicació de les lleis".

Massa advocats de l'Estat i similars als governs espanyols. Hagués estat possible millorar les relacions amb Catalunya sense massa dificultats: llengua i educació, dèficit fiscal i compliment d'inversions en infraestructura i un cert reconeixement nacional que ja s'expressa en la mateixa Constitució. Al llarg d'aquests 5 llargs anys fins avui l'Estat espanyol ha estat a l'aguait per barrar el pas a l'independentisme: Monarquia, Govern, Corts, partits "constitucionalistes", Judicatura, Forces Armades, Alta Administració, gran part de barons regionals i també els grans mitjans de comunicació han promogut croades anticatalanes discretes però irritants, humiliants fins i tot. Entre tots van aconseguir que una societat indignada i menyspreada i el nacionalisme s'agafessin a l'"independentisme", un mite mobilitzador.

Abans del 2010 no aconseguia al 20 % i en el 2017 estava a fregar el 50%. Però els catalans, siguin independentistes i els que no ho són, necessiten per sobre de tot un marc democràtic a Espanya. Ho necessiten els catalans i el conjunt dels espanyols. Espanya necessita Catalunya no tant o no solament per la seva força econòmica, també per la vocació democràtica del catalanisme. I Catalunya, sense suports socials i culturals a Espanya, no tindrà força suficient per pactar amb l'Estat. I per a això ha de poder comptar amb forces polítiques que entenguin les aspiracions catalanes, doncs ara solament pot comptar amb Podemos.

Des del meu modest punt de vista, el procés català no ha estat prou obert, ha estat poc realista i en la seva etapa final ha estat molt confús, precipitat i poc transparent. Es va saltar de la consulta fallida a la declaració de la independència amb calendari marcat, en un any i mig. Una majoria parlamentària molt escassa es va atorgar el monopoli de la independència sense comptar amb l'altra meitat, o segurament més. Es va ignorar l'Estat espanyol donant per descomptat que anava a ser un Tancredo indiferent davant una decisió fonamental no solament pel  govern sinó pel conjunt dels aparells de l'Estat i les corporacions econòmiques, incloses les catalanes.

El govern espanyol es va limitar a usar la Judicatura com a brigada político-social i les campanyes mediàtiques per contrarestar el procés independentista. No es va tenir en compte la reacció contrària de la societat espanyola i va emergir el patriotisme en molts casos molt visceral. A Catalunya una minoria, important i amb suports de l'Estat, va aparèixer com una força contrària al referèndum i a l'independentisme. Van aparèixer fractures socials i familiars.

Un altre dèficit del catalanisme va ser el no incorporar un projecte polític de democràcia avançada, amb programes econòmics i socials que mobilitzessin sectors populars i classes treballadors com es va fer durant la resistència antifranquista (o amb els Consells de Resistència d'Itàlia i de França en la segona guerra mundial o als programes del Labour Party). No cal oblidar que en gran part d'aquesta població no són originaris o descendents de famílies immigrants espanyoles. La Generalitat, es a dir, el govern i el Parlament, en comptes de definir una estratègia política gradual i realista va fer surfisme sobre l'ona de la mobilització popular sense cap altre objectiu que la "independència", com si fos el fruit de l'arbre que n'hi havia prou am agafar-lo.

Es va oblidar de la reacció de l'Estat, de les forces en presència, de la falta d'aliances fortes a Espanya i a Europa i de les complexitats de les nostres societats i les seves relacions amb l'Estat. No oblidin que aquesta cosa tan abstracta com és l'Estat també actua amb múltiples instruments concrets, en part benèfics, en molts casos ofereixen seguretat però també utilitzen la violència que ells mateixos defineixen el que és legítim i legal.

El final d'aquest cicle va portar la màxima confusió. La dialèctica Estat-Generalitat va arribar al cim de l'espiral d'errors.

Ja vam exposar com cada part, en comptes d'aprofitar-se dels errors d'una i altra, van respondre amb un altre error. La sentència del TC (Tribunal Constitucional), un error immens, va ser aprovada amb entusiasme pel conjunt de l'Estat. La reacció cívica digna va expressar les seves aspiracions i esperances que es van concretar en un terme complex, la independència, que podia ser mobilitzador però no objectiu polític a curt termini. La Generalitat amb majoria nacionalista va assumir la bandera independentista en lloc de prioritzar la consulta legal a la ciutadania.

El Govern, en comptes d'obrir el diàleg, va provocar sistemàticament a la Generalitat mitjançant amenaces i querelles a través de la Judicatura i especialment amb el TC, i amb les pressions financeres que van conduir a una intervenció de facto del govern català. El procés independentista es va accelerar després de la consulta no legal (2014), que va ser l'expressió tranquil·la de la població independentista. El Parlament català va elaborar dues lleis: la del referèndum i de la transitorietat. Per declarar la independència prescindint de la força formal i material de l'Estat. Es va fixar la data, 1 d'octubre 2017, amb l'esperança d'obrir el díalogo previ amb el Govern de l'Estat. Aquest no va obrir vies de diàleg i va empènyer al govern català a la vora del precipici, la declaració unilateral d'independència. La societat catalana va alçar el cap i més de dos milions de ciutadans es van mobilitzar per votar un referèndum que tenia un valor simbòlic i polític però sense efectes jurídics i de reconeixement ni de l'Estat ni de la Unió Europea. Va ser un gran èxit popular, un acte col·lectiu de dignitat, de resistència i de pacifisme. Malgrat la pressió mediàtica i amenaçadora del Govern i de la Judicatura, l'organització del referèndum va funcionar perfectament a pesar de les forces policials. L'1 d'octubre la ciutadania va guanyar a l'Estat però la política després va fracassar.

La victòria de la ciutadania deixava a la Generalitat un enorme capital polític. A això es va afegir la imatge mundial de la brutal repressió policial sobre una població de famílies pacífiques sense una altra activitat que votar com a expressió de les seves aspiracions de reconeixement. El govern espanyol va perdre un plus considerable de legitimitat fins i tot en l'àmbit europeu i internacional. Era el moment de convocar eleccions legals i plantejar amb més força el diàleg amb l'Estat espanyol. El govern espanyol no volia guanyar un contenciós polític volia matar el catalanisme polític. I accentuar la recentralització de l'Estat, i en aquesta confusió aplicar polítiques autoritàries i antisocials. No va haver-hi el mínim diàleg directe entre governs, i el català es va sentir humiliat.

El capital acumulat en un dia es va dilapidar un altre dia. La declaració uniltateral d'independència, pocs dies després, es va fer a mig fer i amb dubtes i es va proclamar gairebé clandestinament la República Catalana, que no va tenir més que unes hores de vida, ni tan sol va ser legalitzada pel Parlament de Catalunya. El govern espanyol va obtenir una victòria pírrica. Ha reforçat la seva hegemonia a la dreta, no a Catalunya, tampoc ho necessita. El catalanisme es manté fort en la societat i l'independentisme té un coixí sòlid però no majoritari, i reapareixerà en moments més propicis. Ara tots, els uns i els altres han gastat moltes forces i han perdut moltes oportunitats. Però, més vells i més gastats, hauran de renovar-se i trobar noves vies de reconeixement dels uns amb els altres per construir diàlegs i pactes. Per a això fa falta que a Catalunya es reconstrueixin llaços entre independentistes i no independentistes però és probable que vagi emergint una força ciutadana favorable a una millor relació amb l'Estat espanyol que superi la dicotomia Sí contra No. És impredictible el resultat electoral però és possible que la dicotomia més democràcia contra regressió democràtica emergeixi com un conflicte que va molt més lluny i més viable que el de l'Estat versus independentisme. També és imprescindible que Catalunya aconsegueixi i faci reconeixements, diàlegs i llaços, entre els pobles que conviuen a l'Estat espanyol. La política és massa important per deixar-ho únicament en mans dels polítics professionals.