31/01/2012

Els plenaris de l’Ajuntament de Barcelona sovint van carregats de proposicions que afecten directament les relacions humanes més bàsiques. La discussió de les ordenances en va ser un exemple. Es va entrar a reglamentar fins la més minúscula de les accions humanes que un ciutadà de Barcelona podia fer al carrer. Com passa sempre, darrere el desplegament administratiu, darrere les discussions més o menys aferrissades i sempre basades en l’interès partidista i de curt termini, subjau la veritat. I la veritat és que, en temps de crisi, no serveix de res compensar la pròpia precarietat (econòmica, fins i tot moral) redactant més i més ordenances. Un bosc sencer d’ordenances no impedeix de veure la impossibilitat –o la dificultat– de fer-les complir. I això, que ho saben els nostres polítics, no significa cap impediment a l’hora d’aprovar-les de la manera més poc efectiva. Es prefereix pensar en un món ideal però inassumible que no pas baixar a la realitat i desenvolupar un seguit de normes menys espectaculars però més realitzables.
Ara mateix, el plenari de l’Ajun­tament de Barcelona acaba de rebutjar una proposició d’ICV-EUiA perquè s’eliminin les multes a les persones sense llar. CiU, PSC i UxB s’hi han abstingut, mentre que el PP hi ha votat en contra. El líder ecosocialista, Ricard Gomà, parla de "manca de voluntat política" dels seus adversaris polítics i els acusa de no ser capaços de reconèixer que, en multar els sense sostre, s’està cometent una injustícia. Mentida, s’està cometent una estupidesa.

A veure, com discriminem els que viuen al carrer perquè volen –que n’hi ha– dels que s’hi veuen obligats? I en qualsevol cas, l’ordenança no permet l’existència de gent dormint al carrer. ¿És una solució multar-los? Evidentment que no. No hi ha cara més estúpida que la del policia municipal que es veu obligat a multar un indigent sabent que està fent teatre del bo: aquella multa no es cobrarà mai, a l’indigent no li passarà res per no pagar-la i, això sí, l’estadística municipal s’enorgullirà, al final de l’exercici anual, de l’augment punitiu (i, per tant, de l’augment d’eficàcia) per part de la policia. El ciutadà (el votant) podrà pensar: ja era hora, per fi actuen. I s’estarà equivocant.
Amb la gent que hi ha al carrer s’hi poden fer moltes coses, fins i tot tancar-los a la presó, però no pas –o només– multar-los. En una època com l’actual, amb una mitjana de 18 desnonaments diaris a la província de Barcelona, el que sobta és que no hi hagi més persones fent voltes pel carrer de nits.
No hi ha res més ridícul que una multa que no es pot cobrar. Si vols posar multes, assegura’t abans que no faràs el ridícul. Altrament, sigues més eficaç. De què es tracta? De tenir el carrer net de perdedors? Doncs fes-los desaparèixer, tant si t’impulsa un sentiment sincer d’ajudar-los com si el que vols és, tan sols, evitar la mala imatge. Si no vols tenir personal llençat pel carrer, augmenta la dotació de guàrdies municipals, de furgonetes de l’Ajuntament, etc., els reculls, te’ls emportes i els amagues. I un cop identificats, examina cada cas i resol segons el que sigui. I mentrestant els tens a càrrec dels serveis socials per més que s’hi neguin. Però, ai las, això és complicat i car. I multar és senzill i barat (encara que l’acció sigui gairebé surrealista).