Qui al cel escup

Menys serem, menys riurem?

Aquests dies ens hem assabentat (via Idescat) que Catalunya, per primer cop en 70 anys, ha perdut població globalment. O sigui, que som menys. Ja érem pocs, doncs ara encara menys. Després de la famosa campanya del Som sis milions, aquests darrers anys havíem passat de llarg els set. És ben curiosa, aquesta mania de considerar els augments com positius i les disminucions, negatives. En el cas de la població no sempre és així. O, de vegades, per a determinats temes, ho és i per a d’altres, no. ¿Cal recordar l’esforç inhumà i titànic de la Xina comunista (emprem aquest adjectiu gairebé nostàlgicament per diferenciar-la de la Xina actual, que no sé ben bé què és) per tal que les famílies tinguessin només un fill? També és cert que països petits com ara Catalunya, històricament, han trobat sovint la salvació, la supervivència, en l’augment demogràfic. La decadència de Catalunya com a país, primer dins de la corona d’Aragó i després integrat en la corona d’Espanya, va venir directament derivada de la gran inferioritat numèrica respecte del poderós veí castellà.
Però avui en dia, evidentment, la cosa ha canviat. Els exèrcits, sense anar més lluny, cada vegada són més reduïts perquè no cal tanta gent per fer un mal semblant. Ara mateix, Obama ha plantejat per primer cop una reducció dels efectius militars dels Estats Units, i no sembla que els adversaris republicans hagin saltat a mossegar-li la jugular. Com tantes coses, doncs, el benefici o el perjudici de la quantitat depèn del lloc i del moment.

Un exemple que ens interessa molt a nosaltres, catalans, és el referit a la qüestió lingüística. En aquest afer, no és tan important que Catalunya tingui més o menys habitants, sinó que mantingui la ràtio d’habitants catalanoparlants. Aquí sí que la demografia és fonamental. Els sociolingüistes ho tenen estudiat per totes bandes. I en aquest cas tant és que hi hagi independència o no pel mig. L’únic que importa és el tant per cent d’habitants disposats a parlar la llengua i a usar-la en plenitud de condicions. Quan cau per sota d’un 20% la cosa comença a ser irrecuperable si no hi ha una circumstància externa fortíssima que ho impedeixi. D’aquí que la llengua nacional d’Irlanda, per més oficialitat que tingui, per més que sigui llengua d’un país independent, no aixeca el cap. I desapareixerà en un futur no gaire llunyà. Per què? Perquè la gent no la utilitza. No cal anar tan lluny, a Andorra aviat passarà igual amb el català. El mateix principat de les valls de l’escapada exposava en una enquesta lingüística recent que els portuguesos andorrans, la primera minoria del país, preferien el castellà com a segona llengua que no pas el català. El català no qualla entre els nous andorrans, és ja franca minoria i d’aquí dos dies entrarà en fase marginal. La quantitat de parlants hi és determinant. En llengua, doncs, la demografia sí que compta, i molt, perquè en èpoques dolentes (com ara Catalunya sota el franquisme), ser dominat qualitativament però no pas quantitativament assegura la supervivència fins que les coses millorin.
En qualsevol cas, no ens espantem. Finalment, el descens de població d’aquest 2011 ha estat només de 1.802 persones. Caben totes en un creuer. Ja tornaran. I si no, en època de crisi, serem més a repartir (el
no-res?).

Más Noticias