Aquest cap de setmana ens hauria de servir de lliçó. La multitudinària celebració de l’Estatut va demostrar que els ciutadans de Catalunya estan farts d’un tracte que consideren cada cop més indignant. I la celebració del mundial va demostrar que hi ha molta gent que sent els colors d’una bandera diferent i que s’hi identifica. Però, tot i així, això no vol dir que les dues posicions siguin enfrontades. Perquè encara que ens costi d’entendre hi ha gent que es va manifestar per l’Estatut i l’endemà va celebrar el triomf de la selecció espanyola. No són uns o els altres. No som nosaltres i ells. I el que ha passat ens hauria de servir per entendre-ho. Ens hauríem de plantejar el nostre país des d’un lloc diferent. Provar, si més no, de desviar una mica la nostra mirada per incloure el que pensem que no ens representa. Uns i altres. Tenen raó els de dissabte en dir que el tracte que rep Catalunya sovint és de menyspreu. I tenen raó els de diumenge quan diuen que per primer cop poden cridar "Visca Espanya" sense sentir-se els altres. I això ens hauria de fer pensar. Perquè uns i altres conformem aquesta societat que creiem que només ens identifica a nosaltres però que és molt més plural, molt més variada i, sobretot, molt més jove del que acostumem a pensar. Perquè hi ha una altra generació que també hi té alguna cosa a dir. Perquè hi ha moltíssima gent de fora que també hi tenen molt a dir. I perquè hi ha tradicions que no ens fan ser a tots iguals. Així que hauríem d’entendre que Catalunya ja no és essencialment una cosa ni l’altra. I hauríem de fer un esforç per incloure’ns i escoltar-nos els uns als altres. D’altra banda correm el risc de polaritzar una situació que els ciutadans solen viure amb moltíssima més normalitat que els polítics. No els permetem que ens manipulin també la nostra normalitat.