Deu anys més tard

11 Sep 2011
Compartir: facebook twitter meneame
Comentarios

Les conseqüències dels actes terroristes de l’11 de setembre de l’any 2001 han tingut efectes fatídics que ens han canviat a tots d’una manera tan profunda, que gairebé ens costa recordar que, no fa massa, érem d’una altra manera, enteníem les coses des d’una altra perspectiva, i ens crèiem capaços de construir i inventar formes diferents a les que coneixíem. Avui, mantenir-se en aquella convicció de llibertat, només es pot fer en resistència. I costa. Perquè ens han convençut que tenim por i que la protecció és indecent i és cara, tot i que és el preu que hem de pagar si volem viure (mig) segurs.
La globalització, les noves tecnologies, la rapidesa de la informació, hi han col·laborat. Avui reflexionem menys però estem més informats. Creiem en coses sense fonaments que llegim a corre-cuita i malament a internet i a twitter. Però també ens sentim més units. Tendim ponts amb molts nosaltres que abans haguéssim considerat ells (i viceversa), compartim preocupacions i ens indignen les mateixes coses. I se’ns ha de reconèixer que deu anys més tard, hem començat a reaccionar. La revolta dels estudiants xilens, el 15M, les revolucions a alguns països àrabs i l’afer wikileaks –que ha acabat tenint menys decència de la que esperàvem– en són una prova. Perquè tots aquests moviments si bé no han canviat el món (encara?), sí que han aconseguit frenar una mica l’embat, la inèrcia a cegues que ens havia portat fins aquí.
Quan els dos avions van impactar les Torres Bessones, a tots nosaltres se’ns va quedar enregistrat, per sempre més, on érem, i ens vam sentir impotents enmig d’un foc creuat: sense veu ni vot. I teníem raó: ha estat així, d’una forma aparentment menys violenta però així. Les conseqüències dels atemptats als EEUU han estat catastròfiques. Íntimament i socialment. Tot just comencem a entendre que la por és un negoci que ens han venut i que les grans multinacionals (les legals i les il·legals) s’han quedat amb el poder d’intervenir impunement el món. La guerra contra el terror de Bush va deixar de banda processos històrics que duien un camí natural: com ara la regularització de milers d’immigrants als EEUU que van ser satanitzats, el fre del control del crim organitzat arreu del món, la negació del dret a defensar-se honestament que mereixien Saddam Hussein i Osama Bin Laden, la poca empatia que sovint hem mostrat amb les víctimes d’Atocha, d’Anglaterra, d’Àfrica, d’Orient Mitjà, o també la terrible, terrible islamofòbia. Hem passat per alt coses que mai abans no haguéssim donat per bones. Ni tan sols per aptes. Guantánamo n’és la prova més flagrant.
Deu anys més tard, estem més junts però també estem més sols. Tenim més informació i reflexionem menys. El món s’ha polaritzat d’una forma alarmant. Tots creiem tenir raó. I la por ens ha convertit, en moltíssimes ocasions, en ciutadans hipòcrites. Però ho hem d’arreglar. Esperem que cap nou atemptat ens faci retrocedir el dia d’avui i que puguem començar a canviar les coses recordant els morts d’aquesta guerra absurda: els passatgers dels 4 avions, els fanàtics embogits, els qui eren a les Torres, les víctimes de les presons d’Irak, les víctimes d’Afganistan, els soldats assassinats de tots els bàndols, les víctimes del racisme i la xenofòbia, els morts de tots els atemptats d’Al Qaeda i també dels governs legítimament escollits… Perquè va sent hora de fer, honestament, un acte de reflexió: I de convèncer-nos que podem inventar un món diferent a aquest que hem acceptat.