En una de les darreres manifestacions del 15M a què vaig anar (hi seguiré anant, eh!, no vull pas dir que me n’hagi desdit), dos nois van pujar a pintar una pancarta d’unes regates que eren a punt de celebrar-se a Barcelona i que estaven patrocinades per la casa Puig de perfums. Van escriure sota el cognom de Felip: Dimissió. I nosaltres vam esclatar en un sorollós aplaudiment. Tots dos cops. Perquè de tots els personatges del nou govern, Felip és, sens dubte, qui ha rebut més rebuig i més atenció. Però des que han arribat els convergents al poder, Felip n’ha fet una al darrere d’una altra. I això ha fet que no s’entengui amb una gran part de la població: no ha sabut donar-nos les explicacions adequades ni justificar algunes de les seves decisions, ni tampoc demanar perdó per possibles errors, ni ha intentat no justificar-se sinó dialogar. Felip se’ns ha imposat.

En aquestes darreres setmanes ens hem queixat sovint de la patètica reacció de les autoritats madrilenyes durant la visita del Papa. I han sortit membres de les forces d’ordre a dir que per tres policies, no es pot jutjar un cos. Aquí, en canvi, dels infiltrats que tots vam veure en un vídeo o dels policies que van hostiar (amb perdó, però és tal qual) els manifestants que no volien desallotjar la plaça Catalunya i els van espantar més enllà de qualsevol lògica, no en sabem res. On són? Qui són? Qui se’n fa càrrec? Qui ha demanat perdó i qui ens ha dit per què no en tenien dret, a tractar manifestants com si fossin delinqüents? Qui els ha sancionat? No, definitivament Felip no ha sabut posar-se la ciutadania a favor. Fins i tot molts dels seus votants s’hi ha posat en contra en veure com tractaven els estudiants o com se sentia amb dret d’imposar, brutalment, la força. Ningú no se n’ha responsabilitzat i en resum: ens ha dit en llenguatge d’una policia que, per mètodes, a vegades no ens sembla tan llunyana: Aquí no ha pasado nada.

I ara, per acabar-ho d’amanir, té la barra (perdoneu un altre cop, però torna a ser tal qual) de sortir a dir, literalment, que "hi ha nacionalitats amb tendència a delinquir". I assenyala els peruans i els romanesos com a principals hereus d’aquesta mena de genètica nacional. En primer lloc, Felip sembla no entendre que la genètica no és un factor nacional. En segon lloc: no té cap dret a sortir a dir, impunement, "hem de deixar de parlar amb hipocresia" com si parlés per tots nosaltres. I en tercer lloc: Deu una disculpa a tots els col·lectius a qui ha assenyalat com portadors d’una tendència criminal innata pel fet d’haver nascut on han nascut. No pot ser que una notícia com aquesta passi per alt. No pot ser que no ens faci por que un membre de govern pugui dir una cosa així i fer veure que està sent honest. I no pot ser que no ens indigni que parlin així dels nostres conciutadans. Felip acaba les declaracions dient que "la delinqüència no té ni raça, ni religió, ni color de pell", però llavors parla del gran nombre d’estrangers que massifiquen les presons espanyoles. Senyor Puig: això és jugar brut. No pot dir-nos que hi ha nacionalitats més predisposades a delinquir (no ho pot dir als fills de tots els peruans i romanesos que són d’aquí) i després dir-nos que vostè no es fixa ni en la raça, ni en la religió, ni el color. No pot fer veure que parla clar amb aquest doble discurs. I deu una disculpa als col·lectius insultats.