M’ho pregunto a mi, ens ho pregunto a tots. Què hi ha, que no veiem? Fins a quin punt la naturalitat amb la qual hem assumit certs costums ens sembla naturalesa? Quants de nosaltres ens hem parat a pensar si això hauria de ser així? De fet: Si això és així.

Jo vaig ser educada per una dona amb un fort sentit del feminisme i la igualtat. I estic convençuda que el moviment feminista ha canviat el món. No tot, no per a tothom, però és una de les grans revolucions del segle XX. Després he conviscut amb gent que considera que les feministes són lesbianes –com si això fos un insult. I recordo que quan era petita hi havia coses que avui fem i que eren impensables. Però ahir, parlant amb una amiga més gran que jo, em va dir: és que la nostra generació està cansada. Ho vam haver de fer tot, ho vam haver de canviar tot, entendre tot, fer-nos entendre. I estem cansats. Hi ha "altres" amb els qui ja no podem dialogar. Estem fartes de fer-nos entendre! I jo, un cop més, penso: Algú ho hauria d’escriure. La feina que ha fet la generació de la meva mare pel benestar emocional i mental d’aquest país, algú l’hauria d’escriure. I hauria de ser tema de socials a les escoles i motiu d’agraïment constant. Perquè és, de debò, impressionant. I jo, si no hagués estat per elles, no sé com estaríem avui les dones catalanes i castellanes de la meva generació. Però sí que sé que no podríem fer totes les coses que fem. I tot així mai no és igual. Aquest dies hem pogut escoltar l’escriptora Rosa Regàs parlant del tema, arrel del seu nou llibre, i és evident que han fet molt, però encara no han guanyat. Per això els fem falta nosaltres. No nosaltres dones, sinó nosaltres tots. Perquè la lluita contra el racisme, les guerres i la homofòbia sembla tenir més adeptes que el combat contra el masclisme –i és absurd. Perquè en el masclisme està l’arrel de tot.

Aquests dies he estat llegint Violència, d’Slavoj Žižek. Un assaig que ningú no s’hauria de perdre i que parla de la violència subjectiva i l’objectiva: la que veiem i la que la produeix (resumint molt.) I a mi tot plegat, m’ha portat, novament, al feminisme. Perquè més enllà de la divisió de la riquesa, hi ha la divisió domèstica. I és, sens dubte, la primera de les lluites. La primera de les nostres responsabilitats vers la societat i vers tots nosaltres.

Quan vaig a escoles a parlar amb adolescents, em pregunten molt per tot això. I veig actituds que em desmoralitzen i em fan pensar, o hauria de dir caure en el parany, de buscar diferències. És clar que n’hi ha! Moltíssimes! Però no són un motiu de discriminació –i aquí no faltaria qui digués: i d’ordre social. Però jo els preguntaria: Un ordre social decidit per qui? No malèvolament decidit, sinó decidit. A seques. I ho pregunto perquè no té límits. Ara fa poc llegia, sense anar més lluny, un llibre sobre els símptomes mèdics masculins que les dones assumim com humans. Quan som a punt de tenir un atac de cor per exemple, que és quan els homes tenen mal al braç esquerra... Però nosaltres no. No? Em pregunten aquests dies quan ho explico. No, nosaltres tenim altres símptomes no estudiats, altres lluites que encara són motiu de burla i de persecució a molts llocs del món, i que ens fan creure que són aigua passada a casa nostra. No ho són. I hauríem de tenir-ho present a l’hora de signar protestes, manifestar-nos o demanar drets per tot. Perquè si la base trontolla... què esperem?