En aquestes darreres setmanes he vist algunes coses al teatre que m’han agradat força. Vaig veure al Nacional t-Error, que em va semblar agosarada i amb una proposta molt interessant. I també vaig anar a la Beckett a veure Tornem després de la publicitat, que si ve és un text sense gaire interès, una història avorrida per la qual l’espectador difícilment pot sentir molta curiositat, la distribució de l’espai i l’agilitat la mig salven. I de la qual també en destacaria la feina d’Albert Puigdueta i una mica la d’Elies Barberà. La de les tres actrius que els acompanyen, en canvi, no em va acabar de fer el pes. Potser pels seus papers, la direcció o perquè tenia la sensació que estaven, tota l’estona, provant de recordar què havien de fer. Tot i així la Beckett està molt activa en cursos i programació i cal destacar-ne l’aposta constant per noves propostes. També ho estan, com sempre, el Versus Teatre i el Tantarantana. I pel que fa a la programació infantil volia destacar l’obra que els caps de setmana de març faran els Farrés Brothers al Lliure: una companyia meravellosa que ha fet obres que sempre voldríem tornar a veure com Operació A.V.I. En aquestes properes setmanes aniré a veure’ls i també veuré Baixos fons i El mercader de Venècia al Nacional i Incendis al Romea. Que prometen. Sobretot, em sembla, m’agradarà Incendis. Sóc fan del Manrique, no em canso de repetir-ho, i ara que programa al Romea i que en aquesta obra que s’estrena dimecres també fa d’actor, confio en què les seves apostes seguiran sent arriscades i rabiosament modernes... Anava a dir contemporànies, però no em sembla prou precís. Per contemporani: Peter Handke. I la seva obra de 1973 que aquests dies es pot veure al Lliure de Montjuic: Quitt. El muntatge, dividit en dues parts de gairebé una hora cadascuna, fa una crítica intel·ligent i clara al sistema econòmic i els seus jocs de malabars. I a mi, tot i que he de reconèixer que l’economia mai m’ha interessat massa (sí la seva crítica, la seva lectura social, la interpretació del capitalisme, però no les seves estratègies), en el teatre, al contrari del que em passa amb la literatura, marxo. Gairebé podria dir que tant m’és de què parlin perquè el que vull és que passi al meu davant de debò. M’agrada el teatre crític, sí. Però sóc una espectadora autodidacta i també m’interessa el teatre que no és especialment crític o el que prova de crear altres móns o el que ens ensenya a tornar al nostre per un lloc diferent. Quitt, els irresponsables són en vies d’extinció n’és un bon exemple. Una obra molt actual amb un vestuari meravellós i una posada en escena que cal aplaudir. Dos personatges principals, tres secundaris i dues dones que van agafant i perdent protagonisme. I un Jordi Boixaderas que fa de majordom i que, com es diria en correcte argot del carrer: "se sale". Actors ben dirigits i responsables visibles d’un text difícil i, ara sí, com us deia: contemporani. Cal anar-la a veure, si voleu la meva opinió. Per tot això però també perquè a l’obra hi passa una d’aquelles coses extraordinàries que passen de tant en tant i a vegades som espectadors privilegiats que ho podem veure. Perquè cap dels autors duu l’obra a l’alçada que aconsegueix enlairar-la el personatge principal: Herman Quitt, interpretat d’una manera immillorable per Eduard Fernàndez. La resta són bons, ho fan bé, a vegades semblen una petita caricatura d’ells mateixos que destorba, però això és voluntari i té coherència dins de tot plegat. Però l’Eduard Fernàndez és punt i a part. Veritablement extraordinari. Una d’aquelles actuacions que ens sentim afortunats de veure i que guardem amb nosaltres per sempre més. A ell, sí que no us el podeu perdre!