La primera vegada que vaig publicar en aquest diari m’hi va convidar el Peio Hernández, que dirigia la secció de cultura en castellà. I la primera vegada que en vaig guardar un exemplar va ser quan la retirada de la darrera estàtua del dictador Francisco Franco que quedava dreta a la Península Ibèrica va ser portada de l’edició nacional. Pocs dies després em van convidar a fer dues columnes setmanals en català i a col·laborar sovint en l’edició castellana. La primera columna pròpia la vaig publicar l’abril de l’any 2010, fa gairebé dos anys, duia per títol L’art que som, i parlava dels immigrants que estaven sent expulsats d’Hongria a causa d’una indigne caça del govern.

Durant aquests dos anys el món ha canviat força, nosaltres hem canviat força. A Mèxic s’ha intensificat la guerra entre (no contra) el narco i a l’Estat Espanyol i a Catalunya la dreta ha guanyat les eleccions. El país s’ha sacsejat en una escandalosa crisi per la qual no estàvem preparats. I molts dels nostres mites i de les nostres seguretats s’han anat esfondrant. Alguna cosa bona en traurem de tot això, però. N’estic segura. I si ho crec, ho dec en part a Público. Que mai no m’ha deixat sentir sola.

Hi ha l’estranyíssima sensació que l’acte virtual no és tan important com allò que és presencial. I segur que en moltes ocasions és veritat. Però gràcies a mitjans com Público jo he entès, profundament entès, que crear comunitat és fonamental. Que som molts que volem pensar junts i que és possible trobar un lloc on reunir-nos. Ho veig amb la pàgina contra la guerra que mantinc per Mèxic (www.nuestraaparenterendicion.com) perquè tot primer ho he vist aquí. Perquè tot el que s’ha fet des de Público, ara que hem vist com algunes certeses se’ns desfeien, ens ha ajudat, no només a sentir-nos menys sol (que és molt més important del que sovint volem creure), sinó també a constatar que les nostres intuïcions són argumentables. Que no som un grapats de descontents i prou. Sinó que tenim motius i tenim raó.

Público ha posat els ulls en una altra mirada, no només pel que fa a la societat, sinó també pel que fa a l’art, la ciència o les notícies internacionals. I aquesta força amb què ha mantingut la coherència i la dignitat, a molts de nosaltres, ens ha fet sentir a casa. Ho penso de debò i ho agraeixo de debò. Ha estat una sort i un privilegi poder formar part d’aquest projecte comú al llarg de dos anys. Ha estat una sort i un privilegi tenir un receptor quan volia escriure sobre alguna cosa o quan volia transmetre les paraules d’algú més. I ha estat una sort i un privilegi poder llegir, cada dia, aquesta manera de mirar el món. El nostre món.

Quan el diari va començar a tenir problemes empresarials i de finançament, ningú no va deixar de treballar per aquest projecte comú. I els lectors de Público van (vam) seguir usant i creant aquesta comunitat constant que ha estat el diari en paper i el diari virtual. Des d’aquí vull donar-vos les gràcies a tots: als lectors, als treballadors i als altres columnistes. I vull dir-vos que no tinc cap dubte que ens trobaré a faltar. Perquè avui, especialment avui, crec que cal ser absolutament conseqüent amb allò que som, amb allò que pensem i amb allò que estimem. I sé que sense Público ens sentirem més sols. Però també crec que alguna cosa ens hem ensenyat els uns als altres durant aquests anys, i que aquesta espurna i aquesta comunió les hem de guardar com una cosa preciosa que hem fet junts.

Gràcies a tots i a totes per aquesta companyia, per haver fet aquesta casa. Salut i República!