Es penediran d’haver perseguit demòcrates

Marià de Delàs, periodista

Òmnium Cultural va decidir llançar una ambiciosa campanya, Judici a la democràcia, que els seus responsables valoren com la més important en la història d’aquesta organització, fundada l’any 1961. Difon des de fa dies un espot en el qual un seguit de persones prou conegudes del món de la cultura, significativament arremangades per l’ocasió, es mostren disposades a fer feina i destaquen el que uns no volen veure i altres, amb mitjans poderosos, volen amagar: El que comença ara a Madrid, al Tribunal Suprem, és un judici contra la llibertat, contra drets elementals de les persones, i per això diuen, #JoAcuso, “No ens defensem, acusem l’Estat”.

Nou dels implicats en el referèndum de l’1-O es troben empresonats des de fa més d’un any, preventivament, i la Fiscalia demana que siguin condemnats a penes d’entre 16 i 25 anys de privació de llibertat. Cal dir-ho, repetir-ho, recordar-ho i obligar d’aquesta manera a tots els demòcrates a enfrontar la realitat,  per incòmoda que resulti, perquè el fet de tenir entre reixes representants polítics i socials, que han defensat i defensen pacíficament el que consideren més just pel seu país, dóna la mesura de la qualitat democràtica de l’actual Estat espanyol.

Caldrà estar preparats en els pròxims mesos per escoltar de nou més i més romanços sobre l’unilateralisme, sobre l’aparició de problemes de convivència dins la societat catalana, la violència que segons alguns existeix als carrers de pobles i ciutats de Catalunya, la persecució dels castellanoparlants, el supremacisme dels sobiranistes, el colpisme independentista, la malversació de fons pel referèndum… Tota la brutícia propagandística inventada per aquells que criden per no escoltar, des de les tribunes que els facilita l’establishment. Els professors Enric Marín i Joan Manuel Tresserras ho expliquen en un llibre que acaben de publicar. La caracterització del procés sobiranista com un “cop  d’Estat” forma part d’un “relat delirant que col·lideix amb tota evidència empírica; és postveritat químicament pura” (1).

Als independentistes del segle XXI se’ls podrà acusar d’haver comès molts errors, entre altres els d’entrar tot sovint en picabaralles entre ells per disputar-se senzillament el lideratge del seu moviment, però no d’actes de violència, ni d’haver atemptat contra la convivència entre comunitats.

Els reproductors d’aquest discurs sobre la “violència separatista” parlaran de nou en nom de l’Estat de dret i negaran la motivació política d’aquest judici, seguiran dient que els independentistes privats de llibertat no son presos polítics i que els que van haver de marxar per buscar refugi a diferents països europeus no són exiliats; afirmaran una i altra vegada, amb ridícula solemnitat, atapeïts de “sentit d’Estat”, que a Espanya hi ha separació de poders, que els jutges del Suprem i la Fiscalia són imparcials i es declararan hipòcritament ofesos davant qui posa en evidència que Govern espanyol, Ministeri Públic i alts tribunals es van posar d’acord per “decapitar” el sobiranisme.

Apel·laran al “seny” i carregaran contra qui va defensar l’acció unilateral mentre a l’altre costat no hi hagués ningú disposat a negociar. Detindran més representants i activistes, prohibiran, multaran, amenaçaran i al mateix temps demanaran diàleg, com fins ara, sense fer cap proposta.

Abunden les anàlisis polítiques segons les quals les organitzacions independentistes no van mesurar prou bé les seves forces quan van impulsar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Una consulta en la qual van participar més de dos milions de ciutadans, malgrat el Govern central no es va cansar de repetir que no es celebraria, malgrat la persecució de les persones compromeses amb aquella crida a les urnes, a pesar de les prohibicions, del tancament de pàgines web, dels escorcolls, detencions, confiscacions de propaganda, de paperetes i del material que van trobar per realitzar la consulta… Les amenaces del Govern espanyol i el desplegament de milers de policies i guàrdies civils, traslladats expressament a Catalunya per anar a fer mal, a pobles i ciutats, que havien sortit de les seves casernes al crit d'”a por ellos”, no van ser suficients per fer desistir la ciutadania que volia votar. Cal recordar-ho. Van ferir centenars de persones i van trencar els accessos a centres escolars habilitats com sempre com a col·legis electorals, però la vicepresidenta del Govern espanyol d’aleshores va dir a l’endemà que policies i guàrdies havien actuat de manera “proporcional i proporcionada” i el monarca Felip VI també va avalar la repressió contra els participants al referèndum, amb un insultant discurs que el va acabar de desqualificar per la funció de cap de l’Estat que mai li hauria d’haver estat confiada.

Abunden també els analistes i dirigents de diferents colors que afirmen que del resultat d’aquell referèndum no es pot deduir l’existència de cap mandat popular.

Tot es pot discutir en aquesta vida, però caldria que aquests mateixos observadors de la vida política expliquessin quants fenomens polítics de mobilització social i pacífica han conegut en la seva vida comparables al de l’1 d’octubre del 2017, a la del 9 de novembre del 2014 o a les grans manifestacions que s’han vist a Catalunya en els darrers set anys.

També hi ha qui posa permanentment en qüestió la possibilitat que a Catalunya s’exerceixi un dret com és de la lliure autodeterminació o qui diu que la condició per a qualsevol consulta és l’existència d’un acord previ amb l’Estat, com si alguna vegada alguna col·lectivitat hagués aconseguit el reconeixement d’algun dret gratuïtament, sense haver demostrat d’alguna manera la disposició a exercir-lo.

Tots, fins i tot els més autoritaris, parlen i parlaran en nom de la democràcia, però cal recordar de nou el que significa aquesta paraula. Poder del poble, que no existeix mai en estat pur, però que s’expressa en graus més elevats i més baixos. Convé que qui vulgui discutir honestament sobre el valor democràtic del referèndum de l’1-O compari els seus resultats amb els d’altres crides a les urnes, en xifres absolutes, i digui quan ha vist una manifestació comparable de voluntat popular, tenint presents les prohibicions i la repressió exercida per qui el va voler impedir.

És més que probable que l’Estat segueixi aplicant la llei del més fort durant molt de temps, per intentar aconseguir un replegament resignat del sobiranisme català. Si en algun moment aconseguís en alguna mesura la seva desmobilització, les perdedores serien totes les persones que aspiren a viure en un règim de llibertats, dins i fora de Catalunya.

Potser la gent més gran no podrà veure mai demostracions tan contundents com la de l’1-O, però la vida associativa catalana és intensa i, passi el que passi, aquest teixit no deixarà d’existir per l’aplicació de cap article de la Constitució. La base del sobiranisme té les seves arrels ficades a entitats de tota mena. Es troba dins d’agrupacions professionals de tots els sectors, cooperatives, associacions de treballadores i treballadors, de veïns, de mares i pares d’alumnes, sindicats, ateneus, empreses, fundacions filantròpiques, corals, biblioteques, clubs esportius, excursionistes, colles castelleres, organitzacions solidàries, partits polítics, moviments socials, comitès de tota mena, entre ells els de la defensa de la República, els ja famosos CDR, presents a tot el territori català, i entitats socials i culturals amb desenes de milers d’afiliats, com l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural.

Qui va decidir utilitzar la força contra persones que volien votar, qui va dissoldre el Parlament de Catalunya, va ignorar els drets dels ciutadans que havien elegit els seus representants, va destituir, suspendre, portar a judici, empresonar, perseguir…, qui no accepta ni tant sols el resultat de les eleccions convocades a Catalunya pel Govern central del PP trobarà en el futur un grau de resistència superior al que pugui haver previst. De fet aquests governants i magistrats mai havien imaginat que el referèndum es realitzaria. Més tard o més d’hora es penediran d’haver perseguit demòcrates.

Aquesta irresponsable manera d’actuar i de tractar a una part més que considerable de la societat catalana ha generat un fort ressentiment social, un greuge profund, que un dia o altre haurà de ser perdonat però no sense una solució democràtica radical, que hauria d’incloure una depuració de responsabilitats i una reparació a les víctimes de la repressió.

Òmnium Cultural ha organitzat una campanya de llarga durada, amb actes durant tots i cadascun dels dies que duri el judici, perquè consideren que s’ha declarat contra Catalunya un “estat d’excepció encobert”, que exigeix “una resposta excepcional”.

Una campanya amb la qual pretenen superar tot el que ha fet fins ara aquesta organització, amb una mobilització que, segons van anunciar, sortirà fora de Catalunya. Aquest és segurament el repte més important del sobiranisme, perquè necessita suport a Europa, al conjunt de l’Estat espanyol i particularment a Madrid, i no l’obtindrà si no s’explica adequadament.

Per explicar-se, cal que fugi de les comparacions del règim monàrquic actual amb el de la dictadura franquista. Són del tot esbiaixades. Els nivells de repressió resulten incomparables, però cada vegada hi ha més gent que es veu obligada a superar la por per poder explicar públicament el que pensa. Gent que defensa el seu dret a reunir-se obertament quan vulgui, a associar-se de la manera que cregui convenient: a escriure, cantar o parlar lliurement sense perill de resultar encausat, a manifestar-se al carrer quan ho consideri necessari sense temor a ser identificat i sancionat, a votar el que li sembli millor pels seus i pel futur del seu país. Gent que voldria sentir que l’Administració el protegeix i no el persegueix i que, ho hagi viscut o no, pensava que havia quedat enrere el temps en el qual la policia sempre feia por, calia mirar enrere abans de celebrar una reunió, s’havien d’amagar les identitats personals per poder intervenir en algunes instàncies de la vida política o sindical, el dret de vaga no existia, la difusió de continguts no autoritzats prèviament es considerava propaganda il·legal i pagava amb temps de presó i exili la gosadia de voler viure en llibertat.

S’acosten temps complicats pels demòcrates convençuts, pels partidaris de la igualtat de drets. La reproducció de missatges propis l’extrema dreta ressona cada vegada amb més freqüència i resulta significativa. El que passa és molt greu i cal plantar cara a qui reprimeix, als enemics de les llibertats, sense guardar distàncies.

Una històrica entitat cultural fortament arrelada a la societat catalana, Òmnium Cultural, ha assumit aquest repte. Vol deixar clar que els presos que aquest divendres han estat traslladats cap a Madrid per ser jutjats al Suprem, no s’han de defensar de res. No els serviria de res.  La sentència està decidida. Exigeixen la seva absolució, però no poden confiar en un canvi de punt de vista de qui desitja per ells llargues condemnes. La seva prioritat, tal com va escriure el president d’Òmnium després de 15 mesos de privació de llibertat no és sortir de la presó, sinó la resolució del conflicte.

(1) Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Obertura Republicana. Catalunya, després del nacionalisme. Pòrtic, gener 2019