Marià de Delàs

 Periodista

Alguns personatges venen dient des de fa temps que se senten ofesos quan veuen llaços grocs a l’espai públic.

Convé recordar que es van posar i es posen per exigir la llibertat de persones privades de llibertat com a conseqüència d’una activitat política, basada en l’obediència a la voluntat popular, expressada a les urnes. Per això es diu que aquestes persones són presos i preses polítiques, evidentment, i això no hauria d’ofendre a cap ciutadà que apreciï les llibertats democràtiques.

La població també posa aquests llaços a places, finestres i a la pròpia roba per denunciar que hi ha exiliades i exiliats, que haurien de poder tornar lliurement a casa seva.

Llaços en solidaritat amb els presos polítics i exiliats i per cap altre motiu.

La Junta Electoral Central (JEC), formada per vuit magistrats del Tribunal Suprem i cinc catedràtics triats a proposta dels partits ha confirmat aquest dilluns que efectivament els exiliats existeixen, perquè ha privat de drets polítics al president de la Generalitat que va destituir Mariano Rajoy, Carles Puigdemont, i a dos membres del seu equip, Clara Ponsatí i Toni Comín,

Tots tres, de la mateixa manera que Marta Rovira, Anna Gabriel, Lluís Puig, Meritxell Serret, Adrià Carrasco i Josep Miquel Arenas, es troben fora de l’Estat espanyol, lluny dels seus, només que per poder viure i actuar sense ser empresonats.

Es poden veure i es veuran aquests llaços per tot arreu mentre aquest problema persisteixi, perquè hi ha moltes persones que volen denunciar la inseguretat que genera la cúpula del poder judicial espanyol.

També va ser la JEC la que va prohibir que els professionals dels mitjans de comunicació públics de Catalunya poguessin utilitzar les expressions "presos polítics" i "exiliats" en la seva activitat informativa.

Els periodistes defensen el lliure exercici de la seva professió, però la JEC  considera que són expressions partidàries, que atempten contra la neutralitat informativa. Curiosament, l’agència EFE i altres mitjans públics espanyols mai parlen de Puigdemont o de la resta de membres del seu Govern que van marxar a l'estranger sense afegir l’expressió "fugit", sense tenir en compte que han comparegut davant tribunals d’altres països. Parlen de "fugits" sistemàticament, en compliment d’una instrucció dictada pels seus caps que a la JEC li deu semblar "neutral".

El que fan els magistrats i la resta de membres d’aquesta Junta és defensar-se a si mateixos, encara que de vegades, excepcionalment, com ha estat el cas de l’exclusió dels exiliats de la llista de candidats de JxCat al Parlament Europeu, es mostren greument dividits.

Massa sovint la cúpula judicial i altres altes instàncies de l’Estat donen mostres de comportar-se com actors polítics, allunyats de la neutralitat i la imparcialitat que haurien de garantir. Intenten resoldre fora de la política conflictes polítics que no els pertoquen.

L’exclusió de Puigdemont, Ponsatí i Comín sembla la resposta de la majoria de la JEC als resultats de les eleccions de diumenge passat, 28 d'abril. Els seus havien perdut.

L’existència de presos polítics i exiliats demostra que l'aparell estatal espanyol  vulnera drets elementals. Dir que l’actual règim restringeix llibertats de la mateixa manera que ho feia la dictadura franquista és una frivolitat, però aquesta ximpleria, que de vegades algú formula, no és tan grossa com la de qui afirma que el que va fer el Parlament de Catalunya quan va declarar la independència va ser donar un cop d’Estat. L’acusació de colpisme al sobiranisme català la reiteren com un mantra els dirigents del PP i Cs cada cop que han de fer una declaració.

Si no fos pel drama que pateixen els presos polítics, els exiliats i els seus familiars, veure com els qui intenten impedir per sistema els actes de condemna de la repressió franquista acusen d’antidemòcrates a les persones que els promouen semblaria propi d’un espectacle satíric. Qui s’oposa habitualment a tota iniciativa o normativa en favor de la recuperació de la memòria democràtica s’entossudeix en qualificar de colpistes a les persones que van voler i volen exercir un dret democràtic a través d’un referèndum i d’una majoria parlamentària a una cambra legislativa.

La història d’Amèrica Llatina, com ha explicat exhaustivament el sociòleg Marcos Roitman (1), és ben plena de terribles exemples del que han estat els cops d’Estat en el segle XX, i també en el XXI, que posen de manifest la naturalesa d’aquest tipus d’atacs contra les aspiracions democràtiques dels pobles i contra els intents de transformació social a diferents països.

En la vida política espanyola, d’altra banda, hi ha anomalies antidemocràtiques que obvien els dirigents que acusen de colpista al sobiranisme català. En nom de la democràcia, elogien el paper de Felip VI, hereu d’una institució restaurada pel dictador Francisco Franco. Un monarca que dos dies després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, en plena jornada de vaga general convocada per protestar contra la repressió, es va atorgar a si mateix la facultat de desqualificar un govern elegit democràticament, el de la Generalitat de Catalunya, i els 2’3 milions de persones que havien anat a les urnes.

Un altre poder de l’Estat, el judicial, hereu també de l’aparell franquista, maltracta actualment de mala manera un bon grapat de persones pel fet d’haver donat suport a la realització d’aquell referèndum.

Infligeix patiment de forma gratuïta, perquè el que castiguen i castigaran els tribunals, probablement amb sentències molt dures, és el comportament d’una part important de la societat catalana. La part que manifesta precisament tot sovint els seus motius per no voler formar part d’un Estat que encausa, processa, priva de llibertat, multa, inhabilita i sanciona persones que volen exercir lliurement els seus drets elementals d’expressió, manifestació i decisió sobre el país en què vol viure.

Fiscals, jutges del Suprem, de l’Audiència Nacional, del Constitucional i d’altres tribunals s’han abocat a intervenir en un conflicte entre una part de la ciutadania i l’Estat amb mesures de repressió, judicis i prohibicions que no serviran per a res que no sigui distanciar encara més les parts enfrontades, per dificultar el diàleg i diferir fins no se sap quan la possibilitat de trobar una solució.

"La Justícia hauria de ser un servei útil. No ho és. Avui dia no és el servei públic que precisa la gran majoria de ciutadans per resoldre els seus litigis, basats en els drets i obligacions, tant entre si com entre ells i l’Estat". Així ho constatava fa temps la magistrada Manuela Carmena. Ho explicava en una ponència (2) escrita per obrir un debat sobre la necessitat de procedir a una reinvenció de la Justícia.

El que es va dir en d’aquell debat, molt ric en arguments, impulsat per Espacio Público l’any 2015. resulta especialment recomanable per a totes les persones interessades en el que està passant darrerament als tribunals espanyols. L’actual alcaldessa de Madrid no podia sospitar aleshores ni de lluny que pocs anys més tard es posaria en evidència d’una manera tan contundent i amb tanta claredat el que va deixar escrit en aquella ponència.

La sinistra sala del Tribunal Suprem, amb aquells homes vestits com si fossin membres d’una secta, als qui tothom tracta cerimoniosament com excel·lentíssims, s’ha convertit en escenari per la construcció d’un relat fals sobre el que va passar el 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d'Economia de la Generalitat i aquell 1 d’octubre arreu de Catalunya. Un relat que no es correspon amb el que van poder veure i sentir en els seus caps, costelles i consciències milers de ciutadans. Una descripció de fets que no sembla tenir res a veure  amb el que ha quedat enregistrat en vídeos. Documents audiovisuals que la sala del Suprem, amb el jutge Manuel Marchena al capdavant, s’ha negat a deixar que es visionin en els moments en els quals podien obligar a desenes de policies i guàrdies civils a no seguir el guió que els havien marcat.

Amb lleugeres variacions, a preguntes de la Fiscalia, els agents van parlar un cop i un altre de les "cares d’odi" que veien en les persones que van trobar als col·legis electorals, de la "resistència violenta" que oposaven els defensors del referèndum, de la "massa" i les "muralles humanes" que es llançaven a sobre d’ells, de les "empentes", "cops de peu i de puny", lesions, llançament d’objectes... I escopinades! Es va tractar, tothom es va adonar, d’un relat prèviament coordinat, que alguns dels seus disciplinats intèrprets van extremar fins el ridícul, amb la comparació del propòsit de votar amb la violència terrorista.

Aquest dimarts 30 d'abril, després de d'onze setmanes de judici, en la sessió número 38, s'ha pogut escoltar per primera vegada el testimoni de persones que van patir la violència policial.

Els vídeos aportats com a prova del comportament pacífic de la població que volia votar i votava malgrat la violència policial es podran veure, però diferint l’exhibició de tal manera que impedirà la deconstrucció del relat ja realitzat per agents de policia, guàrdies civils i responsables de l'operatiu ordenat pel Govern del PP. Es tracta, com va explicar no fa gaire la jurista Isabel Elbal, d’una "aberració en la praxi jurídica". D’aquí un temps, assenyalava, es mostrarà el document audiovisual número X, sobre el testimoni número Y, que es va poder escoltar en la sessió número Z, i així successivament.

El president de la sala del Suprem que jutja els independentistes, el magistrat Manuel Marchena, que reia quan un advocat li assenyalava que un testimoni de l’acusació, policia, prestava testimoni per segona vegada, va considerar un insult que un expert constitucionalista, Enoch Albertí, a preguntes de l’advocat Benet Salellas parlés sobre l’existència del dret d’autodeterminació.

Riu quan el que està decidint ell mateix i una colla de magistrats carregats de punyetes son les condemnes d’anys de presó amb les que volen destrossar la vida de persones pacífiques i respectables.

Un president que controla cada cop menys els seus nervis i es permet esbroncar i humiliar els advocats que intenten fer respectar el dret a la defensa dels presos processats i que ja es veuen obligats a protestar fins i tot perquè no els deixen protestar davant les arbitrarietats que constaten.

No falten persones empatxades de "sentit d’Estat" que volen veure en Manuel Marchena un magistrat imparcial. A banda de complicitats anteriors d’aquest jutge amb la direcció del PP i de pràctiques de dubtosa ètica professional, que el corporativisme dels seus col·legues va dissimular, és evident que està dirigint de forma esbiaixada un judici sobre actes no delictius, que probablement es castigaran amb molts anys de presó.

Aquest judici marcarà una fita, perquè fomenta la pèrdua de confiança en la justícia espanyola, que es generalitza i es generalitzarà dins i fora de l’Estat.

El poder judicial necessita un canvi radical. Si no es democratitza hi haurà més presos polítics i més exiliats.

......

(1) Marcos Roitman Rosenmann. Por la razón o la fuerza. Historia y memoria de los golpes de Estado, dictaduras y resistencias en América Latina. Siglo XXI de España Editores, 2019

(2) Manuela Carmena. La Justícia: hay que reinventarla. Espacio Público, 11 de febrer de 2015