La població mobilitzada en defensa de la democràcia mereix atenció

Marià de Delàs, periodista

Ara que ja no tenim eleccions a la vista, si més no a curt termini, convindria que els demòcrates en general realitzessin un esforç per fer que es respecti íntegrament el decidit fa ben poc en les urnes i que ningú, tampoc els tribunals, pugui posar en qüestió la sobirania popular.

Alguna cosa important falla en l’anomenat estat de dret si les normes impedeixen que persones que es van poder presentar a eleccions i van resultar elegides exerceixin la responsabilitat que els va confiar la ciutadania.

La cúpula judicial espanyola no mostra sovint massa de respecte per les pràctiques democràtiques. Els excel·lentíssims jutges i fiscals del Suprem han fet gala durant els últims mesos que ells estan en una altra cosa, que poc té a veure amb el dret de les persones a expressar-se al carrer, a les urnes i a la pròpia seu judicial. Ells jutgen el que és pertinent i el que no, el que es pot dir i el que cal silenciar. No estan perquè uns lletrats i uns testimonis els facin veure res sobre la realitat social.

Fora d’agrair que dirigents de partits d’esquerra miressin de front el que passa als tribunals i denunciessin sense por ni miraments el funcionament de la justícia en els seus nivells més alts.

Uns quants líders de l’esquerra es van proposar evitar fa un cert temps aquesta “etiqueta”. La de “l’esquerra”. Van dir que era cosa del passat. Però últimament sembla que recuperen en els seus discursos aquest concepte, totalment relatiu, perquè depèn del punt de referència. Costa entendre el motiu pel qual van descartar la distinció, perquè en un altre temps no massa llunyà sempre es va saber de quin peu calçaven els que deien que no eren d’esquerres ni de dretes. Més enllà del que diguin els llibres d’història, no deixa de resultar útil el contrast. Els subjectes que manifesten de manera efectiva més respecte per la democràcia i la justícia social se situen a l’esquerra dels qui es mostren menys predisposats a valorar el poder popular i la igualtat entre les persones.

En qualsevol cas, a banda del que facin amb els seus discursos i consciències els estrategs d’aquests partits, situats a l’esquerra de la dreta, el comú dels demòcrates veuria amb molt bons ulls que els més proclius a batallar contra els privilegis i a defensar les víctimes de les ambicions dels poderosos, intentessin no apartar la mirada quan es produeixen vulneracions dels drets elementals de les persones i violacions flagrants del mandat ciutadà.

Ara es troben ficats en negociacions i regatejos sobre pròxims governs locals. Insisteixen que importen més les polítiques que cal aplicar que els noms dels alcaldes o alcaldesses. Tant de bo. Per desgràcia els hem vist massa vegades establir aliances amb criteris similars als que utilitzen per a la confecció de candidatures. Tants per aquesta família política i tants per l’altra. Discuteixen més sobre composició dels equips que sobre el que han de fer.

Seria bona cosa, no obstant això, que es posessin d’acord per a no desentendre’s en cap cas de la protecció efectiva dels drets socials i polítics de les persones. Haurien de respondre en positiu a les aspiracions democràtiques de la població que s’ha manifestat massivament durant els últims anys.

S’acosta la data en la qual es donaran a conèixer les condemnes preparades des que el Govern del PP va decidir que la solució del conflicte entre Catalunya i l’Estat es trobava en la repressió. En l’actuació de la policia, la Guàrdia Civil i una magistratura reaccionària que no aconsegueix ocultar el seu menyspreu pel que es decideix en les urnes i retorça fins on faci falta la normativa aprovada en algun moment pel poder legislatiu. El Govern del PSOE, la seva Fiscal General, l’Advocacia de l’Estat i les meses del Congrés i del Senat tampoc han volgut donar ni una petita mostra de disposició a donar un tomb a la situació.

Aviat serà necessari respondre amb tota contundència a sentències ignominioses, que poden establir les bases d’un nou estat de restricció permanent dels drets i llibertats. Dictaran probablement llargues condemnes de privació de llibertat contra dirigents polítics i socials ja empresonats per la seva implicació en l’organització d’un referèndum. Després vindran més judicis i més condemnes. Cal revertir aquesta dinàmica.

Ara que cap partit demana el vot de ningú, els milions de ciutadans que han expressat persistentment als carrers els seus anhels democràtics i han protestat contra la repressió segur que agrairien gestos unitaris per part de tots aquells dirigents que es proclamen sobiranistes i republicans. Ho mereixen.

Gestos per desmentir a totes aquelles autoritats que reconeixen en privat, i a vegades en públic, que les aliances antidemocràtiques, l’autoritarisme, la deslleialtat, la mentida i la traïció formen part inevitable de la vida política.

El manifest aparegut aquesta setmana en favor d’un acord entre ERC i BComú per a la conformació d’un “govern fort” en la capital de Catalunya, Barcelona capital dels drets socials i els llibertats, subscrit també per l’autor d’aquesta nota, pot contribuir a la reparació dels danys provocats per la campanya electoral i els atacs miserables i estèrils entre persones que es deuen respecte mutu i no haurien d’avergonyir als electors. Un acord però entre aquestes dues forces, una independentista i una altra confederalista, només serà efectiu si s’arrisquen i es comprometen a fons, amb tots els mitjans al seu abast, en la defensa de “polítiques públiques que transformin la realitat”, mitjançant “acords amplis i sòlids amb actors diversos”.

Si la “unitat estratègica” dels demòcrates depèn ara de negociacions secretes, acords inconfessables i intercanvis de quotes de poder en diferents despatxos o instàncies governamentals, és possible que acabin destrossant l’únic instrument que té la població normal per defensar els seus drets enfront de les ambicions d’uns pocs, la mobilització i la confiança en el seu propi teixit associatiu.