Marià de Delàs, periodista

El debat entre sobiranistes catalans sobre si han de descartar o no l’acció unilateral per aconseguir els seus objectius resulta del tot estèril o gairebé. Uns i altres semblen des de fa temps enfangats, immobilitzats. Només una part, la independentista,  insisteix, com qui parla al mig del desert, sobre la necessitat de seure a negociar amb l’Estat.

L’altra part reitera, gairebé en forma de jaculatòria, "la necessitat de superar la política de blocs", però el resultat que obtenen uns i altres no és més que soroll. És la fressa que provoquen les mútues i contínues desqualificacions sense contingut. Mai, o gairebé mai, es formulen arguments sobre el que es guanya i es perd si una part més o menys important de la ciutadania catalana decideix posar en qüestió, per la via dels fets, la supremacia de l’Estat espanyol. Tampoc s’escolten mai explicacions sobre finestres d’oportunitat o moments propicis per negociar ni que sigui alguns espais de sobirania.  Massa sovint es contraposa la unilateralitat a la negociació, com si fos necessari triar inevitablement entre una activitat i una altra, i com si fos impossible entendre la relació dialèctica que existeix entre tots dos conceptes.

Sembla evident que qualsevol de les parts que intervenen en un conflicte ha d’intentar demostrar d’alguna manera que pot actuar autònomament si vol aconseguir que l’altra l’escolti.

Insistir en que hi ha contradicció entre "acció unilateral" i "solució acordada" és absurd. Ho és en qualsevol circumstància. I en el cas del conflicte entre Catalunya i l’Estat és evident.

No cal fer un esforç massa gran per entendre que les institucions espanyoles, que neguen des de sempre l’existència de la sobirania de Catalunya en tots els àmbits, no admetran mai, per exemple, la negociació sobre la possible realització d’un referèndum si no veuen a l’altre costat un sector significatiu de la ciutadania prou disposada a incomodar molt l'Estat i exercir en alguna mesura el dret que considera seu.

Cap llibertat democràtica s’ha aconseguit sense algun tipus d’alteració unilateral de "legalitats vigents".

Qualsevol que tingui algun tipus d’experiència en gestió de conflictes sap que les polítiques de concertació no tenen viabilitat si no sobrevola la possibilitat de la confrontació.

Qui contempla l’eventualitat d’un enfrontament,  qui el provoca, el pateix o s’hi veu ficat, el que busca sempre és guanyar alguna cosa, però abans de ser derrotat, intenta trobar una sortida, una solució, o si més no una via per minimitzar els danys. Resulta més que improbable que un ens qualsevol presti atenció a les reivindicacions d’un altre si sap que darrera seu no hi ha capacitat de prendre decisions en algún sentit, de provocar un conflicte o evitar-lo.

En el cas dels conflictes socials, els que apareixen per lluitar contra les desigualtats, o per aconseguir drets econòmics, per poder viure dignament, la relació entre mobilització i negociació és tan evident que no cal argumentar-la.

"Els conflictes són fenòmens socials, inherents a la naturalesa humana, és a dir, són naturals, inevitables i, fins i tot, necessaris. Quan es gestionen de manera constructiva permeten el desenvolupament social". Ho explica Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), en una publicació d’aquest organisme, creat pel Parlament de Catalunya ara fa 12 anys "per promoure la cultura de la pau en la societat catalana i en l’àmbit internacional".

Aquesta entitat va publicar ara fa un any una enquesta, realitzada a partir d’un miler d’entrevistes telefòniques, que posava de manifest que més d’un 70 per cent de la població catalana considerava que la convivència a Catalunya era bona o molt bona.

Aquest fet segueix essent una realitat incontestable per a qualsevol persona que presti atenció a la vida quotidiana del comú dels ciutadans de Catalunya, malgrat l’esforç que fan diferents actors polítics, fins i tot alguns que es reclamen sobiranistes o federalistes, per explicar que la reclamació de llibertat pels presos polítics resulta ofensiva i que mitja societat catalana viu enfrontada amb l’altra meitat com a conseqüència de la reivindicació d’independència.

Alguns d’aquests actors s’entossudeixen fins i tot en presentar la utilització del català en els mitjans de comunicació públics de Catalunya com un problema, i com a llengua vehicular  en l’ensenyament com un fet discriminatori, sense atendre els arguments en sentit radicalment contrari que aporta la comunitat educativa. Els que insisteixen en l'existència d'un "problema de convivència", però, no sembla que aconsegueixin fer crèixer gaire la seva parròquia amb aquest tipus de discurs.

Un conflicte polític de difícil solució

A banda d’aquesta realitat social, la de la convivència lliure d’intoxicacions, l’ICIP sí considera que Catalunya es troba en un estat de "forta polarització entre partidaris i detractors de la indepèndència de Catalunya" i en un "moment d’enorme confusió", després d'anys de mobilitzacions massives.

És per aquest motiu que, davant del que consideren un "conflicte polític de difícil solució", "amb un risc de cronificació en percepcions i posicions enfrontades", els actuals responsables de l’ICIP han decidit compartir reflexions de persones que han "fet front a reptes similars en altres contextos" i assajar al mateix temps amb iniciatives de diàleg, després de fer un nou intent d’interlocució amb tots els grups parlamentaris.

No han fet cap gest visible de moment, però sembla ser que tots, llevat del PP, amb qui no hi ha hagut reunió, han agraït la seva iniciativa, la qual cosa representa un pas endavant en relació al fruit obtingut amb altres gestions realitzades per l'ICIP a finals del 2017.

Necessiten poder treballar amb el vist i plau de tot l’arc parlamentari i ara sembla que el tenen, però la seva aposta pel diàleg volen que comenci des de baix. Per això han organitzat a més sessions de diàleg "experimental", a tres importants  localitats catalanes: Mataró, Cardedeu i l’Hospitalet. Unes "proves pilot" per a les quals han comptat també amb la participació de persones del carrer. Creuen que han obtingut bons resultats i es plantegen la possibilitat que l’experiència es repliqui des d’altres ajuntaments.

Cal que hi hagi, segons ells, diàleg social i polític, i que es doni amb tres condicions: curiositat per part de totes bandes, per saber alguna cosa sobre qui pensa diferent; respecte per les persones, independentment de les seves idees; i autocrítica, per reconèixer que ningú té la veritat absoluta.

Es tracta, quin dubte hi ha, d’una iniciativa ambiciosa, que es posa en marxa amb grans interrogants sense resoldre:

L’ICIP té predicament suficient per vèncer les dificultats que ha trobat anteriorment i les noves que sens dubte apareixeran?

Necessita el concurs d’altres entitats. Quines altres organitzacions poden estar interessades en impulsar també un procés de diàleg entre actors socials i polítics?

Hi ha alguna instància internacional disposada a mediar entre institucions catalanes i espanyoles que pugui comptar amb l’acceptació d’un i altre costat?

És possible aconseguir que el poder judicial deixi d’intervenir en la vida política? Els anomenats constitucionalistes estarien disposats en algun moment a deixar de recòrrer a la Fiscalia i als tribunals per reprimir l’independentisme català?

La repressió té un efecte desmobilitzador, perquè genera por. La por, com va dir el professor Sampedro, és una força més poderosa que qualsevol altre sentiment. En quines condicions poden seure a parlar els representants del sobiranisme si veuen les seves forces afeblides com a conseqüència de la intervenció sobre les institucions, la vulneració de drets elementals, les condemnes passades i futures, les multes, l’acció policial i les advertències més o menys explícites sobre graus superiors de repressió estatal?

Hi haurà un moment en el qual l’Estat reconeixerà que no hauria d’haver negat  drets polítics a les persones empresonades i exiliades?

Convé repassar la història del conflicte i recordar de què es parlava l’any 2005, quan  ERC, CiU i PSC defensaven al Congrés dels Diputats el text estatutari. Si governen PP, Cs i Vox ja sabem el que passarà, perquè no es tallen en defensar el mateix que mantenia el PP en aquell moment i que va donar com a resultat el recurs davant el Constitucional. Però si el que hi ha a la Moncloa és un executiu més o menys esquerrà, és possible imaginar avui les forces catalanistes, sobiranistes o no, exigint a un altre govern del PSOE -llavors hi havia el de Rodríguez Zapatero- el màxim respecte pel que va aprovar o aprovarà el Parlament de Catalunya?

Els experts de l’ICIP estan convençuts que "el conflicte català té solució", però no a curt termini. Exigirà temps i no saben quina serà, però també estan segurs que no pot ser un resultat amb guanyadors i perdedors.

Això està bé, però passi el que passi  hi haurà noves eleccions en algun moment, que posaran de manifest correlacions de forces similars o diferents de les actuals.

Si els independentistes guanyen se’ls tornarà a demanar que governin per a tothom, òbviament. Se’ls tornarà a exigir que posin l’Administració catalana disponible en aquell moment al servei de tota la societat catalana. Al servei de guanyadors i perdedors, i no només de qui els hagi votat.  Costa imaginar, efectivament, on es trobarà la solució de l’autèntic conflicte polític, el que enfronta una part important de la societat catalana amb l’Estat. Com es pot trobar en aquestes circumstàncies un camí d’entesa amb el nacionalisme espanyol?

Però si els constitucionalistes aconsegueixen la majoria, també està clar el que faran els sobiranistes. Les picabaralles que ara tenen entre ells pujaran de nivell o no, però no tindran altra alternativa que mantenir l’actitud que observaven quan eren minoria. Hauran de buscar de debò la manera "d’eixamplar la seva base".

El que resulta del tot inimaginable és un escenari de forces respectuoses de la legalitat espanyola, instal·lades a la Generalitat, governant amb un programa de mesures que agradi als independentistes i que posi fi, com diuen, a "la política de blocs".