Qui se sent més segur amb les decisions del Suprem?

La valoració del ministre de justícia, Juan Carlos Campo, sobre la decisió del Tribunal Suprem de retirar els permisos de sortida de la presó a Carme Forcadell em produeix  por.

No tinc per costum escriure en primera persona als mitjans on treballo, però en aquest cas no trobo millor manera de fer explícit aquest fort sentiment personal: la por. Contra aquesta commoció no conec cap altre antídot que la reflexió sobre els motius i m'hi he posat.

El Suprem, segons el ministre del govern del PSOE i UP, quan decideix que Carme Forcadell no pot sortir del centre penitenciari per fer voluntariat i atendre a la seva mare, "compleix amb el seu paper constitucional, marcant doctrina". D’aquesta manera, segons va  dir, l'alt tribunal ofereix "seguretat jurídica".

Què deu entendre aquest actual titular de Justícia, magistrat i doctor en Dret per "seguretat jurídica"? Qui se sent més segur amb aquesta nova decisió del Suprem?

El que ens ha transmès sistemàticament aquest tribunal en relació a la vida política catalana és un enorme motiu de preocupació. El seu president, Carlos Lesmes, que alhora presideix el govern dels jutges (CGPJ), va ratificar no fa gaire la voluntat dels magistrats de combatre contra un corrent polític, contra una idea compartida per un nombre no petit de ciutadans. Els jutges responen amb "la necessària fermesa", va reiterar en relació a l’independentisme català.

Sembla que Lesmes preparava el terreny per a una nova sortida en escena del jutge Manuel Marchena. La sala del Tribunal Suprem que presideix s’ha declarat "competent" per decidir sobre els permisos de sortida atorgats als presos polítics catalans, que compleixen la condemna que va dictar amb la col·laboració d'altres sis magistrats.

He recordat la vida que dúiem  els demòcrates actius durant la dictadura, la inseguretat que generava la manera d’entendre "l’estat de dret" que tenien els governants d'aleshores i he consultat alguns papers d'aquells anys. Entre ells he trobat aquesta frase:

"Tots els esforços s’han d’orientar a que de l’aplicació recta de la Justícia neixi la tranquil·litat i satisfacció del ciutadà, sabent que té garantida la vertadera llibertat". Ho podria haver escrit qualsevol jurista 'progre', polític amb ganes de prosperar o tanmateix un d'aquests jutges que vesteixen togues recarregades de punyetes. Doncs no. Són paraules pronunciades a Madrid, l'any 1970, per l’aleshores príncep Joan Carles, en un acte d’audiència concedida al col·legi d’advocats de València, en un d’aquells discursos en els quals no estalviava elogis al dictador i lloes del seu "exemple d'abnegació".

M’estalvio consideracions sobre el sentit de la justícia d'aquest rei d'Espanya, sobre la seva implicació i la de la seva familia en negocis inconfessables i sobre la col·laboració d'ell mateix, dels seus ancestres i del seu fill amb règims despòtics. Ho faré un altre dia. Però la frase esmentada del rei emèrit, quan era el príncep triat per Francisco Franco per ser el seu successor com a cap d'Estat, demostra el valor que poden tenir les professions de fe de determinats personatges i estaments en la Justícia, la llibertat i l’estat de dret.

La por que vam passar durant els anys de la dictadura no és comparable a la que hem començat a passar ara. No es pot frivolitzar amb la repressió que vam patir durant aquelles dècades. La persecució per motius polítics que es va dur a terme de manera generalitzada entre els anys 40 i finals dels 70 va ser brutal i convé mantenir ben viva la memòria de les actuacions policials contra gent treballadora, les detencions de persones pel fet de manifestar-se, associar-se o distribuir publicacions "il·legals", les tortures, empresonaments, assassinats, exili...

Cal refutar radicalment les equiparacions del comportament de l’aparell franquista amb el de les institucions del règim actual, però la memòria ha de servir per evitar que es reprodueixi qualsevol mena de restricció dels drets elementals de les persones per part de qui ara exerceix el poder.

Els esforços per aconseguir que els crims comesos en el passat no quedin en la impunitat els hem realitzat i els realitzem no per exercir cap mena de venjança, sinó per impedir que tornem a patir violacions dels nostres drets. Dit d’una altra manera: si en el seu moment haguéssim exigit una depuració de responsabilitats entre les institucions del franquisme, avui no ens trobaríem amb caps policials identificats amb aquell règim, implicats en guerres brutes, brigades d'agents sense cultura democràtica o militars i funcionaris ultradretans. Tampoc tindríem un poder judicial encapçalat i governat per magistrats que menyspreen la voluntat popular expressada a les urnes, es permeten ignorar els organismes de defensa dels Drets Humans i intenten dirigir l'activitat política des dels tribunals.

Això és realment greu, perquè genera angoixa, inseguretat i por, però hi ha un altre factor complementari que provoca una desagradable sensació de perill: el silenci de molts demòcrates, més o menys defensors dels "valors republicans", davant les actuals violacions flagrants de les llibertats de reunió, manifestació, expressió i representació, davant els atemptats contra la integritat física de les persones, la utilització del codi penal per restringir o negar el dret a vot, les detencions, empresonaments preventius, judicis sense garanties, amb les conseqüents condemnes a privació de llibertat de persones d’indiscutible trajectòria democràtica per fets relacionats amb l’exercici de la democràcia.

Massa demòcrates miren cap a un altre costat davant d’aquesta realitat, sense tenir en compte que més aviat que tard pagaran (pagarem tots plegats, ja paguem), en pròpia carn, la seva pusil·lanimitat. Quina mena de representants del poder popular són els parlamentaris que accepten dòcilment que uns tribunals determinin el que es pot debatre o votar a una cambra legislativa? Quan el ministre de Justícia, del "govern més progressista", valora com una oferta de "seguretat jurídica" la decisió d’uns magistrats d’impedir les sortides de la presó d'una persona com Carme Forcadell, condemnada per la seva defensa de les competències del Parlament que presidia, dona una mesura del nivell de respecte dels drets de la ciutadania.