Draps de colors

Draps de colors

Les persones expressen sentiments de pertinença a una col·lectivitat de diferents maneres, entre elles mitjançant l'exhibició de símbols, que molt sovint són trossos de teixit tintat de diferents colors.

Banderes, estendards, pendons, insígnies, samarretes... s'alcen, es pengen o s'exhibeixen amb una certa solemnitat com a senyal d'identitat, amb orgull o com a mostra de suport. Qui més qui menys ha aixecat algun cop una bandera, sigui d'un equip esportiu, una organització, una ciutat, un moviment social, partit, sindicat, nació o el que sigui.

En política aquests draps es fan servir, a més, per expressar solidaritat entre compatriotes, però fins i tot els antinacionalistes més radicals, els que mantenen que no tenen més pàtria que la humanitat, han agitat i agiten eventualment senyeres vermelles, negres, liles o dels colors de l'arc de Sant Martí, per reivindicar idees compartides.

Fins aquí cap problema amb les banderes, perquè moltes vegades no són excloents i a la gent li agrada expressar les seves emocions un dia amb un símbol, un altre dia amb un altre, molt sovint amb cap ni un i de vegades amb diversos alhora.

El problema sorgeix quan algunes persones volen obligar a unes altres a compartir els seus sentiments. Trien una bandera, per exemple, i pretenen que uns altres l'assumeixin com a pròpia, encara que no els agradi. Això és el que passa amb la que té dues franges vermelles i una groga més ampla al mig, que s'imposa a pobles i ciutats que no la volen. (Imposicions al marge, una pregunta: Per què els defensors de la bandera espanyola substitueixen la paraula ‘amarilla’ per ‘gualda’ a designar-la? Potser per significar la seva singularitat?, perquè no se sent mai a ningú dir que té o que vol comprar una camisa o tapisseria de color "gualda").

El cas és que va haver-hi un rei, Carles III, fill de Felip V, de la família Borbó, ves per on!, que el 1785 va decidir que els vaixells de guerra espanyols es distingissin de la resta amb aquesta bandera amb dues franges vermelles i una groga al mig, i el 1843, ja en temps d'Isabel II, l'exèrcit la va fer seva i la va convertir en bandera d'Espanya.

Passa, com se sap, que a l'Estat espanyol vivien i viuen moltes persones que defensen la idea republicana, identificades moltes d'elles amb la tricolor, i d'altres que senten que pertanyen a nacions diferents a l'espanyola, com Euskadi, Galícia o Catalunya, que compten amb els seus propis símbols.

A Catalunya, durant la dècada que ara acaba, s'ha produït, com tothom sap, una mobilització popular excepcional, en defensa de la seva sobirania nacional, acompanyada d'un creixement considerable del nombre de ciutadans que desitgen la independència de l'Estat espanyol i així ho reclamen amb insistència, amb senyeres estelades en manifestacions i des dels balcons dels seus pisos, cases i llocs de treball.

L'ús generalitzat d'aquest drap acolorit amb quatre barres vermelles i un estel té una explicació. No ens estendrem sobre els orígens de la nació catalana, ni sobre l'evolució de l'independentisme i l'autonomisme, ni sobre la decisió d'un tribunal espanyol d'esmenar radicalment l'estatut que els catalans havien aprovat a les urnes, però sí que cal destacar, en aquesta reflexió sobre banderes, un dels motius pels quals, encara ara, sembla que almenys un quaranta-dos per cent de la societat catalana [segons les últimes enquestes] se sent a disgust amb la simbologia espanyola. No volen pertànyer a un Estat, l'espanyol, que manté condemnades, inhabilitades, multades, empresonades o exiliades a persones que es van manifestar pacíficament en contra de la intervenció de les institucions catalanes per part del Govern espanyol i van fer possible la celebració d'un referèndum sobre el futur polític que desitgen per Catalunya. Els procediments  judicials han afectat i afecten de moment centenars de persones, perquè no poden portar a milions davant els tribunals.

La repressió d'una nació sobre una altra té els seus efectes, com se sap. Propícia picabaralles entre els castigats, infon por i pèrdua d'adeptes, perquè la senyera estelada representa una ambició, que s'expressa amb gran varietat d'objectius, des de posicions diverses, cap d'elles segura i confortable.

El confort el podrien trobar, els diuen, mitjançant el diàleg amb els qui se senten representats per la bandera constitucional, la monàrquica 'rojigualda'. Passa que els que l'agiten i exhibeixen amb més energia acostumen a ser ultradretans, que no ofereixen moltes possibilitats per a la negociació, però no pocs representants de l'actual Govern progressista també la reivindiquen i enalteixen, malgrat proclamar-se defensors dels "valors republicans".

Alguns d'aquests progressistes espanyols fins i tot els diuen als sobiranistes catalans que l'Estat espanyol pot millorar, canviar cap a un nou model, plurinacional. Semblen poc decidits, però, enfront dels qui no busquen una altra "solució" que el sotmetiment i la renúncia.

La indiferència amb la qual s'observa des de fora de Catalunya la voluntat del poder judicial espanyol de reeducar en la presó, durant anys, a persones que s'identifiquen sovint amb les estelades no permet veure molt pròximes les oportunitats pel diàleg.

A gairebé ningú li agrada col·locar-se sota una bandera perseguida, però malgrat això milions de persones l'enarboren i avui no sembla probable que la substitueixin per la blanca de la rendició.