La formació de Govern exigeix objectius clars i generositat

Recompte de vots de les eleccions del 14F a Catalunya-- Quique García / EFE

El sobiranisme català ha demostrat de nou a les urnes que es mereix dirigents millors, que responguin als seus anhels, més assenyats i reflexius, amb capacitat i voluntat de parlar sobre el que necessita el país i, en conseqüència, acordar polítiques coherents.

Però hi ha el que hi ha, i ara no sembla el millor moment per triar nous representants, oi?

Sí cal, no obstant això, que la formació del nou Executiu català es realitzi amb molta cura, més enllà del nombre de partits que s’impliquin en la tasca.

Els que han estat fins ara socis de Govern van demanar disculpes als seus seguidors, reiteradament i pública, unes quantes vegades, per l'espectacle de picabaralles que han protagonitzat, però ni abans ni durant la campanya no van perdre ocasió per desqualificar-se mútuament, per posar-se dificultats en la seva gestió o, fins i tot, tractar-se com adversaris, amb la intenció de desgastar-se i deixar persones clau fora de joc, amb ignorància evident del desencís provocat amb les seves baralles.

Ara se suposa que han de negociar la investidura de Pere Aragonès i fora desitjable que ho fessin amb sentit de responsabilitat, amb objectius clars i amb la generositat necessària per deixar en segon pla ambicions personals i lideratges que només generen passions entre els seus cercles d’incondicionals.

Segurament no estan en condicions de bastir un projecte polític engrescador per la major part de la societat, que seria l’únic camí efectiu per fer front a la irrupció de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya, però potser hi ha instàncies de la vida política i associativa des de les quals els podrien ajudar.

Han de tenir presents, en qualsevol cas, els onze escons obtinguts per VOX i el que això significa. És el preu que paguem els demòcrates per la frustració generada pels governants i, sobre tot, per la debilitat i l’amnèsia d’una esquerra tradicional, que es nega a si mateixa des de fa ja massa temps, i que durant la dècada passada posava cara de fàstic davant la mobilització i la capacitat d’autoorganització excepcional de milions de persones de la societat catalana en defensa de llibertats elementals, entre elles la del dret a decidir sobre el seu futur.

Una altra dada preocupant d’aquestes eleccions, que ningú ignora, és la de l’abstenció. Més de 2.790.000 persones van deixar de respondre a la convocatòria a les urnes. Un 46 per cent del cens. Sigui dit això sense ignorar la quantitat de conciutadanes i conciutadans als quals el nostre "Estat de dret" deixa sense dret a tenir drets.

Hi ha qui atribueix la baixa participació a la por a la COVID. Cal suposar que sí, que ha estat un factor decisiu que ha impulsat a molts possibles electors a quedar-se a casa. Les precaucions sanitàries han estat estrictes i esperem que el manteniment de la data del 14F, decidida per jutges i no per polítics, no tingui efectes negatius per l’evolució de la pandèmia. Una sola força política, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), es va oposar a l’ajornament. Gairebé tothom va suposar que ho feien perquè volien evitar el desgast de l’hipotètic "efecte Illa". Vistos els resultats, que reforcen l’independentisme, li atorguen majoria absoluta i més del 50 per cent dels vots, sembla que es van equivocar.

L’elevada abstenció, no obstant això, es pot suposar que obeeix també al desencís provocat per la política institucional, un cop finalitzat un cicle de intensa repolitització.

La decisió del PSC de presentar Salvador Illa a la investidura, sense tenir el suport necessari per aconseguir-la, no deixa de semblar en aquest moment més que un nou acte de propaganda, destinat a preparar el terreny per la convocatòria de noves eleccions que ningú desitja, més enllà del que puguin voler alguns addictes a l’activitat des dels aparells.

També crida l’atenció la satisfacció expressada pels dirigents d’En Comú Podem (ECP) després de conèixer els resultats, que els donaven una pèrdua de 132.000 vots. Haurien de reconèixer públicament que el fet de veure VOX amb més vots que ells a alguns dels seus feus tradicionals, prou significatius, és un motiu de greu preocupació. Amb el "no passaran" no hi ha suficient, és obvi.  L'extrema dreta creix quan l'esquerra renuncia als seus objectius, s'adapta a les exigències dels seus adversaris i deixa de generar esperança. Així ha estat gairebé sempre en moments clau de la història.

Resulta estrany, d’altra banda, que quan insisteixen en la possibilitat de formació d’un govern d’esquerres, demanin converses amb PSC i ERC i passin per alt l’existència de la CUP, que és una força indiscutiblement esquerrana, anticapitalista, que ha obtingut més escons que ECP, i que pot resultar decisiva en l’orientació del nou Executiu.

Tot pot passar en aquesta vida, però sembla més que probable que Esquerra Republicana i Junts per Catalunya tornin a formar part del mateix govern. Hauran de parlar previsiblement sobre el famós i desaparegut full de ruta comú. Tots dos partits tenen clara l’exigència d’amnistia i del reconeixement del dret d’autodeterminació. No és poca cosa, però cal que es posin d’acord en la manera de fer-ho i que tinguin present que per recuperar de la capacitat de mobilització perduda necessitaran alguna cosa més que fer crides a la solidaritat.

Però a banda de plantar cara a la repressió, d'exigir la llibertat dels presos, que l'Estat vol de nou sense tercer grau, i de reivindicar llibertats elementals, hauran d’acordar, a més, un grapat de directrius i de polítiques públiques, independentment del repartiment de càrrecs que considerin oportú realitzar. El temps de pandèmia complica en bona mesura l’acció de Govern. Solucions immediates no n’hi ha, assenyalen els especialistes. Els problemes econòmics i sanitaris derivats de la COVID són i seran molt greus. Els responsables polítics que formin part del nou Govern han de treballar com un sol equip i no tenen excuses per descarregar responsabilitats en el departament del costat.  

Es tornarà a parlar, segur, sobre les seves diferències estratègiques, però quan ho facin convindria que expliquessin en què es diferencia la Catalunya del futur que imaginen uns i altres. Quan parlin de discrepàncies haurien de precisar si es refereixen a objectius polítics que interessen a tothom o al simple control d’espais dins de l’Administració i a alguns intercanvis de suports a Madrid. No es tracta d’obviar tradicions i herències polítiques, però si es para atenció sobre la trajectòria política d’algunes de les seves figures actuals sorgeixen dubtes raonables sobre qui ha defensat o defensa projectes més o menys liberals.