Subversius, és clar que sí, tossudament

Subversius, és clar que sí, tossudament

Un diari d’abast estatal, que alguns encara intenten enquadrar dins d’un imaginat terreny "progressista", afirma en un editorial que "Vox no es el único actor que ha favorecido el ambiente de toxicidad", per carregar a continuació contra el sobiranisme català i basc i el que queda de l’esquerra espanyola. Diu l’editorialista que "la subversión catalana es llanamente intolerable". Què bonic!, no podien trobar un elogi millor. Subversius. És clar que sí. Quina altra cosa pot ser un demòcrata, amb un cert sentit de solidaritat, davant la brutalitat de l’actual sistema econòmic i polític.

El problema, però, no es troba tant en la deriva reaccionària d’aquest o altres mitjans de comunicació, o la d'un partit en altre temps socialitzant de la riquesa, com en la feblesa de l’esquerra realment existent, en sentit ampli, espantada davant el creixement de la ultradreta però avergonyida de si mateixa i incapaç de presentar i defensar projectes polítics i econòmics que generin entre la població esperança autèntica en la possibilitat d'un futur millor, confortable, just i igualitari.

Esperem que el pròxim 4 de maig, els madrilenys facin fora l'extrema dreta del seu govern autonòmic, però sovint sembla mentida el menyspreu que demostren dirigents de forces polítiques d’esquerres i/o sobiranistes per la mobilització popular viscuda recentment. "Líders" entossudits en malbaratar la força que realment incomodava l’establishment i l’aparell repressiu de l’Estat.

Durant la passada dècada vam veure com la voluntat de la ciutadania s’expressava a través de manifestacions multitudinàries, impugnava el sistema, al carrer i a les urnes, de manera persistent, arreu l’Estat espanyol, però particularment a Catalunya, amb formes d’autoorganització excepcionals.

Actes massius, concentracions, cassolades, cadenes humanes, marxes quilomètriques contra les retallades exigides pel poder financer i imposades pel poder polític, en solidaritat amb la població migrant, d’alerta davant el canvi climàtic i de l’esgotament dels recursos del planeta, en contra de plans energètics i hidràulics pensats només en clau de negoci, en defensa del dret a l’habitatge, a l’educació, a la salut, de reivindicació d’ocupació estable i de salaris dignes, de resistència davant la vulneració  de drets democràtics elementals, d’exigència de reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles, de denúncia dels privilegis d’uns pocs i de l’empobriment de la majoria, de solidaritat amb les víctimes de la repressió de l’Estat.

Els historiadors hauran de deixar constància del que va ser el 15M, les seves assemblees a les places, d’iniciatives altruistes com el Procés Constituent, del creixement exponencial d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, de la irrupció de Podemos i la proliferació dels seus cercles arreu l’Estat, de les Marees, del naixement des de la base de plataformes reivindicatives del bé comú, l'aparició de candidatures municipalistes que desgraciadament avui sobreviuen només en algunes poblacions resistents, dels CDR, i d’infinitat d’iniciatives populars.

Caldrà que futures generacions puguin estudiar i aprendre d’experiències com aquestes i de l’aconseguit a convocatòries a les urnes, amb paperetes carregades d’il·lusió col·lectiva, com les eleccions municipals de l’any 2015, la consulta del 9N del 2014 o el referèndum d’autodeterminació del 2017, un acte exemplar de desobediència  massiva i pacífica.

Hauran de treballar els historiadors, perquè tot aquest fenomen social ha passat a la història, cal reconèixer que ja no és el que era, i sembla poc probable que es pugui veure quelcom similar a curt termini. L’empoderament col·lectiu ha quedat enrere per obra i gràcia de la repressió, que massa sovint s’ignora, i de la pandèmia, cal dir-ho, però també per l’ambició de persones obsessionades en l’acumulació de poder administratiu, que han substituit la voluntat transformadora per la de tenir un lloc a un govern.

Dirigents que s’omplien la boca en nom de la "nova política", que avui intenten semblar equidistants entre l’Estat que reprimeix i els seus milers de víctimes, i que qualifiquen d’utòpica la reivindicació d’una amnistia, "sobiranistes" que renuncien a l’exercici efectiu del dret a d’autodeterminació, defensors de valors republicans de no se sap quina república, portaveus que cada dia protagonitzen picabaralles a propòsit de tal o qual declaració, sense consciència del desengany que generen, bloquejos institucionals en nom de suposades discrepàncies estratègiques, com si en tinguessin alguna línia estratègica per encarar el futur.

Fa temps que van entrar en bucle en un debat fals sobre el camí per trobar solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat. Confrontació o diàleg. Un debat realment absurd, perquè és evident que el diàleg entre parts en conflicte és necessari per arribar a un acord i no és menys cert que  l’Estat només dialogarà sobre el que el sobiranisme reivindica si al davant té algú amb voluntat i possibilitats reals d’incomodar-lo.

Aquesta voluntat només es pot demostrar amb la reconstrucció de la capacitat subversiva existent durant la primera dècada d’aquest segle. Capacitat malbaratada a Catalunya per partits independentistes i menyspreada per una esquerra que no només va renunciar a encapçalar-la, sinó que va arribar a culpar el sobiranisme d’haver despertat la bèstia ultradretana. La bèstia que observem atemorits a tot arreu però que avui  volem aturar al centre de l’Estat.