Vicenç Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona
A primera vista, sembla sorprenent que sigui tan difícil per a la direcció del PSOE comprendre per què la socialdemocràcia a Espanya (i a Europa) ha anat perdent suport electoral des de ja fa anys, pèrdua que es va accentuar d'una manera molt marcada en els últims anys de govern del PSOE, que van ser els anys de l'inici i desenvolupament de la Gran Recessió. L'explicació més comuna que donen veus d'aquesta direcció (i columnistes pròxims a aquest partit) a aquest descens del suport electoral és que l'estructura social del país ha anat canviant, de manera que la classe treballadora (que tradicionalment havia estat la base electoral més sòlida i lleial de l'esmentat partit) ha anat desapareixent o s'ha anat transformant en classe mitjana, que ha passat a ser la majoria de la població. Aquesta explicació continua apareixent d'una manera explícita o, més freqüentment, d'una manera implícita, en les declaracions de dirigents de tal partit, justificant així la seva pèrdua de suport electoral.
L'evidència que podria avalar tal argument, però, no existeix, tal com he indicat en el meu recent article "Les conseqüències del poder de classe: el subdesenvolupament social d'Espanya (part I)" (Públic, 23.02.17). Les dades existents mostren que hi ha més persones a Espanya que s'autodefineixen com a classe treballadora que com a classe mitjana, situació que, per molt paradoxal que sembli, passa a la majoria de països capitalistes als dos costats de l'Atlàntic Nord. En realitat, l'explicació de tal descens electoral no rau en els canvis de l'electorat, sinó en els canvis en les adreces i aparells d'aquest partit, havent aquests incorporat, en les seves polítiques econòmiques, elements clau de la ideologia liberal (que es coneix a la narrativa popular com a neoliberal) arrelats en la cultura econòmica dominant, configurada pels poders econòmics i financers, que exerceixen un enorme domini en la configuració del coneixement econòmic que s'expressa no només en les revistes econòmiques acadèmiques i en els think tanks (com Fedea , sostinguts i finançats tots ells per aquests poders econòmics i financers), sinó també en les pàgines dels espais econòmics dels majors mitjans de comunicació i persuasió del país. La gran majoria dels "gurus" econòmics en aquests mitjans (com Sala i Martín en els mitjans públics de la Generalitat de Catalunya -TV3 o Catalunya Ràdio-, o José Carlos Díez, promocionat a El País o a La Sexta) són (i es defineixen a si mateixos com) liberals.
El domini del pensament liberal en els equips econòmics del PSOE
Aquest domini del pensament liberal ha estat particularment accentuat en els equips econòmics de tal partit. Miguel Boyer, Carlos Solchaga, Pedro Solbes, Elena Salgado, Miguel Sebastián, Jordi Sevilla, i molts més, es van definir tots ells com liberals. I tots ells procedien, abans d'acceptar els càrrecs polítics, de les esferes privades pròximes al món empresarial (i especialment al financer), o de l'administració pública en la regulació dels sectors financers, i s'estableix un entramat entre aquests interessos financers i econòmics, d'una banda, i els dirigents de les polítiques econòmiques del PSOE, de l'altra, el que va tenir un enorme impacte en el desenvolupament de les polítiques públiques del partit. Rubén Juste acaba de publicar un excel·lent llibre, "IBEX-35, una història herètica del poder a Espanya", que detalla i documenta extensament la relació de clara complicitat entre molts d'ells i les més grans empreses financeres, industrials i de serveis que componen el IBEX-35 (el centre de poder econòmic del país). En realitat va ser Solchaga l'economista liberal que, sent ministre d'Economia, va jugar un paper clau en l'establiment d'aquest IBEX-35. I va ser un altre economista, també liberal, el sr. Solbes, el que, en acabar el seu mandat com a ministre d'Economia, va assenyalar que la política pública de la qual estava més orgullós era "no haver augmentat la despesa pública" a Espanya, dit i fet al país de la UE-15 amb un de dels menors despeses públiques per habitant (veure entrevista a Pedro Solbes al diari el País, 2007.07.22). Més tard, tal ministre va passar a dirigir les polítiques d'ortodòxia liberal a la Comissió Europea.
Els economistes neoliberals de l'època Zapatero
Jordi Sevilla i Miguel Sebastián van encaixar perfectament en la definició d'economistes liberals, definint-se cada un d'ells com a pertanyents a aquesta sensibilitat política-econòmica. El primer, Jordi Sevilla, va assenyalar en més d'una ocasió que baixar impostos era d'esquerres (frase que va repetir més tard el President Zapatero, al qual estava assessorant), accentuant més que no era necessari un augment de la despesa pública a Espanya, assenyalant que "només els socialdemòcrates tradicionals [la manera amable de dir antiquats] com Vicenç Navarro" estan encara demanant un augment de la despesa pública, tot això dit i fet al país que continuava tenint una de les menors despeses públiques socials a la UE-15 (el grup de països de similar nivell de desenvolupament a l'espanyol). I Miguel Sebastián, com bé assenyala Rubén Juste, va seguir la mateixa filosofia liberal de Solchaga, del qual va ser deixeble, donant gran protagonisme a l'IBEX-35 en la resposta a la crisi iniciada sota el mandat del President Zapatero.
Per què els equips econòmics del PSOE són liberals?
Un fet cridaner al PSOE és precisament el gran domini dels economistes liberals en els equips econòmics dels diferents governs del PSOE (des que es va establir la democràcia); no només tots els ministres d'Economia, sinó també els responsables d'altres ministeris de les esferes econòmiques i financeres del govern han estat i s'han definit a si mateixos com a liberals. El lector es preguntarà: per què han estat tots ells neoliberals? I, aquí, la resposta és també extraordinàriament clara. El seu domini i desenvolupament de les polítiques econòmiques és, ni més ni menys, resultat del maridatge i de l'entramat del poder financer i econòmic, d'una banda, amb el poder polític (i també mediàtic), de l'altra. L'evidència d'aquest maridatge i entramat és aclaparadora. Hi ha una llarga llista d'estudis que documenten la seva existència. L'últim d'ells és el ja citat llibre de Rubén Juste.
I aquesta situació és fruit de la percepció de la direcció política del PSOE de la necessitat de proveir estabilitat i seguretat als poders fàctics financers i econòmics, que podrien estar atemorits pel discurs socialista i la narrativa mobilitzadora del seu llenguatge polític i electoral. D'aquí que els presidents dels governs del PSOE hagin sempre assignat a economistes liberals la direcció de les àrees econòmiques i financeres, mentre que els economistes més socialdemòcrates eren assignats a les àrees socials. Aquestes dues sensibilitats han estat sempre presents en els governs PSOE, relació que no sempre ha estat complementària doncs, en aquesta bipolaritat, la batuta i el bastó de comandament els ha portat, en la major part dels casos (amb comptades excepcions), l'equip econòmic, que és el que ha establert el marc dins el qual es desenvolupen les polítiques socials. Aquestes han pogut desenvolupar-se en moments d'expansió econòmica, però, en moments de regressió, com el període de la Gran Recessió, el domini de les polítiques liberals definit per l'equip econòmic ha estat absolut. Cal no oblidar que les polítiques característiques del neoliberalisme front a les crisis van ser iniciades pel govern Zapatero. I és extraordinari que la direcció del PSOE no hagi fet una autocrítica d'aquestes polítiques, ja que és aquesta aplicació d'aquestes polítiques (la reforma laboral que va determinar el gran deteriorament del mercat de treball, i els enormes retallades de la despesa pública sociale, com a part de les polítiques d'austeritat) la qual va comportar la seva enorme descens electoral.
Canviarà el PSOE?
Tots els senyals mostren que si el PSOE segueix la direcció iniciada per la seva gestora i per la candidata a la Secretaria General, la Sra. Susana Díaz, aquestes polítiques continuaran. I una prova d'això és que s'ha assignat a un altre economista que explícitament es defineix com a liberal per dirigir el seu programa econòmic. L'economista José Carlos Díez, que és assessor de tal candidata, és el "guru" econòmic d'El País i ho va ser per un període de La Sexta. La seva proposta Ponència 2017 (de la qual ha coordinat la part econòmica) té un clar estil empresarial, accentuant la necessitat de millorar el capital humà de la població laboral, seguint les receptes de les escoles de negocis que consideren el treballador primordialment com un instrument per optimitzar i servir al capital, emfasitzant més i més reformes laborals que augmentin la competitivitat del món empresarial, considerant com a objectiu del programa del PSOE que els salaris assoleixin el nivell de l'any 2011. el programa critica la reforma laboral del PP però no diu res de la reforma laboral del PSOE (que va ser la que va iniciar el deteriorament del mercat laboral). Pel que fa a la seva política social, aquesta pot reduir-se a polítiques assistencials que atenguin els pobres per eliminar la pobresa, i a posar en relleu polítiques que garanteixin la igualtat d'oportunitats (l'eslògan que caracteritza el pensament liberal), ignorant que perquè hi hagi igualtat d'oportunitats entre un nen o una nena d'un barri com Nou Barris (barri obrer d'elevada desocupació) i Pedralbes (barri burgès) es necessiten no només ajudes a la pobresa sinó mesures profundament redistributives, no considerades en el programa Ponència 2017.
No cal dir que, aquí i allà, hi ha propostes que semblen haver estat afegides al repertori liberal per pressió d'altres sensibilitats, propostes que podrien donar la impressió que els autors del programa, el Sr. Díez entre ells, semblen haver canviat. En aquest sentit hi ha una proposta que mereix citar-se ja que significa un canvi notable de pensament de tal personatge.
La gosadia (o cara dura) de l'economista Sr. Díez
Quan el professor Juan Torres i jo vam preparar per a Podemos les línies estratègiques del que hauria de ser el programa econòmic d'un govern progressista, Democratitzar l'economia per sortir de la crisi millorant l'equitat, el benestar i la qualitat de vida. Una proposta de debat per solucionar els problemes de l'economia espanyola, el Sr. Díez, aleshores guru econòmic d'El País, ens va criticar amb el sarcasme i l'insult que caracteritza les dretes liberals d'aquest país. Amb un to previsiblement condescendent (també característic de la pompositat del poder, impulsat per les caixes de ressonància mediàtica que aquest poder els ofereix), va escriure en les pàgines de tal rotatiu que, tot i que teníem bones intencions, no sabíem del que estàvem parlant, ja que quan proposàvem que el Banc Central Europeu prestés diners a l'ICO perquè aquest el prestés directament a les petites empreses, fèiem gala de la nostra ignorància, doncs el que proposàvem ja existia, segons ell: l'ICO ja rebia aquests diners i feia el que estàvem proposant. No cal dir que la gran majoria de mitjans van reproduir la seva crítica, encara que no la nostra resposta, que sentim que era necessària, ja que era ell qui no sabia el que estava fent l'ICO, ja que aquest no estava fent el que nosaltres proposàvem (i que jo havia elaborat intensament en els meus escrits). Ni El País ni cap altre rotatiu que s'havia publicitat la crítica de tal personatge van publicar la nostra resposta.
Ara bé, el que representa ja un elevat nivell de gosadia (que a nivell popular es diria barrut) és que en les propostes que aquest senyor va fer fa uns dies en la presentació del programa econòmic del PSOE, fes pràcticament la mateixa (repeteixo, pràcticament la mateixa) proposta que Juan Torres i jo havíem fet al nostre document, cosa que ell llavors havia assenyalat, ERRÒNIAMENT, que l'ICO ja feia. Això és una mostra de la manipulació que tal senyor exerceix.
Les manipulacions del guru econòmic de la gestora del PSOE
Tal desvergonyiment (manipulació inclosa) va continuar en una altra nota de El País, inspirada pel mateix personatge, on s'em va criticar que atribuís el gran èxit econòmic de l'Estat de North Dakota (EUA) al fet que era dels pocs estats que tenien una banca pública (veure "la banca pública és millor que la banca privada: el cas dels EUA", Sistema, 14.10.11). El País va intentar ridiculitzar-me indicant que el gran èxit es devia a l'existència de petroli en aquest Estat. Qui llegeixi el meu article podrà veure que no atribueixo al fet que tal Estat tingués una banca pública l'única responsabilitat d'haver controlat millor les seves finances (doncs hi havia altres factors), però no hi ha dubte que l'existència d'aquesta banca pública, que va gestionar els fons públics, va tenir gran influència en tal èxit. Altres estats, productors de petroli i sense banca pública, no han gestionat tan bé els seus deutes públics.
Els economistes liberals, des d'El País, constantment manipulen i tergiversen les propostes d'aquells als que volen destruir. No obstant això, espero que, com va passar amb el tema de l'ICO, els nous equips econòmics del PSOE (branca Susana Díaz) evolucionin i acabin donant suport a l'extensió de la banca pública a Espanya, el país de la UE-15 que té un dels sectors públics bancaris més reduïts i un dels sectors privats més hipertrofiats i estesos. Malauradament, excepte per la proposició de convertir l'ICO en una banca pública, no qüestionen l'excessiu protagonisme que la banca privada té a Espanya. I dubto que ho facin, ja que tots ells són molt propers a la banca privada.
D'aquí i d'altres limitacions del programa de Díez, arribo a la conclusió que, amb aquest programa, continuarà el declivi del PSOE, ja que en línies generals no significaria el canvi profund que el país necessita. Significarà que el PSOE continuarà essent el suport del PP (juntament amb Ciutadans), intentant ser el full de parra (afegint una dimensió social) que cobreixi el cos nu liberal del govern del PP.
Pot canviar el PSOE? La proposta de Pedro Sánchez
Hi ha una alternativa al programa produït per la gestora del PSOE. És el document Som socialistes. Per una nova socialdemocràcia del candidat a la secretaria general del PSOE, Pedro Sánchez, que intenta mobilitzar les bases i la militància del PSOE. És un programa diferent i amb molts elements progressistes, clarament inspirat pel programa de Podemos, recollint moltes de les propostes que va fer aquest partit en les últimes eleccions. La narrativa utilitzada en el programa recupera el discurs de la socialdemocràcia (quan aquesta era socialdemòcrata), incloent, però, alguns dels errors de la narrativa de la socialdemocràcia, que queden reflectits a la nota introductòria del programa quan fa seu l'eslògan ( del congrés del Partit Socialdemòcrata alemany el 1959, a Bad Godesberg) que proclama que "la socialdemocràcia aspira a tant mercat com és possible, ja tant Estat com sigui necessari". Aquesta dicotomia mercat versus Estat, però (encara que soni molt bé), és errònia, ja que molt del que es coneix com a mercat no és mercat (com passa en el mal anomenat mercat energètic a Espanya, les limitacions són resultat de la complicitat de l'Estat amb les empreses energètiques). I, d'altra banda, es poden tenir mercats dins del sector públic d'una economia. El que ha caracteritzat la socialdemocràcia a Europa ha estat l'aplicació de polítiques que empoderaron a la classe treballadora, permetent-li que augmentés els seus nivells d'exigència, una classe treballadora que, en aquells països en què havia aconseguit majors drets laborals, socials i polítics , va arribar a qüestionar l'enorme poder del capital, poder que limita el poder polític. Les reformes Meidner a Suècia van ser un clar exemple d'això. I la crisi de la socialdemocràcia es va deure precisament a haver contribuït al maridatge del poder econòmic amb el poder polític i mediàtic, ben definit per Pablo Iglesias recentment com a trama o, com he indicat abans, entramat.
És la imperativa necessitat de trencar amb aquest maridatge al que un programa econòmic d'una opció socialista (en realitat, de qualsevol opció autènticament democràtica) hauria de donar prioritat. I això inclou no només el cap de les portes giratòries entre el món financer i empresarial i el món polític, sinó unes polítiques més agosarades en el seu enfrontament amb el poder financer i econòmic del país per anul·lar l'excessiu poder polític i mediàtic.
La necessitat de trencar l'entramat
Aquestes observacions no tenen com a objectiu desmerèixer i menystenir el programa del candidat Sánchez. Tot el contrari, considero positives un gran nombre de les seves propostes, però en polítiques públiques, qualsevol política pública cal avaluar-la en el context polític en el qual es desenvolupa. I el problema més gran de l'economia espanyola és l'excessiva concentració del poder econòmic i la seva hipertrofiada influència sobre l'Estat i sobre els mitjans, tema poc tractat en el programa. Aquesta influència no és només dolenta per a la salut democràtica del país, sinó també per la seva eficiència econòmica, tal com he assenyalat en el meu article "Les conseqüències del poder de classe: el subdesenvolupament social d'Espanya (part 1)". El silenci ensordidor del programa en aquest punt clau resta credibilitat a les seves propostes.
Un altre problema és que en les seves ànsies de voler ser políticament correcte, no toca alguns temes que són igualment rellevants i que impacten en la qualitat de vida de les classes populars. Avui el major problema social i econòmic del país és l'escàs desenvolupament de la dimensió social de l'Estat, veient-se els serveis i transferències públics de l'Estat del Benestar més com una despesa que no com una inversió. Invertir en escoles d'infància és molt més important no només per la qualitat de vida de les famílies, sinó per a l'eficiència econòmica del país, de continuar expandint l'AVE a Espanya. La primera inversió ajuda, a més de crear ocupació, a facilitar a la dona la seva integració en el món del treball. I així milers d'exemples.
Un altre problema és que se li veu el llautó, ja que en el seu intent d'anar més enllà que Podemos fa un seguit de propostes, com reduir la setmana laboral a 30 hores o instaurar una renda universal sense establir un calendari, sense el qual tals proposicions queden com a "bones intencions" sense més.
La necessitat de ser creïble en l'alternativa Sánchez
Ara bé, és un bon pas, i és molt millor que el del Sr. Díez. Per cert, també fa seva la proposta sobre l'ICO que Joan Torres i jo vam realitzar. Però les reserves que em genera el seu pla parteixen de la seva credibilitat. No és la primera vegada que el PSOE promet molt i es queda molt curt. En realitat, la lectura de les seves propostes i la no realització de les mateixes porta a una frustració, origen de l'escepticisme sobre aquestes propostes. I no és que dubti de la intenció sincera dels seus autors. Però cal ser conscient que el PSOE sempre ha tingut una esquerra que, per moltes propostes progressistes que faci, es queda callada quan les seves propostes no només no s'inclouen en les polítiques públiques del partit, sinó que s'apliquen fins i tot altres contràries de sentit liberal . On estaven els esquerrans quan Zapatero va aprovar la reforma laboral, o quan va fer la reforma de l'article 135 de la Constitució? Només Josep Borrell va protestar; ningú més.
D'aquí l'escepticisme. Potser un aspecte més optimista sigui que entre els seus autors hi ha persones que procedeixen de l'equip de Borrell, com Manuel Escudero, que és el que dirigeix el projecte econòmic del Sr. Sánchez, economista que en el seu dia ens va felicitar a Joan Torres i a mi pel programa econòmic que vam proposar, i que fins i tot va oferir el seu suport a Podemos. M'alegra saber que un economista amb el que tinc grans acords (encara que també importants desacords que he reflectit en el meu debat en públic sobre la societat futura sense feina) estigui intentant renovar el PSOE, ja que considero clau pel futur del país que el PSOE canviï les seves polítiques econòmiques i socials.
I m'alegra veure que hi ha una alternativa a la de la gestora del PSOE. Però el major indicador de la seva credibilitat és definir la seva relació amb Unidos Podemos. Les eleccions el 2015 i 2016 van mostrar clarament que l'aparell del PSOE va vetar que aquest governés en col·laboració amb Podemos. Això va ser el que va impossibilitar que hi hagués un govern amb majoria d'esquerres el 2016. El veto que l'aparell del PSOE va fer a un govern del PSOE amb Unidos Podemos és el que va fer possible que Rajoy governés. Tal com detalla Rubén Juste, tant en les eleccions de desembre de 2015 com més tard en les de juny de 2016, els membres del banc "CaixaBank" van ser els que es van mobilitzar més per promoure la Gran Coalició PP-PSOE-Ciutadans, a fi d'aturar a Podemos. Joan Rosell, conseller de La Caixa i president de la gran patronal CEOE, va tenir una activa agenda de reunions amb el PSOE i Ciutadans per pressionar en aquesta direcció. Juan Luis Cebrián (president del consell d'administració de PRISA, participada per La Caixa, en el consell està, des de 2007, Alain Minc) i Villar Mir, conseller d'Abertis, on va coincidir amb Isidre Fainé i Salvador Alemany, estaven també en l'entramat pressionant perquè s'establís la Gran Coalició. Tampoc es pot oblidar el mateix Felipe González, que estava a Gas Natural, on va coincidir amb Fainé de nou. Tals pressions, encara que discretes, van ser conegudes per les autoritats de l'IBEX-35 i, naturalment, pels dirigents dels partits polítics la coalició era desitjada. I entre ells hi havia el secretari general del PSOE en aquell moment, Pedro Sánchez, que sabia de la seva vulnerabilitat en cas d'oposar-se a aquesta coalició, fet que va constatar en la seva entrevista amb Jordi Évole a Salvados, sense esmentar, però, cap dels noms de les persones en l'entramat procoalición i que van jugar un paper clau en el cop dins el PSOE que el va destituir. I va guanyar així l'opció (com Rubén Juste assenyala en el seu llibre) que havia proposat l'IBEX-35, liderat pel president de la Fundació Bancària La Caixa, d'establir la Gran Coalició. I això té a veure amb el subjecte d'aquest article. L'equip econòmic del candidat Sánchez d'aquell moment se sentia més còmode amb l'equip econòmic del PP i de Ciutadans que no amb les propostes econòmiques de Unidos Podemos, les quals va considerar "extremistes", excessivament "utòpiques" o qualsevol adjectiu pejoratiu que se'ls acudís.
És un pas endavant que diverses d'aquestes propostes estiguin ara apareixent al programa de Sánchez. Però la credibilitat d'aquest quedarà reflectida si el candidat Sánchez aclareix si estarà disposat o no a governar a nivell de l'Estat amb Unidos Podemos i les seves confluències. Si no s'aclareix aquest punt clau s'ha d'assenyalar que accepta el veto dels de sempre i tot quedarà en una nova tasca de màrqueting polític. Avui no hi pot haver un govern progressista a Espanya sense una aliança de govern entre el PSOE i Podemos. I l'aparell del PSOE, ben reflectit en la gestora ia la candidatura de Susana Díaz, no ho permetrà. D'aquí que per al bé del país s'exigeix que el nou Sánchez no només faci seus molts dels elements que apareixen al programa de Unidos Podemos, sinó que també estigui disposat a governar amb Unidos Podemos sota un programa comú. Si no aclarir-ho ara, no recuperarà la seva credibilitat. Així de clar.