L'alcaldessa Ada Colau té raó en el seu conflicte amb Airbnb: els pisos turístics estan destruint els barris

Vicenç Navarro

Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Un dels fets econòmics més estesos en les grans ciutats d'atractiu turístic ha estat l'enorme desenvolupament dels pisos turístics, que es presenten com un exemple del que es coneix com a economia col.laborativa, en la qual la relació entre el comprador de serveis ( el turista que cerca allotjar-se per temps curts) i la persona que els ofereix (l'amo del pis) es fa directament a través d'una agència que els posa en contacte, i no a través de la indústria hotelera, a la qual substitueix. En teoria semblaria una relació raonable, i fins i tot progressista (i així s'ha presentat fins i tot en alguns mitjans d'informació de tal orientació política). D'una banda, tenim les persones que tenen habitacions o pisos disponibles que volen augmentar els seus ingressos llogant aquests espais a turistes, i d'altra banda, el turista que busca un espai més econòmic que l'hotel i / o residència. En aquesta relació, la institució necessària és una companyia que posi en contacte les dues parts -el turista i el propietari de la casa o habitació-, companyies que s'han estès enormement, i de les quals Airbnb és la més coneguda.

Fins aquí la descripció del que hauria de passar en teoria. I, qui es pot oposar a que una família pugui aconseguir uns ingressos extres a base de llogar un espai de casa o de la seva propietat? Es presenta així una alternativa a les grans corporacions hoteleres, que fins ara havien controlat la distribució dels espais d'allotjament de tals ciutats turístiques.

La rebel·lió ciutadana en contra dels pisos turístics

Com en el cas d'altres exemples de "economia col·laborativa" (com la companyia de transports Uber, entre d'altres), ens trobem que la distància entre la teoria i la realitat és enorme, fins el punt que ha sorgit una gran protesta ciutadana en totes les ciutats en les que els pisos turístics s'han expandit. I moltes d'aquestes ciutats estan considerant no només regular-los intensament, sinó fins i tot prohibir-los. Per què?

La resposta és fàcil de veure. En primer lloc, l'existència d'aquests pisos significa una gran molèstia per a les finques i pels barris on hi ha aquests pisos turístics, ja que és una població transeünt, no lligada o connectada amb el barri o finques, la mobilitat i / o comportament de la qual trenca amb la cohesió i esperit comunitari del lloc. L'evidència d'això és aclaparadora. Hi ha barris sencers a Barcelona, ​​per exemple, que corren el perill de diluir el seu caràcter veïnal com a conseqüència de l'elevat nombre d'aquests pisos.

I per complicar encara més aquesta situació, gran part d'aquests pisos turístics no estan ni identificats, operen sense cap tipus de regulació o protecció de l'usuari i dels veïns, i no ofereixen cap garantia ni de seguretat ni de qualitat. En general no hi ha protecció enfront d'aquesta activitat mercantil, que contribueix molt poc a l'erari públic, ja que un gran nombre d'aquests pisos actuen il.legalment, i no contribueixen, mitjançant el pagament d'impostos, a cobrir les despeses extres que la seva existència implica. No és estrany, per tant, que hi hagi constantment protestes ciutadanes als llocs on es troben aquests pisos turístics.

I per si això no fos poc, la utilització de pisos turístics disminueix l'oferta de pisos de lloguer per a gent normal i corrent, disparant-se els preus dels lloguers. A Barcelona, ​​des del 2015, aquests lloguers han experimentat un creixement molt accentuat (un 15% anual), que és insostenible per a la majoria de la població, els ingressos creixen molt més lentament. Hi ha una relació directa entre el nombre de pisos turístics en un barri, el creixement del preu dels lloguers, i l'èxode de veïns a altres barris amb menys pisos turístics.

Una protesta internacional. Què es pot fer?

L'equip del professor John Whitlow, de la City University of New York (també professor visitant del JHU-UPF Public Policy Center), acaba de publicar un interessant estudi sobre com ciutats turístiques als EUA (com Nova York, San Francisco, Nova Orleans, Seattle, los Angeles i Miami) estan responent a aquesta amenaça a la qualitat de vida dels veïns ia la identitat dels barris. Entre aquestes intervencions municipals es troben:

  1. Limitacions del nombre de dies a l'any que una persona propietària pot posar el seu pis o habitació a disposició de lloguers curts. El nombre varia de 30 a 90 dies. Totes les ciutats esmentades, excepte Miami, apliquen aquesta norma.
  2. Provisió de permisos per establir pisos turístics només a certs barris de la ciutat, tal com exigeixen Miami i Nova Orleans.
  3. Exigència de llicència i registre. Totes les ciutats exigeixen que tant l'agència Airbnb (i altres agències similars), així com les persones que lloguen els seus espais, estiguin llicenciades i registrades, exigint-los, a més, que garanteixin el compliment de la normativa de seguretat i higiene.
  4. Han de pagar impostos, exigència present a totes les ciutats, com a condició per a exercir tal tipus d'activitat comercial.
  5. Notificació a l'ajuntament de les persones que lloguen aquests espais i dels llogaters que ocupen aquests espais.
  6. Aprovació per part de l'ajuntament del tipus d'habitatge que pot posar-se al mercat com a pis turístic, establint-ne normes d'espai. Només Nova Orleans exclou aquest requeriment. Totes les altres el tenen.
  7. Totes les persones que ofereixen pisos turístics han de ser residents de la ciutat. Les persones no residents no poden comercialitzar el seu habitatge per a pisos turístics. Aquesta regulació té com a objectiu dificultar que empreses de capital-risc comprin propietat immobiliària per transformar-la en pisos turístics.

I l'informe acaba indicant que el nivell de requeriments s'espandeix ràpidament, a mesura que la ciutadania s'està queixant més i més per les molèsties que aquests pisos turístics estan creant. En realitat, una llei molt popular que s'està expandint és que els veïns d'una finca puguin votar sobre permetre o no que hi hagi pisos turístics en aquella finca. Quan tal llei s'aplica té un impacte molt immediat, aturant i revertint aquesta expansió. En realitat, la indignació ciutadana està arribant a tal nivell, que el tipus de sancions per violacions de les normes definides anteriorment està augmentat. Entre elles, en totes les ciutats esmentades (excepte a Los Angeles) es multa als propietaris de pisos i a Airbnb amb entre 500 i 2.000 dòlars per dia en casos de violació de les normes municipals. I el propietari pot ser portat als tribunals en cas que els veïns es queixin de les molèsties originades pels pisos turístics. L'informe (posat en el meu web www.vnavarro.org) detalla, ciutat per ciutat, les normes i regulacions. Tot això sembla indicar que no és descartable, en un futur pròxim, que tal enuig arribi a nivells de més indignació i que passin a aprovar-se lleis de prohibició de l'existència de tals pisos turístics, ja que no hi ha dubte que la seva existència està deteriorant el benestar i la qualitat de vida dels barris a les ciutats. La seva existència és una prova més de l'impacte summament negatiu de les polítiques neoliberals aplicades en el disseny del desenvolupament urbà. La mercantilització de totes les dimensions de l'activitat humana està portant a un deteriorament molt notable de la qualitat de vida de la ciutadania. I el que és sorprenent és que a aquest desenvolupament, algunes veus que es defineixen com a progressistes el qualifiquin com a "progrés".

La debilitat dels ajuntaments a Catalunya i a la resta d'Espanya

Una de les diferències entre el poder municipal a Catalunya i Espanya, i el poder municipal als EUA, és l'enorme debilitat dels ajuntaments catalans i espanyols, debilitat que caracteritza els Estats del sud d'Europa, on les forces conservadores han dominat tals Estats per períodes més llargs de temps en els segles XX i XXI. És precisament on les esquerres han governat durant més temps (com els països escandinaus) on els ajuntaments tenen més poder, mentre que és al sud d'Europa, on les dretes han estat més poderoses, on els ajuntaments són més febles. Aquesta manca de poder en el nivell de l'Estat més proper a la ciutadania limita enormement la incidència de la ciutadania en el desenvolupament de les polítiques públiques que afecten amb més intensitat a la seva qualitat de vida i benestar.

Atesa la debilitat dels ajuntaments a Espanya, és d'aplaudir que l'Ajuntament de Barcelona hagi ofert un lideratge, reconegut internacionalment, per limitar el dany creat pels pisos turístics a la qualitat de vida dels veïns a Barcelona. Previsiblement les forces conservadores i neoliberals, que continuen tenint un enorme poder polític i mediàtic a Espanya (incloent-hi Catalunya), i Airbnb han intentat demonitzar l'ajuntament, manipulant i mentint, presentant les accions d'aquest com excessivament radicals, motivades per raons ideològiques antiquades, ocultant que en altres ciutats tals mesures ja s'han desenvolupat i han provat que són altament populars. El mèrit de l'Ajuntament de Barcelona és el d'haver-se enfrontat a aquests interessos, amb el coratge que caracteritza l'alcaldessa Ada Colau, que ha estat aplaudit en moltes altres ciutats, les quals s'han inspirat en ella. Aquest aplaudiment ha d'anar acompanyat de la denúncia a la Generalitat de Catalunya, controlada per les forces conservadores i neoliberals (i els mitjans públics d'informació i persuasió promouen Airbnb), que com era de preveure ha dificultat els passos que l'ajuntament desitjava donar i que la ciutat es mereixia. Fins quan continuarà ignorant un clam popular enfront d'aquesta situació que s'està convertint en un malson per a milers i milers de ciutadans?