Vicenç Navarro
Una notícia que gran part dels mitjans d'informació espanyols (incloent-hi els catalans) consideren com a estranya o paradoxal és que un gran nombre de barris populars que voten En Comú Podem a les eleccions generals, on s'elegeixen els membres de les Corts Espanyoles, votin, en canvi, a Ciutadans en les eleccions autonòmiques catalanes, on es trien els membres del Parlament de Catalunya. Com que una i altra formació política es troben, en realitat, en pols oposats en el ventall polític del país (tant a Catalunya com a Espanya), aquest comportament es presenta com a estrany, comportament que alguns tertulians de fòrums coneguts han arribat a definir com esquizofrènic. I fins i tot en alguns cercles una mica pedants que existeixen en alguns àmbits universitaris, ho han catalogat d'irracional, un signe d'immaduresa de l'electorat popular.
En realitat, si es té capacitat per aplicar objectivitat en l'anàlisi, és extraordinàriament fàcil d'entendre per què aquests barris populars voten En Comú Podem a les eleccions espanyoles i Ciutadans en les catalanes. Per entendre-ho, no obstant això, cal comprendre primer dues coses. Una és que a Catalunya i a Espanya existeixen classes socials, és a dir, burgesia, petita burgesia, classes mitjanes i classes treballadores. La imatge sobre l'estructura social de Catalunya més estesa avui en aquest país és que la majoria de catalans són i se senten de "classe mitjana", observació que es presenta com a òbvia, mancada d'ideologia. D'aquesta manera es classifica la població en tres sectors (les classes altes o rics, les classes mitjanes, la majoria, i les classes baixes, els pobres). Aquesta visió de la composició social de Catalunya és una enorme simplificació, la qual cosa no és un obstacle per a que es repeteixi constantment, havent-se convertit en un dogma reproduït en la saviesa convencional del país (que és el coneixement que l'estructura de poder desitja que la població faci seu i ho reprodueixi) que es distribueix a través dels més grans mitjans de comunicació.
Hi ha classes socials a Catalunya i a Espanya. I les polítiques dels partits governants, tant a Catalunya com a Espanya, han afavorit a unes classes a costa d'unes altres
L'evidència mostra clarament que, tot i que cada classe social ha anat variant en la seva composició, les classes socials descrites anteriorment continuen existint i actuen en moltes ocasions d'una manera predictible, com és el cas del comportament diferencial entre les eleccions espanyoles i les catalanes. Segons les enquestes actuals de suport electoral a diferents formacions polítiques, sembla ser que en les eleccions espanyoles el més important adversari de la majoria de la classe treballadora catalana (que constitueix el principal sector de les classes populars a Catalunya) és el partit conservador-neoliberal (les dretes) que representa majoritàriament els interessos de les classes més benestants: el Partit Popular.
Aquesta observació semblaria partidista, però no ho és. L'evidència científica mostra de manera aclaparadora l'enorme impacte negatiu que han tingut les polítiques públiques imposades (i dic imposades doncs no estaven als seus programes electorals) pel govern del Partit Popular en la qualitat de vida i benestar de les classes treballadores dels diferents pobles i nacions d'Espanya, incloent-hi les catalanes. Tant les reformes laborals com les mesures d'austeritat, amb les retallades de la despesa pública (polítiques iniciades pel PSOE sota el mandat del president Zapatero i expandides pel govern Rajoy), han tingut un impacte devastador, que continua malgrat les proclames de recuperació. Les dades així ho mostren. En el 2017, els salaris van seguir estancats; la remuneració va seguir mantenint-se constant. En realitat, tenir un treball ja no és garantia de poder sortir de la pobresa; el 70% de les llars no va percebre en el 2017 efectes positius de la recuperació econòmica; el 28% de la població espanyola segueix en risc de pobresa i exclusió social; la pobresa laboral es cronifica amb un 14,1% de la població ocupada en situació de pobresa; continuen sense recuperar-se gairebé la meitat dels 3,8 milions d'ocupacions perdudes entre 2007-2014; la gran majoria de nous llocs de treball són temporals, el 57% de les ocupacions creades des del segon trimestre de 2014 fins avui ho són (amb un període de contractació cada vegada menor, amb el tipus de contracte més freqüent inferior a 15 dies, i una quarta part de menys de 7 dies) i així un llarg etcètera. Per no parlar de la bretxa salarial de gènere que segueix mantenint-se en unes cotes elevadíssimes del 14,9%.
Ara bé, aquestes reformes, de clara tendència neoliberal, al mateix temps que han danyat el món del treball han tingut un impacte molt positiu en els beneficis empresarials, que han augmentat considerablement. De nou, les dades són aclaparants. Les rendes del treball com a percentatge del PIB a Espanya han continuat baixant (20.000 milions d'euros a l'any) a costa d'un gran increment dels beneficis: les rendes derivades de la propietat han continuat augmentant. L'anomenada recuperació està molt esbiaixada a favor de les rendes superiors a costa de les rendes de les classes populars. Les dades així ho demostren.
És lògic i molt racional, per tant, que, com a protesta davant aquesta realitat, les víctimes d'aquestes polítiques a Catalunya, que és sobretot la majoria de la classe treballadora, votessin en les eleccions legislatives espanyoles del 2015 per la força política que du a terme una oposició major i més creïble cap a aquest govern, és a dir, a En Comú Podem. I el fet que, segons les enquestes actuals, tal coalició continuaria sent la força política més votada a Catalunya en les estatals als barris populars sembla reflectir que aquesta formació política continua sent percebuda per les classes populars com la més crítica amb el partit causant del seu malestar a nivell de l'Estat.
Per què voten, en canvi, a Ciutadans en les catalanes?
Ara bé, les mateixes enquestes electorals mostren que en les eleccions catalanes l'adversari principal de les classes populars no és la dreta espanyola, sinó la dreta catalana que ha governat Catalunya durant la major part del període democràtic. És Convergència, rebatejada dues vegades en el període de dos anys, que abans amb la col·laboració d'UDC (la dreta cristianodemòcrata), i ara amb la col·laboració d'ERC i també la CUP, ha governat Catalunya durant més de trenta anys. Aquesta dreta ha seguit polítiques públiques neoliberals que han danyat també clarament el benestar de la classe treballadora. Les reformes laborals (aprovades a les Corts Espanyoles també amb els vots de les dretes catalanes), així com les retallades de la despesa pública (dels més accentuats a Espanya) han antagonitzat clarament a aquestes classes populars. El govern convergent (i els seus aliats) va liderar a Espanya les retallades de la despesa sanitària; Catalunya té la despesa pública educativa més baixa de tota la Unió Europea (amb un 2,8%) i molt lluny del que marca la Llei d'Educació catalana (un 6%). Catalunya és també una de les regions europees amb majors desigualtats socials, incloent-hi desigualtats de gènere (les dones catalanes cobren de mitjana un 26% menys que els homes). El treball ha deixat de ser un passaport de ciutadania que garanteixi una vida digna als catalans i les catalanes: més de mig milió de treballadors no tenen un salari que els permeti tenir tal tipus de vida, havent augmentat la pobresa laboral, fins a un 12% en 2016. A Catalunya hi ha, doncs, 385.000 treballadors pobres que continuen creixent en la seva extensió i profunditat en la pobresa. Una miqueta semblant amb la infància en situació de pobresa severa. Els infants que viuen en famílies amb ingressos menors a 6.444 euros anuals, ha augmentat a Catalunya un 23% entre 2013 i 2015, passant d'un 7,7% (212.431) dels nens catalans en 2013 a l'11,7% (261.970) en 2015. Catalunya és també la comunitat autònoma en la qual s'han practicat més desnonaments: el 21,5% de tots els executats a Espanya (només en el segon trimestre de 2017). Entre 2011 i 2016 la població amb sobrecàrrega de despesa per a l'habitatge (els qui dediquen més del 40% de la seva renda a cobrir els costos de l'habitatge) s'ha incrementat significativament, especialment entre els joves. La gran tasca realitzada per l'Ajuntament de Barcelona, l'ajuntament amb més sensibilitat social a Espanya amb el creixement més alt de la despesa social per habitant, queda limitada per la falta de suport del govern català independentista i del partit governant a Espanya per resoldre aquest i els altres greus problemes socials.
On està la recuperació?
Cadascuna d'aquestes dades, entre moltes altres, qüestiona la imatge de recuperació que els portaveus del govern independentista van transmetre durant les eleccions. Ara bé, el punt final que ha incrementat l'antagonisme de les classes populars respecte a les dretes governants ha estat la conversió d'aquesta força política (i del govern català que presideix) a l'independentisme, la qual cosa ha dividit d'una manera molt marcada a la població catalana segons la seva identitat nacional, la qual cosa, òbviament, representa una amenaça cap a la classe treballadora, la major part de la qual és de parla castellana. És per aquest motiu que aquest govern independentista va ser percebut en les eleccions del 21D com l'adversari número u per la major part de la classe treballadora catalana i altres components de les classes populars.
I d'aquí s'explica que el partit al que van donar suport electorament sigui el partit que és percebut com el màxim adversari del govern independentista, que no és En Comú Podem sinó Ciutadans. Ciutadans va néixer a Catalunya i des del principi va ser percebut com un partit contrari al nacionalisme català, i ha fet de la seva clara hostilitat cap a l'independentisme català la seva marca. És lògic i previsible, per tant, que les classes populars el votin a les catalanes. En el comportament electoral el fet d'"estar en contra" explica tant com l'"estar a favor". I l'adversari major varia d'una elecció a una altra.
La difícil situació de les esquerres no independentistes a Catalunya
Però en aquest vot a Ciutadans hi ha una crítica a les esquerres no independentistes, incloent-hi a En Comú i a Podem (que van estar separats durant la major part del període preelectoral). La direcció de Podem va prendre una posició propera a la CUP i a ERC, la qual cosa va alienar grans sectors dels votants i dels inscrits de Podem (la màxima autoritat de Podem), que és el grup de votants més conscienciat políticament de Podem; tant és així que a la primera oportunitat que aquests inscrits van tenir de votar, van expressar el seu clar rebuig cap a aquesta línia política. El vot no va poder ser més massiu en contra de l'opció seguida per la direcció anterior del partit. El seu clar rebuig a la línia política independentista explica la dimissió del Secretari General un dia abans de conèixer-se el resultat de l'elecció, en veure la participació tan massiva dels inscrits, pels quals era difícil d'entendre i recolzar la deriva de Podem cap a l'independentisme. En aquest sentit, no és cert que fos Pablo Iglesias qui expulsés la direcció de Podem, com tendenciosamente s'ha presentat en els mitjans. Va ser la màxima autoritat de Podem-Catalunya –els inscrits-, en una votació massiva sense precedents, els que van optar per un canvi. Aquesta és la realitat ignorada pels mitjans d'informació independentistes propers a la direcció anterior de Podem.
D'altra banda, part de la coalició En Comú va intentar apostar per recuperar l'"independentista frustrat", mostrant les falsedats i limitacions del famós "procés". La majoria de la coalició Catalunya En Comú-Podem, no obstant això, va intentar aconseguir el suport de les classes populars, criticant al govern independentista per la seva aplicació de les polítiques responsables de l'enorme crisi social de Catalunya, clarament reflectida en el fet que el 40% dels catalans no viuen ja millor que els seus pares. En aquesta estratègia es va criticar la utilització de les banderes (la estelada pels independentistes i la borbònica per part dels monàrquics) per ocultar les responsabilitats que tant el govern espanyol com el català tenien en la creació de l'enorme crisi social, i va ser aquesta èmfasi en el tema social, accentuada en la segona part de la campanya, la qual cosa va permetre una lleugera recuperació. El nou Podem va donar el seu total suport a aquesta estratègia. Ara bé, el missatge "patriòtic" espanyol, que era la defensa de la identitat espanyola a Catalunya, el va guanyar Ciutadans.
Hi ha encara molt per fer
I aquí es troba el repte de les esquerres no independentistes. Com he indicat en un article recent (veure Lo que no se ha contado sobre las elecciones catalanas, Público, 05.01.18), un dels majors problemes que les esquerres (incloent-hi les catalanes) tenen en el tema nacional és presentar una visió alternativa del que és Espanya, essent la visió actual monàrquica l'heretada de la dictadura. La visió d'Espanya al carrer és la visió monàrquica d'Espanya. I aquí està el problema, doncs és això el que fa possible que un partit de dreta "dura" com Ciutadans pugui canalitzar el sentit de pertinença i identitat espanyols, presentant-se com defensors de la unitat d'Espanya enfront els separatistes. En realitat, tal com vaig mostrar en aquell article, les propostes polítiques neoliberals de Ciutadans són de les més dures de la bancada neoliberal, i afectarien encara més negativament la qualitat de vida i benestar de les classes populars, desfavorint les rendes del treball a costa d'afavorir les rendes del capital. Però això va quedar ocultat pel propi Ciutadans i per la majoria de mitjans d'informació espanyols a Catalunya, favorables al creixement d'aquest partit.
I aquest és el repte de les esquerres no independentistes catalanes: el d'expressar el seu "espanyolisme" sense promoure la visió d'Espanya heretada del franquisme. L'aliança a favor del 155 era també l'aliança dels partits monàrquics i dels partits a favor del 135 (que exigeix com a prioritat de l'Estat el pagament dels interessos a la banca); encara que Ciutadans no va votar a favor de l'article 135 perquè no estava al Congrés al moment de la seva aprovació, sí que ha donat suport polític als partits que van impulsar la seva reforma. El repte de les esquerres era presentar una altra visió d'Espanya, contraposant l'Espanya de l'austeritat amb l'Espanya social, i la visió monàrquica amb la visió republicana. L'absència d'aquesta última alternativa va permetre a les dretes monopolitzar el símbol, confirmant així la famosa dita de Gramsci, que qui controla la bandera, ho controla pràcticament tot.
En aquest aspecte, l'absència de la recuperació de la memòria històrica ha tingut un cost enorme. No hi ha hagut plena consciència d'això per part no només de les noves esquerres, sinó de totes les forces democràtiques. Aquesta és la causa que Ciutadans continuï guanyant enfront de l'independentisme, perquè han monopolitzat la visió d'Espanya, al no haver-hi una alternativa a la visió monàrquica d'aquesta, trobant-se així les esquerres no independentistes en un atzucac. Per aquest motiu conceptes com la plurinacionalitat siguin molt importants. Però han de formar part d'una nova concepció d'Espanya que vagi més enllà de la configuració de l'Estat i que té a veure amb la pròpia concepció del que és pàtria o nació. La lluita per redefinir Espanya passa en part per la recuperació de la memòria històrica i de la cultura republicana. I, per una altra, per la pròpia redefinició del que és pàtria i nació. I aquí hi ha molt per fer.