Vicenç Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
Qualsevol observador, mínimament objectiu, de la realitat d’aquest país pot veure com el tema nacional està sent utilitzat per les dretes catalanes i per les espanyoles per ocultar l'enorme crisi social que existeix a Catalunya i a Espanya, i que elles han creat. Un exemple d'això és el debat sobre l'escola pública a Catalunya, que se centra, un cop més, en el tema identitari a costa d'ocultar i ignorar el tema social. El gran debat avui a Catalunya i a la resta d'Espanya és la utilització de l'idioma a les escoles catalanes. A diferència del País Basc, no hi ha escoles en eusquera i escoles en llengua castellana. A Catalunya totes les escoles són bilingües, amb el català com a llengua principal. Aquesta mesura va ser iniciada per les esquerres catalanes, que sempre van compaginar la defensa de la classe treballadora amb la defensa de la identitat catalana. Això ha contribuït al fet que es conservi la identitat catalana (en una part d'Espanya a on la majoria dels mitjans d'informació són de parla castellana) i que s'hagin integrat les poblacions procedents de tot arreu d'Espanya i que van venir a viure i a treballar a Catalunya. No desenvolupar aquesta política en un país amb gran domini del castellà hagués pogut abocar a una situació semblant a la succeïda a França, on a la Catalunya francesa la llengua i la cultura catalanes han pràcticament desaparegut.
Aquest sistema ha funcionat bé i mai no hi havia hagut cap tensió a Catalunya sobre aquest tema. Però tot això va canviar amb el govern PP, la principal força productora d'independentistes a Catalunya. Quan Rajoy va guanyar les eleccions el 2011, només el 28% de catalans afavoria la independència. Avui dia ho fan entre el 46% i el 48% dels catalans. El govern Rajoy, i el seu ministre Wert, va decidir castellanitzar els nens catalans, utilitzant el terme "espanyolitzar", assumint segons sembla que el català no era espanyol. I aquí van aparèixer les tensions. El govern Rajoy era el màxim exponent (llavors, abans que aparegués Ciutadans) del nacionalisme espanyolista, el nacionalisme que va adquirir la seva major expressió durant la dictadura. La seva visió d'Espanya, representada en el seu nacionalisme uninacional, va perviure extensament a l'Estat espanyol, hereu de l'Estat dictatorial. I aquell nacionalisme uninacional castellanitzant va seguir sent hegemònic a la major part d'Espanya. Aquest uninacionalisme jacobí, centrat a la capital del Regne, va caracteritzar sempre les dretes espanyoles i el règim monàrquic borbònic al qual sempre van donar suport. Per aquest motiu aquestes dretes sempre es treuen de la màniga el seu "antiplurinacionalisme" i el seu anticatalanisme per mobilitzar el vot espanyolista en moments de crisi social. I així ha estat succeint ara.
Qui són els responsables de les tensions identitàries
La principal font de tensions identitàries ha estat l'Estat espanyol, el qual no va representar una autèntica ruptura amb el sistema dictatorial anterior, sinó una adaptació d'aquell Estat a una certa obertura, necessària per ser admès a la Unió Europea. Ha estat un gran error de les esquerres definir la transició de l'Estat dictatorial a l'Estat suposadament democràtic com a modèlica, ja que de modèlica en va tenir molt poc. I gran part de les característiques de l'Estat anterior, incloent la seva visió d'Espanya, borbònica, radial i uninacional, van continuar en l'Estat actual.
Ara bé, que la principal causa de les tensions a Espanya siguin l'Estat central i els partits (PP i PSOE) que l’han gestionat no vol dir que els partits independentistes no hi hagin contribuït, ja que aquests han tret profit de la situació actual, atès que Rajoy és el millor que els ha caigut del cel. No és cap casualitat que en la moció de censura promoguda per Units Podem, Convergència (la dreta catalana de sempre) s'hi abstingués. Fer aquesta observació, que reflecteix una obvietat, no és -com els independentistes sempre responen a la crítica que es fa del seu "procés" cap a la independència- un indicador d'equidistància. Dir que els independentistes han contribuït també a les tensions no és negar que l'Estat espanyol n’és el principal responsable, perquè ha estat el factor dominant en el seu desenvolupament. Han estat els partits governants de l'Estat central els que han aprovat les lleis -profundament antidemocràtiques (com és el cas de les aprovades en el Senat, dominat per una força conservadora, el PP, que només té una minoria electoral a la qual representa)- que ens han portat a la situació actual. La seva demanda de respecte a la llei és, per definició, acceptar les coordenades de poder, altament esbiaixades a favor de les forces conservadores, que van configurar la llei. La sacralització de la llei (i de la Constitució) és característica dels grups de pressió –ja siguin econòmics, financers, polítics i/o mediàtics- que, al ser minoritaris, no representatius de la població, imposen els seus interessos sobre els interessos generals. Una situació semblant té lloc, per cert, a Catalunya, a on el mal anomenat referèndum de l'1 d'octubre és presentat per part dels independentistes com una justificació per aprovar la DUI al Parlament, en base a una majoria parlamentària que no es correspon amb una majoria electoral.
Com el debat identitari cobreix el gran problema social: la polarització per classe social del sistema escolar
Aquestes tensions -de les quals l'Estat n’és el principal responsable- estan ocultant l'enorme crisi de l'escola catalana, resultat de les polítiques dutes a terme per les dretes representants del nacionalisme espanyolista i per les dretes (ara independentistes) catalanes, que han dominat les institucions de la Generalitat de Catalunya. Aquestes dretes –de cacics, corruptes i escassament democràtiques- han representat en la seva majoria els interessos de la burgesia, petita burgesia i classe mitjana de renda superior (i les classes mitjanes d'educació superior), les quals representen al voltant d'un 25-30% de la població. Últimament, part de la burgesia financera i industrial (amb llaços amb el capital internacional) s'ha distanciat de Convergència -que ha anat canviant el seu nom en diverses ocasions per ocultar les seves vergonyes- a causa de la seva recent conversió al secessionisme.
Aquestes classes utilitzen les escoles privades (la majoria concertades) i les classes populars utilitzen les escoles públiques. Aquesta polarització per classe social caracteritza el sistema escolar català i parts de l'escola espanyola, com a la Comunitat de Madrid. El gran domini de les dretes al govern de la Generalitat durant la major part del període democràtic ha determinat que la despesa pública en educació sigui la més baixa a Espanya (després de la Comunitat de Madrid). És només d'un 2,95% del PIB. Aquesta escassetat apareix també quan s'utilitza l'indicador de la despesa pública per alumne, una de les més baixes d'Espanya i una de les més baixes de la Unió Europea-15. Aquesta escassetat s'ha accentuat encara més amb les retallades de la despesa pública educativa (de les més accentuades a Espanya i a la Unió Europea), en base a les quals la despesa pública per alumne ha passat de ser de 5.383 euros el 2009 a 4.746 euros el 2014 (Sistema estatal de indicadores de la educación, Edició 2017. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport 2017). La despesa educativa a Catalunya va ser un dels principals sectors afectats per les retallades, de manera que aquesta despesa va descendir 13 punts percentuals durant el període 2009-2015. Aquestes retallades van ser menors a l'escola privada concertada que a la pública (Enseñanza educativa durante la crisis. CCOO, 2017). La despesa educativa per alumne és major a les escoles privades concertades que reben un subsidi públic -anomenat concert-, el qual absorbeix el 18,47% de la despesa pública educativa; Catalunya és, així, una de les comunitats autonòmiques que gasten més en aquest capítol (juntament amb la Comunitat de Madrid, Illes Balears, Navarra i el País Basc).
Aquest "classisme" es dóna també a l'educació superior. Les retallades en la despesa pública universitària han estat també molt notables, retallades que han anat acompanyades d’un augment del preu de les matrícules universitàries, de les més cares a la UE-15. Aquests preus han augmentat un 93,8% des del 2008 (han passat d'un preu mitjà de 800 euros a més de 1.500 el 2016), augment que ha discriminat les classes populars, dificultant el seu accés a l'educació superior (La universidad española en cifras 2015-2016. Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles).
L’enorme polarització per classe social de l’escola catalana
Catalunya és una de les comunitats autònomes amb major polarització per classe social a l'escola (només superada per la Comunitat de Madrid). Segons l'índex de Gorard (indicador que mesura la proporció d'estudiants procedents d'un grup –en aquest cas de famílies agrupades per nivell socioeconòmic– existent en una escola en comparació amb la proporció d'aquest mateix grup en una àrea geogràfica concreta -per exemple una CA-) Catalunya és el territori amb major segregació a l'escola per nivell socioeconòmic (superada només per la Comunitat de Madrid). L'educació a Catalunya és classista en extrem, amb una gran polarització de resultats. Un de cada cinc alumnes catalans abandona l'educació secundària obligatòria prematurament (L’escola no és per a tu. Fundació Jaume Bofill).
Aquest breu resum del classisme a l'educació catalana no pot acabar sense assenyalar l'enorme manca d'escoles bressol a Catalunya, anomenades a Espanya i a Catalunya "guarderies" (cosa que indica que són una espècie d'aparcaments per a nens mentre els seus pares i mares treballen). Aquest dèficit apareix també per classe social, sent particularment destacable als barris amb menys ingressos. El municipi de Barcelona, sota el nou equip municipal, ha estat insistint en aquest dèficit educatiu, sense comptar amb el suport de la Generalitat de Catalunya, que s'ha caracteritzat per la seva insensibilitat cap a aquest tipus d'educació. En realitat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat la Generalitat de Catalunya a indemnitzar diversos ajuntaments pels impagaments a les escoles bressol d’aquests municipis. Aquesta insensibilitat s'ha mostrat també en la desviació de fons assignats a aquestes escoles (81 milions d'euros) per incrementar el subsidi a les escoles privades concertades, pràctica que ha ocorregut repetidament. L’any 2012 i el 2014 es van desviar, respectivament, 42,75 i 39 milions assignats a aquestes escoles bressol per pagar els sous de les escoles privades concertades.
Últimes observacions
Tenint en compte el que s'ha dit fins ara és important concloure amb diverses observacions. Una d'elles és que les propostes de castellanitzar les escoles públiques tindrien com a conseqüència una major polarització de l'escola pública per classe social, ja que l'idioma significaria un element més de divisió per classe social del sistema educatiu. El català -que és l'idioma més utilitzat a l'escola privada concertada- seria una línia divisòria, amb el castellà com a idioma més utilitzat a la pública. La classe treballadora és ja en la seva majoria de parla castellana. Dificultar el seu accés al coneixement del català dificultaria la seva integració a la societat catalana.
L'altra observació és l'enorme error de les esquerres per haver obviat o ignorat les categories d'anàlisis -com la classe social- en el seu estudi de la realitat que ens envolta. La classe social és la categoria analítica més important per analitzar el sistema educatiu català. La visió postmoderna que domina avui les "ciències" socials és el triomf de la ideologia liberal en aquestes disciplines acadèmiques. I un altre error de les esquerres és la visió estesa a certs sectors polítics que el principal conflicte social existent a Espanya i a Catalunya és el que suposadament es dóna entre el 99% de la població i l’1% superior. El problema, no obstant això, és molt més gran que l’1%. No solament ho són els propietaris del capital, sinó també els gestors del capital i les classes socials que juguen un paper clau en la reproducció del sistema, inclosa la classe mitjana il·lustrada –classe mitjana d'educació superior-, posada al servei d’aquesta reproducció. No adonar-se de l'existència de classes avui a Espanya i a Catalunya porta a un suïcidi polític de les esquerres. El vot de les classes treballadores a Trump als EUA, al Brexit en el Regne Unit, a l’ultradreta a França, Alemanya i Àustria, i a Ciutadans a Espanya, és un indicador d'això. En tots aquests països la causa és la mateixa: l'abandonament de les sensibilitats d'esquerres cap a aquestes classes, abandonament que es va fer perquè aquestes categories es consideraven "antiquades". Però s'oblida que una categoria científica pot ser molt antiga i no necessàriament antiquada. La llei de la gravetat és molt antiga però no és antiquada. Si no s’ho creu salti d'un quart pis i ho veurà. Això és el que els està passant a moltes esquerres, que estan saltant del 4t pis. I estan com estan.