Vicenç Navarro
Al llarg de la meva vida he viscut i treballat a diversos països (Espanya, el Regne Unit i els EUA) i a cap no he vist una manca de diversitat ideològica tan marcada en els seus principals mitjans d'informació com a Espanya (esbiaixats en la seva majoria cap a la dreta, i fins i tot cap a la ultradreta), els quals perpetuen una cultura escassament democràtica. L'evidència d'això és aclaparadora. No és per casualitat que Espanya sigui un dels països de la Unió Europea (UE) en el qual l'índex de confiança de la població cap als mitjans d'informació és més baix (segons l’Eurobaròmetre, en el cas de la televisió -36% de confiança-, la premsa -40% de confiança- i la ràdio -52% de confiança- els espanyols tenen, respectivament, la segona, la setena i la sisena confiances més baixes del conjunt de països de la UE).
He escrit sobre aquest tema extensament, i he mostrat que aquesta manca de diversitat ideològica en els mitjans és conseqüència de l'enorme poder que les forces conservadores que van dominar l'Estat dictatorial han continuat tenint sobre l'Estat i sobre la societat durant el període democràtic. Com he indicat en diversos escrits (veure Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país. Anagrama, 2002), la transició de la dictadura a la democràcia no va significar una ruptura amb l'Estat dictatorial anterior, sinó una reforma que, tot i que va ser molt important, ja que va significar un gran avenç per al país, va deixar una petjada a la societat espanyola en les seves escassament democràtiques institucions representatives, en els seus mitjans de comunicació i en el seu escàs desenvolupament social. No és per casualitat que la democràcia espanyola, una de les que té majors dèficits democràtics a la Unió Europea dels Quinze (UE-15), sigui també una de les que té un Estat del Benestar menys finançat i menys desenvolupat. Quaranta anys després de la Transició la despesa pública social per habitant continua sent de les més baixes de la UE-15. El dèficit polític explica el dèficit social (veure el meu llibre El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. Anagrama, 2006). I els mitjans d'informació, que són també de persuasió, juguen un paper clau en la reproducció de les relacions de poder de classe social i de gènere, ja que estan esbiaixats a favor de les forces conservadores del país.
El 15-M com un vendaval d’aire fresc que va generar gran resistència i hostilitat per part de les estructures de poder del país
En aquest context profundament conservador va aparèixer, quan es va iniciar la més gran crisi social que l'Espanya democràtica ha viscut –la Gran Recessió–, un moviment de protesta generalitzada, el 15-M, que va donar origen més tard a un moviment politicosocial, Podemos, que va qüestionar les credencials de l’establishment polític del país ("no ens representen"), així com l’endarreriment democràtic i social del mateix, i va exigir polítiques públiques alternatives (prenent, entre d’altres, el llibre Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España, d’en Juan Torres, l’Alberto Garzón i jo mateix, com a referència) i va emfasitzar que, en contra del que deia l’establishment politicomediàtic del país (que insistia que no hi havia altres polítiques públiques alternatives), sí que les hi havia. L'eslògan "sí que es pot" era una clara denúncia del pensament conservador-neoliberal, hegemonitzat per aquell establishment.
Com era de preveure, aquest establishment politicomediàtic va respondre a aquest moviment politicosocial amb una enorme hostilitat que jo mai no havia vist a cap dels països en els quals vaig viure abans de tornar del meu llarg exili. L'agressivitat de l'Estat i dels principals mitjans de comunicació cap a aquesta nova formació política va ser enorme, cosa que va mostrar que la funció d’aquests últims no era la d'informar, si no la persuadir i la mera propaganda política. Ser de Podemos, en la vida política, era ser eix d'una hostilitat mediàtica en la qual les més mínimes normes de professionalitat i decència periodística eren ignorades. Estava clar, a més a més, que hi havia un projecte planejat en part a les clavegueres de l'Estat, amb la col·laboració de periodistes escombraries mancats de les mínimes normes de decència professional (i als quals se'ls contínua donant gran visibilitat mediàtica), per destruir Podemos.
Fins i tot els mitjans que eren considerats mitjans "responsables" van participar en aquella campanya, i van arribar a extrems insospitats en la seva tergiversació de les notícies. Un dels casos més clars d’aquesta tergiversació va ser que el periodista Francesco Manetto d'El País presentés com a escridassada a l'exalcalde i expresident Maragall (quan inesperadament es va presentar en un acte al pavelló de la Vall d’Hebron que celebrava la primera visita de la direcció de Podemos a Barcelona liderada per Pablo Iglesias) el que en realitat va ser una gran ovació. No cal dir que, l'endemà, tota la premsa "responsable" catalana va reproduir la falsedat d'El País, és a dir, que els podemistes havien escridassat Pasqual Maragall quan en realitat havia rebut una gran ovació (veure el meu article "Manipulaciones y mentiras en El País", Público, 29.12.14).
La meva experiència com a coordinador de la Gestora de Podem a Catalunya
Aquesta hostilitat ha estat una constant. La vaig percebre de nou quan, després d’haver estat el català més votat a Vistalegre II, el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, va proposar el meu nom perquè dirigís la gestora provisional de Podem Catalunya. La quantitat de falsedats i insults que vaig poder observar durant aquest mandat va ser enorme, alguns realitzats amb la complicitat de seguidors de l'antic secretari general de Podem Catalunya (que van utilitzar tot tipus de falsedats per intentar desacreditar la nova direcció). No cal dir que aquestes veus van gaudir de totes les caixes de ressonància en els mitjans, caixes negades als insultats en aquesta campanya. Una de les falsedats més promogudes va ser que el secretari general de Podemos havia estat expulsat per Pablo Iglesias. La realitat és que la màxima autoritat de Podem Catalunya, els inscrits, actuant com a Assemblea Ciutadana, van votar massivament contra la direcció sortint. Cap rotatiu no va aclarir aquest punt, assumint que aquells que ho van fer (el 72% dels participants) eren mers titelles del secretari general de Podemos. I així constantment.
L’agressivitat continua en contra de Podem Catalunya
De nou, l'hostilitat ha continuat, ara cap al nou secretari general, en Xavier Domènech, el qual també ha estat presentat pels mateixos mitjans de persuasió com nomenat a dit per, de nou, Pablo Iglesias, fet que ignora i/o oculta que Xavier Domènech va ser triat pel major nombre de votants que hagin triat un secretari general a Podem Catalunya. Podria afegir múltiples exemples de manipulació, falsedats i errors. L'últim ha estat l'article de Maite Gutiérrez a La Vanguardia, titulat "Podem inicia la confluència amb Colau per a les municipals", que de nou en el seu reportatge de la reunió del Consell Ciutadà Català per dissenyar la política d'aliances de Podem Catalunya desinforma, ja que atribueix a Xavier Domènech frases (posant-les entre cometes) que mai no va pronunciar i parla d'una gran convulsió i tensions quan l'informe de la direcció va ser aprovat gairebé unànimement i amb només un vot en contra, dins d'un debat que es va caracteritzar precisament per un comportament de gran maduresa política.
L’hostilitat arriba ara al seu extrem amb l’intent de destrucció de la direcció de Pablo Iglesias i Irene Montero
No hi ha un altre cas d'hostilitat més massiva i orquestrada contra una figura política a Espanya que la que s'ha manifestat contra el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, un atac personal sense límits. I la causa d'això és que aquest dirigent és el que, d'una manera més consistent i coherent, ha defensat unes polítiques factibles alternatives a les que s'han estat imposant a la població per part de l’establishment politicomediàtic del país, i que han causat la major crisi social que ha viscut el país des que es va iniciar la democràcia. Un exemple d'això s'està donant aquests dies, quan Podemos està impulsant una proposta de llei perquè es resolgui l'enorme drama de l'habitatge, la qual possibilitaria que els ajuntaments i altres nivells de l'Estat poguessin regular el preu dels lloguers. I és en aquest context quan apareix el "famós escàndol del xalet". En realitat, l’establishment politicomediàtic porta temps intentant destruir Pablo Iglesias, estereotipant-lo i presentant-lo com una figura rígida, dogmàtica, cabdillista i altres atributs, en cerca constant de figures alternatives a Podemos que consideren més afins i mal·leables. Aquest és el background del famós cas del "xalet". Voldria aquí afegir una nota personal. He conegut molts dirigents de forces progressistes a molts països al llarg de la meva vida. I en Pablo Iglesias, al qual conec des de fa temps quan no era encara una figura política, sempre em va impressionar pel seu compromís polític, valentia, integritat i vocació de servei cap al benestar de les classes populars, qualitats que no queden disminuïdes ni un mil·límetre per fet d’haver-se comprat una casa, dins d'un poble tranquil, per la qual paga 800 euros al mes (més els 800 euros de la seva companya Irene Montero, una altra persona a la qual també ja es va intentar destruir quan va presentar la moció de censura al PP). Tinguem clar que la compra d'una casa no és el tema. El tema, sense més, és l'intent mediàtic de destrucció de la direcció de Podemos. La constant persecució contra Pablo Iglesias i ara Irene Montero en la seva vida quotidiana (vida que està escassament protegida al barri madrileny on viuen) els exposa (perill que assumeixen cada dia) i això no ho poden imposar als seus fills. Deixar un barri popular no implica cap abandonament de les classes populars que l’habiten. És poder fer-ho millor en condicions de major seguretat. El feixisme està viu a Espanya i viu en plena llibertat amb l'ajuda de les clavegueres de l'Estat i els seus periodistes. No hi ha cap altre exemple avui a la Unió Europea dels Quinze en el qual s'hagi arribat a aquest nivell de baixesa i mesquinesa. I és sorprenent el silenci i manca de protestes per part de les grans figures del món intel·lectual espanyol quant a aquesta situació. Per aquest motiu, com a resposta, estaria bé que hi hagués un vot massiu a favor de la continuïtat de Pablo Iglesias i Irene Montero, la qual cosa seria també un vot massiu de protesta en contra del comportament profundament antidemocràtic dels mitjans de desinformació i propaganda que dominen el panorama polític i mediàtic del país. Per aquest motiu convido no només els votants i inscrits de Podem, sinó totes les persones de sensibilitat democràtica a afegir la seva veu a la protesta enfront de l'intent d'assassinat politicomediàtic que estem veient. Ha estat una constant a la cultura mediàtica del país mostrar una gran hostilitat cap als dirigents de les esquerres. Aquesta agressivitat ha assolit la seva màxima expressió en el cas del Pablo Iglesias. D'aquí la necessària mobilització social per denunciar aquesta repressió mediàtica causada per una manca de diversitat i cultura democràtica al país, en el qual les forces progressistes no disposen de mitjans per poder mostrar i denunciar aquests comportaments. I a això li diuen democràcia.