És possible el compromís històric berlinguerià a Catalunya i a Espanya?

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Ignacio Sánchez-Cuenca, un dels politòlegs més interessants del país, va escriure fa uns dies un article, Berlinguer a Catalunya (7 de juliol del 2018) a La Vanguardia en el qual presentava la possible rellevància per als partits governants independentistes a Catalunya (en el seu “procés” cap a la independència) de l’estratègia desenvolupada pel Partit Comunista Italià (PCI), coneguda com el “compromís històric”. Aquesta estratègia consistia en una àmplia aliança del PCI amb grans sectors de la democràcia cristiana italiana, a fi de poder governar Itàlia i fer canvis substancials en aquell país. La tesi del Secretari General d’aquest partit, Enrico Berlinguer, era que una força minoritària (tot i que tingués gran capacitat de mobilització) no podia aplicar polítiques públiques de gran calat llevat que hi hagués un suport ampli de l’electorat. Per aquest motiu Sánchez-Cuenca conclou que, tret que les forces independentistes (que són encara minoritàries a Catalunya) aconsegueixin una base electoral més àmplia, així com un major suport d’altres forces polítiques que no siguin independentistes, el seu procés per aconseguir aquest objectiu serà inviable. 

És possible el compromís històric a Catalunya? 

És conegut que Enrico Berlinguer havia desenvolupat la seva tesi com a conseqüència de la seva lectura del que havia ocorregut a Xile amb el Govern de la Unitat Popular presidit per Salvador Allende. A les eleccions del 1970, una coalició de partits d’esquerres havia guanyat les eleccions en aquell país, rebent un 36,6% dels vots, amb el mandat de dur a terme un programa transformador de la societat xilena, que va ser obstaculitzat pels partits de l’oposició que havien perdut les eleccions per un marge molt reduït. El fet que la distància entre els vencedors i els vençuts fos molt reduïda explicava que hi hagués una gran oposició al programa del govern de la Unitat Popular, cosa que va polaritzar la societat, la qual cosa va facilitar que es realitzés reeixidament el cop militar liderat pel General Pinochet. La lectura d’aquesta realitat va portar Enrico Berlinguer a la conclusió que no podien fer-se reformes tan substancials en un país per la via democràtica sense tenir un suport electoral molt més gran que el que Salvador Allende havia obtingut. En realitat, Berlinguer va accentuar que, fins i tot havent aconseguit un 51%, aquesta majoria no hauria estat suficient per realitzar els canvis profunds desitjats pel PCI, ja que l’altra meitat s’oposaria, fet que dividiria el país en dues meitats. La majoria havia de ser molt més gran, ja que en cas contrari es crearia una polarització de les dues meitats del país que impossibilitaria el canvi. D’aquí que Ignacio Sánchez-Cuenca conclogui el seu article advertint els partits independentistes governants a Catalunya que  estiguin atents al que va dir Berlinguer, ja que el seu intent de dur a terme el seu programa electoral –la secessió respecte a Espanya- en absència d’una àmplia i clara majoria (que fos molt més extensa que el 51%) crearia (com l’està creant ja) una gran polarització a Catalunya que generaria una resposta altament repressiva de l’Estat (com va ocórrer amb el 155), la qual podria gaudir d’ampli suport entre la població catalana oposada a la secessió.

Puigdemont no és, no obstant això, Allende, i el context polític de Xile i Itàlia és diferent a l’espanyol i al català

Com he escrit en diversos articles recents estic força d’acord amb la tesi exposada en l’article de Sánchez-Cuenca. El “procés” independentista està polaritzant la població que viu i treballa a Catalunya d’una manera molt marcada, fins al punt d’haver assolit un nivell que dificulta la cohesió necessària per poder resoldre alguns dels principals problemes que té aquesta població, com ara l’enorme crisi social, que ha determinat que gairebé la meitat dels joves a Catalunya avui no visquin millor que els seus pares. És lògic concloure, doncs, que tret que s’estableixi una àmplia aliança amb altres partits i s’ampliï considerablement la seva base electoral, els seus objectius seran inassolibles, i crearan en el seu lloc un drama polític i social. Ara bé, havent dit això, sento la necessitat d’aclarir que hi ha diferències notables entre el que estava succeint a Itàlia i el que està succeint a Catalunya i Espanya, ja que les condicions perquè pogués aplicar-se el compromís històric a la Catalunya i a l’Espanya actuals són molt diferents a les que hi havia al Xile de Pinochet o a Itàlia (en temps de Berlinguer).

Crec haver conegut bé el que va passar al Xile d’Allende i a la Itàlia de Berlinguer. Un dels majors privilegis que he tingut en la meva vida és haver estat assessor del govern de la Unitat Popular, presidit pel president Allende, en el desenvolupament del seu programa electoral, sobretot en la seva reforma sanitària. I, d’altra banda, un dels majors gaudis en la meva vida personal i professional va ser conèixer i ser molt amic de Giovanni Berlinguer, amb el qual vaig desenvolupar a més d’una amistat sòlida una activitat conjunta professional molt intensa. El vaig visitar amb gran freqüència a Itàlia i ell em va visitar a Hopkins, escrivint un llibre sobre la seva visita (Un comunista visita USA). A través d’ell vaig tenir l’oportunitat de conèixer el seu germà Enrico, el Secretari General del PCI. El que els germans Berlinguer havien conclòs de l’experiència xilena era que el PCI no podria governar i dur a terme les seves reformes tret que tinguessin un suport clarament majoritari de la població. Però per aconseguir aquest suport es requeria d’unes àmplies aliances, cosa que incloïa aliances de la classe treballadora (que era la base electoral del PCI) amb les classes mitjanes, i fins i tot amb sectors de la petita burgesia. Era una aliança de “els de baix” amb sectors de “els de dalt ”. A nivell polític, aquesta aliança política incloïa en lloc prominent sectors de la democràcia cristiana italiana que havia governat Itàlia durant la major part del període democràtic des del final de la II Guerra Mundial. Aquesta aliança, no obstant això, no anava a ser fàcil.

El compromís històric: la Internacional cantada amb música gregoriana

Aquesta estratègia va ser rebuda per alguns amb sorpresa i, fins i tot, escepticisme. Recordaré sempre una anècdota que crec que és significativa. Giovanni em convidava freqüentment a participar en les campanyes electorals del PCI, i vaig assistir juntament amb ell a un míting de la campanya a Roma, organitzat pels sindicats del sector ferroviari de la CGIL. En el sopar que va seguir, diversos dels dirigents van venir a la taula on érem nosaltres i em van dir “Vicente, anem a cantar-te el Compromís Històric”. I van començar a cantar La Internacional com si fos un cant gregorià. Va ser una experiència que mai no oblidaré. Sentir a gairebé dos mil obrers i obreres ferroviaris cantar la Internacional amb to de música gregoriana és quelcom que et marca per a molt temps. La classe treballadora mostrava la seva acceptació de l’estratègia proposada per la seva direcció amb cert escepticisme i ironia. Com a detall de la lleialtat vers la seva direcció, resultat de la gran credibilitat que aquesta tenia entre les bases del partit i del seu electorat, els primers passos van ser acceptats i duts a terme, i van donar bon resultat. Ara bé, hi ha dos elements clau per a entendre les diferències i els riscos d’aquesta estratègia necessària. Un era que a Itàlia la impulsava un partit a l’oposició, no al govern. I això limitava enormement el que es podia o no proposar o fer. I un altre risc és que en qualsevol estratègia transversal cal cuidar la base central del partit, no substituint-la per altres bases. I això és el que més tard va passar amb el PCI. Va passar quan Berlinguer i altres dirigents que havien participat i/o eren hereus de la resistència antifeixista van ser substituïts per les noves generacions, que pertanyien en la seva majoria a les classes mitjanes il·lustrades (classes mitjanes d’educació superior), que van interpretar la transversalitat com un canvi a les bases electorals en lloc d’una expansió. El moviment cap al centre i centredreta es va fer abandonant la classe treballadora (la qual erròniament es creia que estava minvant o desapareixent), per la qual cosa el PCI va passar a definir-se com el partit de les classes mitjanes (en un procés que es pot descriure com l’americanització de les esquerres), de tal manera que aquest partit va arribar a desaparèixer, essent substituït pel Partit Demòcrata Italià, el líder del qual fins fa poc, Matteo Renzi, dona suport avui Macron a França. I mentrestant, la classe treballadora ha anat canalitzant el seu empipament a través de la ultradreta. És el mateix que ha passat amb les esquerres governants a Europa.

La situació a Catalunya és diferent a la italiana (i a la xilena)

A Catalunya, els partits independentistes que governen tenen predominantment el suport electoral de la població amb nivells de renda superiors a la mitjana, la qual parla predominantment el català. La seva àrea possible d’expansió és la classe treballadora, que en la seva majoria és de parla castellana i de nivell de renda inferior a la mitjana. Això és essencial per a entendre Catalunya. En realitat, sempre hi ha hagut dues Catalunyes (segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, desenvolupada conjuntament per la Direcció general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i per l’Institut d’Estadística de Catalunya, les classes mitjanes de renda mitjana superior tenen com a llengua majoritària habitual el català, mentre que la classe treballadora té com a llengua majoritària habitual el castellà).

A Catalunya, el partit hegemònic en el bloc independentista és la “ dreta de sempre”, el pujolisme, que ha estat responsable de les polítiques neoliberals (votades a les Corts Espanyoles amb el PP) que han danyat extensament les classes populars i treballadores catalanes. És difícil que s’estableixi una aliança entre el bloc independentista actual, dirigit per la dreta, i les forces polítiques arrelades històricament en la classe treballadora com el PSC, o amb aquelles forces que la classe treballadora considera erròniament que defensen els seus interessos, com ara Ciutadans. Els barris obrers consideren que el seu principal adversari a Espanya és el PP, i han votat En Comú Podem, ja que el perceben com el principal i més creïble contrincant enfront de la dreta de sempre a Espanya. Però a les autonòmiques l’adversari de sempre és la dreta catalana, el pujolisme, i voten Ciutadans, que és vist com el més hostil i antagònic amb aquest establishment. És difícil que el compromís històric pugui tenir lloc, tret que fos l’esquerra independentista (mitjançant la realització de polítiques diferents de les neoliberals) la que dirigís el procés. Els obrers de Glasgow van votar el Partit Nacional Escocès no pel seu secessionisme, sinó perquè les seves propostes estaven més a l’esquerra que les del Partit Laborista. Amb Corbyn al capdavant d’aquest partit, el suport va baixar. I aquí rau la gran diferència també amb Catalunya i amb Espanya. És molt difícil que s’expandeixi aquest suport a l’independentisme entre la classe obrera que Sánchez-Cuenca considera necessari perquè l’independentisme pugui vèncer. Els dirigents del govern són de la dreta neoliberal dura. La consellera de Presidència i portaveu del govern català, Elsa Artadi, una de les persones més influents en aquest gabinet, és una fidel seguidora (i traductora) dels treballats del principal ultra liberal que existeix a Catalunya i a Espanya, Sala i Martí. I la majoria d’economistes de l’equip governant pertanyen a la tradició neoliberal. Aquest és un dels principals obstacles per a l’establiment d’aquestes aliances. El bloc independentista que governa és vist com l’establishment politicomediàtic català responsable en gran part de l’enorme deteriorament social de les classes populars. El tema nacional ha ocultat la importància del tema social, però aquest encara existeix i condiciona com el tema nacional es reprodueix i persisteix. Aquelles noves forces polítiques que, on governen, com a Barcelona, són conegudes per la seva defensa dels interessos de les classes populars, com En Comú Podem, són les principals proponents d’una àmplia aliança de les forces progressistes que vol incloure tant les esquerres independentistes com les no independentistes, però el domini del tema nacional, hegemonitzat a Espanya fins fa uns dies pel Partit Popular (els hereus de les forces que van controlar l’Estat dictatorial) i a Catalunya pel pujolisme (que ha controlat les institucions de Catalunya durant la major part del període democràtic), ha dificultat la resolució de l’enorme problema social. Aquesta és la realitat poc comentada als principals mitjans d’informació i persuasió del país.