El que s’ha amagat darrere del conflicte de banderes: la borbònica i l’independentista

 

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

A Espanya i a Catalunya el gran tema dels seus establishments politicomediàtics és el tema interterritorial (també anomenat nacional), que ho absorbeix pràcticament tot. Aquest tema centra la vida parlamentària tant a les Corts Generals espanyoles com al Parlament de Catalunya, així com en els principals mitjans d’informació del país. Si s’analitza, no obstant això, quins són els problemes reals de la gent normal i corrent, es veu fàcilment que els temes que els preocupen són uns altres. I un dels més importants és el deteriorament de la qualitat de vida i benestar de la majoria de la població, que s’ha anat produint durant els últims deu anys com a part del que es coneix com la Gran Recessió, i que lluny d’haver desaparegut continua colpejant les classes populars d’una manera molt marcada. Però no tota la població està patint igual. En realitat, a alguns sectors els ha anat molt però que molt bé durant aquest període. Vegem les dades.

Com ha evolucionat la distribució de les rendes a Espanya, inclosa Catalunya?

Un valuós indicador per definir a qui li va bé i a qui no és la distribució de les rendes al país. I mirant aquesta distribució es pot veure que les rendes del treball (els diners que la gent rep del treball que realitza, predominantment a través dels salaris) a Espanya, inclosa Catalunya, han anat baixant i baixant durant els anys de la Gran Recessió, mentre que les rendes del capital (és a dir, els diners que els rics i superrics obtenen de la propietat dels béns que generen renda, com per exemple accions al banc) han anat pujant i pujant durant el mateix període. Les primeres rendes –les del treball- han passat de representar el 50,1% de totes les rendes al 2008 (primer any de la crisi) a un 47,3% al 2017, i a Catalunya s’han reduït fins i tot més, passant d’un 50,1% a un 45,9% durant el mateix període. Aquest descens contrasta amb el que ha succeït a la mitjana de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que és el grup de la UE que té major nivell de desenvolupament econòmic. En aquesta comunitat -de la qual formem part- les rendes del treball han pujat lleugerament en comptes de baixar, i han passat de representar un 47,9% a un 48% durant el mateix període 2008-2017.

Aquest descens de les rendes del treball s’ha produït a Espanya al mateix temps que hem vist un increment de les rendes del capital (dels superrics i rics), que han passat de representar un 41,7% de totes les rendes al 2008 a un 42,4% al 2017, increment que a Catalunya ha estat fins i tot major, ja que han passat d’un 42,1% a un 44,5% durant el mateix període. A la mitjana de la UE-15, per contra, les rendes del capital es van reduir, en lloc d’augmentar com a Espanya, i van passar d’un 40,9% a un 40,1% en el període 2008-2017. 

Què ha causat aquesta redistribució de les rendes de baix cap a dalt?

Les causes del que acabo de descriure són diverses. Però una de les més importants va ser l’aplicació de les polítiques públiques neoliberals dutes a terme pels governs espanyols i catalans durant el període 2009-2017, com les reformes laborals (que han apoderat el món empresarial a costa del món del treball), les reformes fiscals (que han afavorit les rendes del capital a costa de les rendes del treball) i les polítiques d’austeritat (que han perjudicat especialment les classes populars al reduir-se els serveis públics com la sanitat, l’educació i altres a costa d’afavorir els serveis privats utilitzats per la gent amb més diners). Aquestes polítiques van ser imposades a la població (i dic imposades, ja que no estaven als seus programes electorals) pels governs espanyols (el govern Zapatero del PSOE primer -2004/2010- i el govern Rajoy del Partit Popular després -2010/2018, i des del 2015 amb el suport de Ciutadans-) i pels governs catalans (el govern Mas de Convergència i Unió des de 2010 a 2012, i amb el suport d’ERC de 2012 a 2015, seguit del govern Puigdemont –també de Convergència, que va governar en aliança amb ERC i amb el suport de la CUP– durant el període 2015-2017).

Els equips econòmics del govern Zapatero eren d’orientació neoliberal, amb Jordi Sevilla com a principal ideòleg d’aquell govern en àrees econòmiques (en el llibre De nou socialisme, del mateix Jordi Sevilla, aquest es preguntava si “algú pot defensar a aquestes alçades del segle que un programa socialdemòcrata ha d’anar a favor de més impostos i més despesa pública”), dit en un dels països que té una de les despeses públiques i els ingressos més baixos de la UE-15. La sensibilitat neoliberal del govern espanyol va ser fins i tot més accentuada al govern Rajoy. I a Catalunya, els equips econòmics del govern Mas primer, i de Puigdemont després, van ser clarament d’orientació neoliberal, molt inspirats per un dels economistes més ultraliberals de Catalunya, el Sr. Sala i Martín, un dels principals consellers de Davos, el Vaticà del pensament ultraliberal avui al món, i el guru de TV3, la televisió pública controlada abusivament pel govern independentista convergent. Aquesta ideologia neoliberal ha estat present a totes les conselleries del govern català, incloent la de sanitat, el conseller de la qual, Boi Ruiz (que havia estat el cap de la patronal sanitària privada), va privatitzar massivament la sanitat catalana (entre el 2010 i el 2016, quan va ser conseller de Salut). En coherència amb el seu ultraliberalisme, el govern català de Convergència va ser un dels governs autonòmics d’Espanya (i de la UE-15) que va fer majors retallades en els serveis públics de l’Estat del Benestar. Durant el període del govern convergent de Mas (2010-2015), i després, durant el govern independentista presidit per Puigdemont 2015-2017 (liderat per Convergència, amb el suport d’ERC a dins, i de la CUP a fora), la despesa pública social de la Generalitat de Catalunya es va reduir un 11% (entre 2010 i 2017). En sanitat, la despesa sanitària va passar de representar un 5,8% del PIB al 2009 a un 5,2% al 2014. A Espanya va passar del 6,8% al 6,4% en el mateix període. En educació va passar del 3,64% a un 3,60% (a Espanya, d’un 4,34% a un 4,15%). I així un llarg etcètera.

Si analitzem aquestes retallades des del punt de vista del pressupost de la Generalitat dins d’aquest període 2010-2017 (governat primer per Mas i després per Puigdemont), la despesa pública sanitària va caure un 10,4%, l’educativa un 9,9%, la d’habitatge un 50,6%, la de protecció social un 7,1%, la de promoció social un 31% i així un altre llarg etcètera. Com ja hem indicat, les retallades a Espanya van ser de les més accentuats de la UE-15, i dins d’Espanya, Catalunya va ser la comunitat autònoma que va tenir majors retallades.

I, com pot ser que aquests governs neoliberals continuessin governant durant tant de temps (i que a Catalunya segueixin governant)?

Una resposta a aquesta pregunta és que el govern del PP a Espanya i el govern independentista liderat per Convergència (que tenen a la seva disposició enormes aparells d’informació i persuasió) han promogut la percepció que l’economia s’ha recuperat i hem sortit ja d’aquesta recessió. Les tossudes dades, no obstant això, qüestionen aquesta percepció. En realitat la taxa d’atur al 2017 era un 110% major que al 2007; el percentatge de persones en atur de llarga durada era un 353% més gran; el percentatge de treballadors amb salaris baixos (que cobren un 33% del salari mitjà per treballador) era un 24% més elevat en el cas de persones solteres sense fills. I així un llarg etcètera. En realitat la taxa de risc de pobresa és avui tant a Espanya (22%) com a Catalunya (19%) una de les més altes de la UE-15 (16%). I el mateix passa quant a la pobresa infantil (25% a Catalunya i 31% a Espanya).

Altres indicadors darrere dels quals hi ha també un enorme sacrifici, dolor i malestar són les taxes d’ocupació (gent que es troba treballant) entre els joves, de nou de les més baixes de la UE-15 (24% a Catalunya i 18% a Espanya, mentre que a la UE-15 és d’un 35%). El mateix per a les taxes d’ocupació de les dones i dels homes en general, que entre les primeres són més baixes que entre els homes. Totes aquestes dades testifiquen la falsedat que Espanya i Catalunya hagin recuperat els nivells de benestar econòmic que existien abans de la crisi.

L’enorme poder dels establishments politicomediàtics d’Espanya i Catalunya

Una de les causes de la continuïtat d’aquestes forces polítiques al govern és la seva capacitat de desviar l’atenció política i mediàtica de la crisi social a la crisi interterritorial. La crisi social mostrada en aquest article està ocultada darrere del GRAN TEMA: L’INTERTERRITORIAL, que ho amaga tot. Un exemple d’això és el que ha succeït els darrers dies. La gran notícia de la setmana és que el candidat vencedor en les primàries per escollir la presidència del PP (el partit més de dretes a Espanya, que en l’espectre polític europeu és la ultradreta) ha estat el Sr. Pablo Casado. Però el que no s’ha dit és que el seu principal assessor econòmic és Daniel Lacalle, que en política fiscal està fins i tot més a la dreta que el president Trump dels EUA. La seva intenció és reduir encara més el sector públic (un dels més subdesenvolupats i infrafinançats de la UE-15), cosa que inclou els serveis públics com, entre d’altres, la sanitat, l’educació i l’habitatge social, i les transferències públiques -com les pensions-, que pretenen privatitzar el màxim possible, juntament amb enormes baixades d’impostos que beneficiarien en la seva majoria les rendes superiors. El pensament d’aquest economista és gairebé idèntic al sostingut per Sala i Martín, ja citat en l’article, que ha estat el guru de Convergència, la portaveu del qual és l’economista Elsa Artadi, que ha estat traductora dels seus llibres. És el gran triomf de l’ultraneoliberalisme, tots dos, insisteixo, més a la dreta que l’equip econòmic del president Trump. Mentre, a l’últim congrés de Convergència (ara anomenat PDeCAT) dues de les persones més aclamades van ser l’expresident Mas i també el Sr. Puigdemont, tots dos responsables de l’aplicació de les polítiques que han fet tant de mal a les classes populars catalanes. Naturalment que l’aplaudiment no era per l’aplicació d’aquestes polítiques. Tal com també va succeir a l’últim congrés del PP, l’aplaudiment a Casado i, a Convergència, a Mas i Puigdemont era pel seu nacionalisme extrem, que està dominant la vida política d’aquest país, on el conflicte de banderes està creant gran nombre de tensions, amb les quals s’amaguen altres realitats, i molt especialment, la gran crisi social creada precisament per aquells “superpatriotes” que avui enarboren amb major freqüència les banderes dels dos bàndols nacionalistes del país: el borbònic i l’independentista. Un cas clar de com el conflicte de banderes està amagant i substituint el conflicte entre les classes populars d’una banda, i els de dalt de sempre per l’altre, una lluita que continua vigent en aquest país. Així de clar.