Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
S'està creant la percepció als països del capitalisme desenvolupat que la Gran Recessió -que ha causat un deteriorament molt accentuat del benestar i qualitat de vida de la majoria de les seves poblacions- és un fet del passat, conseqüència del suposat èxit de les polítiques neoliberals que els governs d'aquests països han anat aplicant durant aquest període. Aquestes polítiques han consistit en reformes laborals (suposadament encaminades a afavorir la flexibilitat dels mercats laborals) i retallades de la despesa pública, incloent la despesa pública social (en serveis públics com la sanitat, l'educació, l'habitatge social, els serveis socials, les escoles d'infància, els serveis domiciliaris, entre d’altres; i en transferències públiques, com les pensions) que es van aplicar per reduir el suposadament excessiu dèficit públic que estava "ofegant" l'economia, com a conseqüència d'una "excessiva generositat dels drets socials" que havia de corregir-se i revertir-se mitjançant la imposició de polítiques d'austeritat.
El "suposat èxit" de les polítiques públiques neoliberals
Segons els establishments politicomediàtics que promouen la saviesa convencional a cada país, aquestes mesures han tingut un gran èxit recuperant el rigor i l'eficiència de les seves economies. Com a prova d'això, presenten indicadors que -segons afirmen- reflecteixen aquesta recuperació com, per exemple, l'augment del creixement econòmic i la disminució de l'atur. Aquesta promoció de les polítiques neoliberals va acompanyada, en general, de referències al "suposat gran èxit" de l'economia nord-americana -màxim referent del pensament neoliberal-, que s'atribueix a la gran flexibilitat del seu mercat de treball i a la seva escassa despesa pública (la més baixa, una vegada descomptada la seva despesa militar), molt accentuada en el cas de la despesa pública social (responsable que EUA sigui el país capitalista desenvolupat amb menor protecció social). Segons explica la saviesa convencional -de clara sensibilitat neoliberal- aquest país, després del col·lapse de la seva economia (de 2007 a 2009 el seu PIB va baixar un 4%), va recuperar, a partir del 2009, la seva taxa de creixement (una mitjana de 2,1% anual), la qual cosa va provocar un gran descens de l'atur, que va passar de ser del 10% al més baix del món capitalista desenvolupat, amb un 3,8%.
El que amaguen els indicadors de el "suposat èxit": el molt notable deteriorament del benestar i la qualitat de vida de les classes populars
El que aquests arguments amaguen o desconeixen és que, a gran part dels països capitalistes desenvolupats, les xifres d’atur tenen un valor molt relatiu per mesurar el grau d'eficiència del mercat laboral, doncs exclouen grans sectors de la població que pateixen les conseqüències del gran deteriorament del mercat laboral (causat per les polítiques neoliberals), i que no queden reflectits a la taxa d'atur. Aquest indicador d'atur no inclou, per exemple, la població que treballa en situació parcial i temporal que voldria fer-ho a temps complet (la població subocupada), un problema greu creat per les reformes laborals. Aquest sector ha sofert un notable augment, arribant a la seva màxima expressió en el treball precari, molt generalitzat avui a la gran majoria de països capitalistes desenvolupats. A Espanya es parla molt (amb raó) de l'elevadíssim atur, però no es parla tant de l'elevadíssim nivell de precarietat entre la població assalariada. Els contractes més freqüents a Espanya són els que duren 15 dies i una quarta part del total té una durada de 7 dies, sent aquest el tipus de contracte que ha augmentat més des de l'inici de la crisi al 2007. Des que es va iniciar la crisi, gairebé el 60% de l'ocupació creada ha estat -precisament- de caràcter temporal i parcial.
Un altre sector de la població que no s'inclou a la taxa final de l'atur és la gent que ha abandonat la recerca de llocs de treball per no trobar-ne. Als EUA, en cas d'incloure's aquest sector de la població, la taxa d'atur augmentaria fins al 7,6%. En realitat, si es sumessin els aturats, els treballadors subocupats i els que s'han desanimat en la recerca de llocs de treball, la xifra d'atur arribaria al 10,9% (17,6 milions de persones). Aquesta tràgica situació (i no hi ha una altra manera realista de definir-la), mostra les limitacions d'utilitzar la taxa d'atur com l'indicador principal d'eficiència del mercat de treball. L’"èxit" en la reducció de la taxa d'atur s'ha aconseguit a costa d'un enorme creixement de l'atur ocult, de la precarietat i del desànim en el qual es troben grans sectors de les classes treballadors en aquests països, que representen la majoria de les classes populars.
Al país model neoliberal, EUA, a aquestes dades ha de sumar-s’hi un altre factor rarament esmentat quan s'analitza el tema de l'atur: l'elevadíssim percentatge de la població que està empresonada. Els presos a aquest país són 2,2 milions de persones, una xifra tres vegades superior a la mitjana dels països de semblant nivell de desenvolupament econòmic. Sense cap dubte, si el percentatge de la població empresonada fos semblant a l'existent a la majoria de països de la UE, el nombre de persones sense feina i que n’estan buscant (així com les taxes de l'atur oficial) seria molt major que el reflectit a les xifres oficials d'atur. En realitat, l'elevada taxa d’empresonament és una de les causes que l'atur aparenti ser tan baix als EUA.
Els elevats costos de les reformes laborals i altres mesures neoliberals
A Espanya, l'aplicació de les polítiques neoliberals va crear un enorme deteriorament del mercat laboral. Encara avui, quan s'assumeix que l'economia s'ha recuperat, només la meitat dels llocs de treball perduts (3,8 milions) durant l'inici de la crisi (2008-2013) s'han recuperat. Però com en el cas dels EUA, si sumem a les persones que estan a l’atur (17%) les persones que estan subocupades (persones que treballen a temps parcial involuntari) i les que han abandonat la cerca de feina, desanimades en trobar-ne, la xifra d'atur real augmentaria a un 28%, és a dir, gairebé el doble.
Repeteixo doncs, una observació que, malgrat la seva gran importància, amb prou feines és visible en els fòrums mediàtics i polítics del país: el descens de l'atur amaga el gran creixement de l'atur ocult, de la precarietat i del desànim. Aquesta és la realitat que es desconeix i s’ignora, i que ha causat grans protestes populars a tots els països, canalitzades pels moviments antiestablishment.
Per què els salaris no pugen -i fins i tot continuen baixant- quan l’atur suposadament s'està reduint?
Aquestes xifres reals de persones desocupades -que no queden reflectides als indicadors d'atur- expliquen que hi hagi una enorme reserva de persones amb la necessitat de trobar feina. És més, a les persones que constitueixen aquesta gran reserva de gent buscant un lloc de treball cal afegir els milions de treballadors que existeixen en reserva als països menys desenvolupats, els treballadors dels quals accepten salaris molt més baixos i condicions de treball molt pitjors que als països capitalistes desenvolupats. Per aquest motiu la desregulació del mercat de treball (una de les majors mesures neoliberals) ha anat acompanyada d'una altra gran mesura neoliberal: la desregulació de la mobilitat de capitals (amb la globalització de les anomenades multinacionals) que està apoderant al món empresarial davant el món del treball. L'amenaça del desplaçament d'empreses a països amb salaris baixos és una de les mesures disciplinàries més comunes avui als països capitalistes desenvolupats, en contra dels treballadors.
Com a part d'aquesta desregulació del moviment de capitals s'ha promogut l'altra cara de la moneda, és a dir, la promoció de la mobilitat dels treballadors, afavorint la immigració com a mesura per garantir la disponibilitat de treballadors que, per la vulnerabilitat associada a la condició d'immigrants, accepten salaris més baixos i pitjors condicions de treball.
Aquestes dades expliquen que, malgrat el descens del nivell d'atur oficial, els salaris no pugin. Si aquesta xifra d'atur fos real, la classe treballadora estaria més apoderada en la seva negociació amb el món empresarial, a fi d'obtenir salaris més alts. El fet que això no passi es deu a l'enorme debilitament de la casi treballadora i del món del treball, incloent els seus sindicats, que es tradueix en l'enorme disponibilitat de treballadors potencials, estiguin aquests dins o fora del país.
La gran debilitat del món del treball: l'objectiu de les polítiques neoliberals
Hem vist doncs, que un dels principis del pensament econòmic dominant -el subratllar que el descens de l'atur crea un augment dels salaris- no s'ha realitzat: els salaris no han estat pujant durant la recuperació. Tot el contrari, han estat disminuint. De nou, observant el model nord-americà veiem que el treballador (no supervisor) dels EUA rep avui un salari que és un 4% menor al de l’any 1972 -fa 46 anys-, i això tot i que la productivitat d'aquest tipus de treballador s'ha més que duplicat durant aquest període. La riquesa creada per aquest augment de la productivitat no ha beneficiat, no obstant això, al treballador, sinó a tots els altres que estan per sobre d'ell, des dels seus supervisors, empresaris i equips de direcció, fins als financers que manipulen el crèdit i especulen amb els beneficis empresarials aconseguits pel descens dels salaris.
Aquesta situació s'ha produït també a les economies europees, inclosa l'espanyola. A la gran majoria de països europeus, el creixement de la productivitat ha estat superior al creixement dels salaris, realitat que ha estat succeint des de l'inici de període neoliberal, a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat, fins ara. En altres paraules, aquesta situació ha contribuït al fet que el PIB d’aquests països hagi augmentat més ràpidament que els salaris (que en molts països -com els EUA- han, fins i tot, baixat) (veure: P. Dolack, Flat Wages ZCommunications, 2018).
El mateix o pitjor està passant a Espanya
A Espanya els salaris també han baixat. Ha estat un descens del 10% durant el període d'aplicació màxima de les polítiques neoliberals (2008-2014) (afectant primordialment a les dones i als joves), mantenint-se estables (o baixant al sector privat), perdent així capacitat adquisitiva en créixer en menor grau que la inflació. En realitat, els salaris pels mateixos llocs de treball, des de 2008 a 2015, van disminuir un 12%. Això ha estat passant mentre la productivitat del treballador (productivitat real per hora treballada) ha anat augmentant molt més ràpidament que els salaris. L'excedent s'ha destinat a incrementar els beneficis empresarials, a les rendes superiors, augmentant així les desigualtats, sent aquestes de les més accentuades de la Unió Europea.
Com a resultat d'això, les rendes del treball han anat disminuint a tots els països alhora que les rendes del capital han anat augmentant. A Espanya, aquest canvi en la distribució de les rendes ha estat un dels més marcats. Com bé va dir en el seu moment el magnat empresarial Warren Buffett, hi ha "una lluita de classes i l'hem estat guanyant". I aquesta victòria s'estén a tots els nivells, de manera que la ideologia del gran món empresarial -el neoliberalisme- continua sent hegemònica a les institucions polítiques i mediàtiques, malgrat l'enorme fracàs del que ha significat en el funcionament econòmic del país. Ara bé, l'expressió "desastre" és relativa, doncs per al món del capital i dels seus gestors, l'economia ha anat molt bé. I el que desitjaven, és a dir, la disminució dels salaris, de les expectatives dels treballadors i el descens (i, en ocasions, el desmantellament) de la protecció social, ha estat el seu gran "èxit".
Com s'ha aconseguit la victòria neoliberal?
El que hem vist és com l'aplicació de les polítiques públiques neoliberals ha afeblit els instruments creats pel món del treball per defensar els seus interessos, com els sindicats. Les reformes laborals, per exemple, estaven encaminades a "flexibilitzar" el món del treball. El terme flexibilitzar vol dir eliminar els drets laborals i socials aconseguits pels treballadors durant l'època daurada del capitalisme (1945-1980), on s'havia aconseguit un pacte social entre el món del capital i el món del treball. Per aquest motiu la solució exigiria un canvi polític, observació especialment important, doncs les causes polítiques del deteriorament del mercat de treball s'ignoren constantment, atribuint-lo a l'automatització, a la robotització o a qualsevol altre element, sense tenir en compte que, alhora, aquestes variants tècniques són determinades pel context polític.
Part d'aquest debilitament del món del treball ha estat causat pels canvis als partits polítics que havien estat creats per aquest i que s'han anat distanciant de la seva base electoral, fent seves moltes de les mesures neoliberals que han contribuït al distanciament. El creixent control d'aquests partits polítics (la majoria de tradició socialdemòcrata) per la classe mitjana il·lustrada (professionals de formació universitària que desenvolupen interessos de classe propis, diferents als de la que havia estat la seva base electoral) explica la seva renúncia a polítiques redistributives i la seva conversió al neoliberalisme, tal i com ha succeït amb els governs Clinton, Obama, Blair, Schröder, Hollande, Zapatero, entre uns altres. El col·lapse de la socialdemocràcia i altres esquerres n’és un indicador.
És lògic i predictible que els moviments antiestablishment de base obrera hagin anat apareixent com a resposta
Aquesta situació explica el sorgiment dels moviments antiestablishment, que protesten per la pèrdua de qualitat de vida de les classes populars, causada per les reformes laborals, per les polítiques d'austeritat i per la globalització. L'abandonament per part de les forces governants d'esquerres de les polítiques redistributives que les van caracteritzar al passat (adduint que eren "antiquades" o "impossibles de dur a terme"), i el seu compromís amb el neoliberalisme, van ser els responsables del sorgiment d’aquests moviments. L’establishment politicomediàtic neoliberal atribueix aquests moviments a un creixement del nacionalisme, racisme, xovinisme, o qualsevol isme que estigui de moda en aquests centres.
I cadascuna de les característiques d'aquests moviments és una resposta directa a l'atac neoliberal. El nacionalisme, per exemple, és una protesta enfront la globalització. La seva antiimmigració és un indicador de rebuig a la globalització del món del treball, en resposta a la seva ansietat i temor a la pèrdua de llocs de treball o a la dificultat de trobar-ne. I el seu antiestablishment és conseqüència de veure’l com a responsable de les polítiques que els van perjudicar. A EUA, per exemple, no hi ha evidència que el racisme s'hagi incrementat. En realitat, els votants que van fer possible l'elecció de Trump al Col·legi Electoral d'EUA procedien de barris obrers d’àrees desindustrializades que havien votat a un negre, el candidat Obama, per la presidència a les eleccions anteriors. I al 2016, Trump va guanyar perquè Clinton representava a l’establishment, al ser Ministra d'Afers Exteriors i màxima promotora de la globalització, responsable de les polítiques públiques que havien estat perjudicant la classe treballadora.
La demonització de les protestes populars antiestablishment
És característic de l’establishment politicomediàtic definir com a "retrògrades" i "deixalla social" -com va fer la Sra. Clinton- aquestes protestes dels qui s'han oposat a les mesures neoliberals que han perjudicat enormement la qualitat de vida de les classes populars. En realitat, era fàcilment predictible que Trump guanyaria les eleccions (i així ho vam anunciar unes poques persones quan es van iniciar les primàries del Partit Republicà i més tard quan es va triar el President). Les classes treballadores, molt perjudicades per aquestes polítiques, estan mostrant el seu rebuig als establishments politicomediàtics. L'única alternativa que hagués pogut guanyar a Trump era el candidat socialista Bernie Sanders, que demanava una revolució democràtica, i així ho mostraven les enquestes. La destrucció de la candidatura Sanders per part del partit demòcrata, controlat per la candidata Clinton, va ser un element clau en la victòria de Trump. I, per descomptat, les classes treballadores no són l'únic sector que presenta aquest rebuig, encara que sí que són les més mobilitzades al ser també les més perjudicades. I el mateix ha succeït a tots els països europeus. Des del Brexit al Regne Unit, al sorgiment de la ultradreta al llarg del territori europeu són símptomes d'això. L'abandonament del projecte autènticament transformador per part dels partits d'esquerres explica la canalització de l'empipament popular per part de partits radicals d’ultradreta.
A Espanya, l'aplicació de polítiques neoliberals dels governs Zapatero primer i Rajoy després, van afectar molt negativament al benestar de les classes populars, que va generar el moviment de protesta i rebuig anomenat 15-M, un corrent d'aire fresc enmig del clima neoliberal promogut pels establishments politicomediàtics del país, i que va cristal·litzar més tard en Podem. En poc temps aquest partit es va convertir en una de les majors forces polítiques del país, amb un gran impacte canalitzant l'enorme empipament i rebuig cap a les polítiques neoliberals. Això va prevenir la mobilització de la ultradreta com instrument de protesta, degut en gran mesura al fet que aquesta estava localitzada al partit governant -el Partit Popular-, major impulsor del neoliberalisme (juntament amb Ciutadans). Per aquest motiu, el compromís d’aquest partit amb el neoliberalisme ha estat un dels majors obstacles per capitalitzar l'empipament de les classes populars, per molt nacionalista i antiimmigració que es presenti, com intenta el seu nou dirigent, Pablo Casado. Similar al que passarà amb Ciutadans, que avui utilitza el nacionalisme per amagar el seu neoliberalisme.
L'única sortida a aquesta situació és que existeixi una àmplia aliança de moviments socials i forces polítiques que rebutgin el neoliberalisme, la globalització i la desregulació dels mercats laborals, així com de la mobilitat de capitals i treballadors a nivell internacional, que ha estat provocant un enorme dolor a les classes populars. Tret que existeixi aquest rebuig a les polítiques neoliberals actuals, no veig possibilitats de canvi. Així de clar.