L’enorme discriminació contra les persones grans a Espanya

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

A Espanya existeix una discriminació molt accentuada contra les persones grans que, com succeeix a la majoria de discriminacions en aquest país, amb prou feines és reconeguda com a tal per la majoria de la població que la practica. En realitat, aquesta majoria ni tan sols és conscient d’això, ja que és un fenomen tan generalitzat que la gent ni se n’adona. No obstant això, la discriminació és enorme, i afecta molt negativament les persones discriminades, en aquest cas les persones grans. S’oculta sota una aparent cordialitat i amabilitat, tal com succeeix també amb la discriminació contra les dones, que freqüentment intenta ser ocultada sota la suposada “cavallerositat” que l’home manté enfront de la dona (a la qual discrimina). Aquesta suposada amabilitat cap als ancians apareix quan se’ls anomena “avis”, un terme que aparenta ser afectuós però que no ho és, atès que la majoria d’ancians estan satisfets i els agrada que els seus néts els anomenin així, però no necessàriament altres persones a les quals ni tan sols coneixen, i les enquestes així ho mostren.

Com apareix aquesta discriminació

Aquesta caracterització de les persones grans com a “avis” va acompanyada d’una visió d’ells com persones amb menys habilitats i que estan en un procés de declivi físic, intel·lectual i emocional fins que es moren, procés que alguns economistes han arribat fins i tot a proposar que s’acceleri. És ben coneguda la frase d’un Ministre d’Economia de Japó, que va indicar que “el deure patriòtic dels vells és que es morin quan els correspongui” (és a dir, al més aviat possible). Molts economistes neoliberals pensen el mateix, encara que no ho diuen tan clar. Utilitzen narratives un pèl més sofisticades, com per exemple que “l’allargament dels anys que els ancians viuen està creant un enorme problema a l’economia del país”. Segur que el lector ha llegit frases semblants en els principals mitjans de comunicació (veure l’excel·lent exposició de la Dra. Paloma Navas de la Johns Hopkins University, Previniendo el envejecimiento imaginario a TEDx Madrid).

Als centres acadèmics aquesta discriminació és més subtil, i apareix en l’argument que la societat gasta massa en les persones grans, i molt poc en els joves, cosa que converteix la suposada “elevat despesa en els primers” en la causa que es gasti tan poc en els segons. I sistemàticament se subratlla que les pensions de vellesa, per exemple, són excessivament generoses a Espanya, la qual cosa està causant la insostenibilitat de la Seguretat Social del país. Freqüentment s’indica també que a Espanya les pensions són les més generoses del món. La llista de gurus economistes neoliberals que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica a Espanya i que han fet aquestes declaracions és enorme. L’única diferència entre ells és que alguns diuen “del món” i uns altres, una mica més modests, diuen “d’Europa”. Però tots –els uns i els altres- coincideixen que, a més a més de l’excessiva generositat de les pensions, el problema d’Espanya és que hi ha massa ancians, ja que és un dels països del món (segons alguns) o d’Europa (segons uns altres) “que té més vells”.

Les dades (que rarament veureu, escoltareu o llegireu als principals mitjans de comunicació) mostren la gran falsedat de cadascun d’aquests arguments

Vegem les dades.

  1. La societat espanyola no és ni la més envellida d’Europa ni del món.

En realitat, segons Eurostat, l’agència de dades de la UE, el percentatge de la població anciana (persones amb més de 65 anys d’edat) és pràcticament la mateixa a Espanya (19%) que a la mitjana dels països de la UE-15 (19,03%), i lleugerament inferior a la de la UE-28 (19,4%). No és cert, per tant, que Espanya sigui un dels països amb “més vells” o “més avis”.

  1. La despesa en pensions es més baixa a Espanya que a la mitjana de la UE-15 i la UE-28.

I tot i que el nivell de riquesa d’Espanya és més gran que la mitjana de la UE-28, la renda de les persones majors de 65 anys (mesurada en paritat de poder adquisitiu, és a dir, ajustada a fi que tinguin la mateixa capacitat de compra, PPS) és més baixa (17.792) que la mitjana de la UE-28 (18.153). També la despesa en pensions públiques per a la vellesa com a percentatge del PIB (que segons el pensament econòmic neoliberal dominant en els principals mitjans de comunicació del país, és de les més altes del món o d’Europa) és més baixa (8%) que la mitjana de la UE-15 (9,5%). Si a més a més considerem el total de les prestacions públiques destinades a la vellesa (a més a més de les pensions) les rendes totals dels ancians d’aquest país assoleixen només el 63% de la mitjana de la UE-15. No és cert, per tant, que les ajudes públiques a les persones grans o que la despesa pública en pensions “sigui de les més altes ni del món ni d’Europa.

  1. La pensió mitjana és més baixa que la mitjana de la UE-15 o de la UE-28.

No és tampoc certa l’acusació que constantment es fa per part d’economistes i institucions neoliberals que el pensionista espanyol és el que rep les pensions més altes del món o d’Europa, ja que assenyalen que rep com a mitjana el 82% del salari anterior a la seva jubilació. Només aquells treballadors que van començar a treballar als 20 anys, i van cotitzar a la Seguretat Social d’una manera ininterrompuda i completa des de llavors, reben aquesta quantitat en concepte de pensió de jubilació, la qual cosa representa un percentatge menor de tots els jubilats (percentatge que fins i tot està decreixent a causa de l’endarreriment de la joventut a incorporar-se al mercat de treball, i la gran extensió de la precarietat entre els treballadors). En realitat, el percentatge que la pensió representa sobre el salari (com a conseqüència de les reformes del govern Rajoy el 2013) serà d’un 48% segons l’informe The 2015 Aging Report de la Comissió Europea. Però el que tampoc no se cita quan es parla de l’elevada taxa de reemplaçament del salari per part de la pensió és que els salaris són molt baixos a Espanya. Per aquest motiu l’indicador més important per mesurar la generositat d’un sistema de pensions és mesurar la quantitat de diners públics que el pensionista rep. I aquí podem veure que aquesta quantitat (les pensions púbiques) está entre les més baixes de la UE-15. A Espanya, dos milions de persones reben entre 600 i 646 euros al mes (unes xifres inferiors al salari mínim interprofessional) i 4,5 milions menys de 1.000 euros al mes (vegeu el llibre de Vicenç Navarro i Juan Torres, Lo que debes saber para que no te roben la pensión, publicat el 2013; i l’article de Vicenç Navarro Las falsedades sobre la supuesta generosidad de las pensiones, publicat a PÚBLICO, el 2 de febrer del 2017). 

  1. La integració dels ancians a la societat a Espanya és menor i el seu aïllament i soledat són més grans que a la majoria de països de la UE.

Hi ha molts indicadors que ho demostren. La cultura i els mitjans de comunicació estan orientats gairebé exclusivament a la joventut i a la gent de mitjana edat. La gran majoria de persones que presenten les notícies o la previsió del temps, els programes i sèries de televisió, així com les tertúlies, són persones joves. I si són dones, han de mostrar pit i ser atractives, cosa que reflecteix la cultura masclista dels mitjans (i de la societat). Gairebé mai no apareixen persones d’edat avançada, per exemple, als programes de notícies, en la presentació del temps o a les tertúlies. Els ancians són pràcticament invisibles en els mitjans, tant com a presentadors com subjectes de notícies (amb l’excepció del tema de les pensions, que és presentat, en general, com el gran problema causat per l’enorme nombre de vells).

Aquesta manca de visibilitat i participació ve acompanyada d’una falta d’integració a la societat, una de les més limitades de la UE-15. Segons Eurostat, a Espanya, un 83% de la població entre 15 i 75 anys ha utilitzat Internet durant els últims tres mesos (any 2016). En altres països la seva utilització és gairebé universal (Dinamarca, 96%; Suècia, Finlàndia, Holanda, 93%). En canvi, en el grup d’edat de 65 a 75 anys, tan sols el 47% dels homes i el 40% de les dones l’han utilitzat a Espanya. La digitalització de la societat està tenint un impacte devastador en l’aïllament dels ancians, ja que exclou aquells que no van ser introduïts en aquesta revolució. La solitud -resultat de la seva discriminació- és un dels principals problemes que les persones ancianes es troben a mesura que avança la seva edat.

Les pensions a Espanya no són un dret (como ho són a d’altres països), sinó una obligació

Aquest aïllament és incentivat per una llei, paradoxalment aprovada pel govern socialista presidit per Zapatero, que prohibeix al pensionista que continuï treballant, ja que li imposa l’Estat un dels règims de jubilació més regressius que existeixen avui a Europa. La jubilació a Espanya és una obligació més que no pas un dret, quan hauria de ser (com ho és a molts països) a l’inrevés: més un dret que no pas una obligació. Conec bé –com a resultat d’un llarg exili- el món universitari de diversos països (Suècia, Regne Unit i els EUA) i, com a resultat d’aquesta experiència, he conclòs que el règim de jubilació espanyol és enormement discriminatori per als professors universitaris. Als EUA, per exemple, està prohibit jubilar una persona obligatòriament, i el professorat, sempre que reuneixi els criteris de productivitat marcats per la institució, té el dret de jubilar-se quan cregui convenient i necessari. A Espanya ha de ser als 65 anys, fet que implica passar d’una gran activitat a cap en un sol dia (el de la seva jubilació), la qual cosa afecta molt negativament l’estat emocional i psicològic del jubilat. Naturalment que el mèrit o demèrit de la jubilació depèn del treball que la persona realitzi abans de jubilar-se. Per a amplis sectors professionals, el treball dels quals és més intel·lectual que no pas manual, aquest és una font d’estímul i gaudi, i perceben la jubilació d’una manera diferent a la d’una persona el treball de la qual no és necessàriament plaent o estimulant, la qual veu la jubilació com a part del seu alliberament. Tractar els dos tipus de persones sota el mateix criteri és profundament injust i s’hauria de canviar. No és just, per exemple, que el personal de neteja de la universitat, el treball del qual ofereix una possibilitat de gaudi i creativitat molt limitada, sigui obligat a treballar dos anys més (motiu pel qual la seva edat de jubilació passa dels 65 a 67 anys) per pagar la pensió d’un catedràtic que viurà, de mitjana, set anys més que la persona que treballa a la neteja de la universitat. Seria més lògic i raonable que el personal de neteja no hagués de jubilar-se més tard, com s’ha fet, i que se li facilités alhora al catedràtic que treballi més si així ho desitja, per contribuir en major grau a la Seguretat Social.

Cal repetir, per tant, que la jubilació és un dret i no una obligació. El fet que no s’estigui ni tan sols considerant un canvi és un indicador més de la manca d’atenció que es dóna als problemes que es presenten a les persones grans, com ara la jubilació, perquè són interpretats com una cosa de vells. L’única cosa del que es parla és que “no es pot pagar” i que “el sistema és insostenible”.

Els garanteixo, no obstant això, que és més que sostenible. La despesa pública social a Espanya, que inclou els serveis públics (com ara sanitat, educació, habitatge social, escoles d’infància, serveis domiciliaris i serveis socials, entre d’altres) i les transferències públiques (com les pensions), és de les més baixes de la UE-15. Una quantitat molt per sota (uns 80.000 milions d’euros menys) del que s’hauria de gastar Espanya pel nivell de riquesa que té. L’enorme poder que les forces conservadores (les dretes) han tingut a Espanya durant la seva història (i que conserven fins avui dia) n’explica l’enorme endarreriment social, del qual els grups més afectats són també els grups amb menor poder i més vulnerables com els ancians, els infants, les dones i els treballadors. Així és Espanya (que inclou Catalunya, la qual, per cert, és de les CA amb un endarreriment social més gran, ja que ha estat governada per aquestes forces conservadores durant la gran majoria de la seva història contemporània). Així de clar.