Les conseqüències negatives de l’excessiva centralització de l’Estat espanyol

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

He escrit recentment sobre l’enorme centralització que existeix a l’Estat espanyol, tant en el seu poder executiu com en el legislatiu, centralització que es basa en una visió uninacional d’Espanya (característica històricament de les forces conservadores espanyoles), pròpia de la visió borbònica de l’Estat. La manca de reconeixement del caràcter plurinacional d’Espanya va acompanyada d’una centralització de l’Estat i una falta de sensibilitat cap a la necessària capacitat decisòria dels altres nivells de govern, i molt en particular del nivell local o municipal. Les dades són aclaparadores en aquest sentit.

Un dels indicadors més clars d’aquesta centralització és la radialitat que es dóna en el transport d’aquest país, ja sigui per carretera, ferroviari o aeri, un model en el qual la capital del Regne, Madrid, és el punt sobre el qual s’articulen tots aquests sistemes de transport. Aquesta centralització ha assolit un nivell extrem en la companyia aèria identificada amb l’Estat espanyol, Iberia, en el logotip del qual va aparèixer fins al 2013 la corona reial, que encapçalava el seu escut. Aquesta companyia tan sols vola principalment des de Madrid. A Barcelona només existeix el pont aeri, que comunica la capital de Catalunya amb la capital del Regne d’Espanya, i alguns vols intercontinentals. Però, a part d’això, no hi ha vols d’Iberia a cap part d’Espanya o d’Europa. Ho fa, en el seu nom, la companyia de baix cost Vueling, que sembla actuar com una subsidiària d’Iberia, una companyia la baixa qualitat de la qual es veu reflectida en els continus retards i la manca de professionalitat que emergeixen a cada temporada estiuenca.

A aquesta situació s’afegeix l’escassa -per no dir nul·la- sensibilitat de l’Estat central cap a la defensa del consumidor o usuari, que assoleix nivells abusius en el cas de les companyies aèries low cost (entre les quals destaca, de nou, Vueling), que operen la majoria dels vols que surten de l’aeroport de Barcelona  –el 2017 al voltant d’un 65% dels passatgers del Prat van ser transportats per aquestes companyies-, a diferència dels de Madrid, la capital del Regne, on tan sols un 27% dels passatgers de l’aeroport de Barajas van ser transportats per aquestes companyies (Font: Turespaña, desembre 2017). Aquesta situació es repeteix a la majoria d’aeroports de les grans ciutats “perifèriques” d’Espanya.

Experiència de primera mà

L’última, però no l’única, experiència que vaig tenir amb Iberia (i amb Vueling) va ser quan vaig haver de volar de Barcelona a Estocolm (Suècia), vol per al qual vaig comprar els bitllets d’anada amb SAS, la companyia nacional de Suècia i els altres països escandinaus, i els de tornada amb Iberia. A l’anada a Estocolm tot va anar bé. El problema va ser a la tornada. Encara que havia comprat els bitllets a Iberia, vaig veure a l’arribar a l’aeroport d’aquella ciutat que el vol no era d’Iberia sinó de Vueling, que previsiblement l’havia retardat una hora i mitja, retard que no havia estat comunicat als passatgers fins a l’últim moment. Però la meva frustració es va accentuar encara més quan el personal del mostrador de Vueling no volia facturar les meves maletes (amb pes superior a l’autoritzat per Vueling), a les quals un client d’Iberia té dret. Vaig haver d’insistir perquè vingués el màxim responsable de la companyia per demanar-li que respectessin els meus drets com a client d’Iberia. Per fi, la persona del mostrador va haver de facturar les meves maletes, la qual cosa va fer d’una forma i amb una actitud grollera i gairebé agressiva. I quan durant el vol vaig demanar el menjar al qual el client d’Iberia té dret, em van donar cacauets. Quan vaig arribar a l’aeroport de Barcelona vaig haver d’esperar gairebé una hora per recollir les maletes. Aquest és el cost de viure i treballar a la “perifèria”. Un altre cost d’aquestes companyies low cost és la massificació del turisme de Barcelona, que està desbordant i que afecta negativament la qualitat de vida i el benestar de les seves classes populars. I no es reconeix tampoc que el seu baix cost (“low cost”) es deu, primordialment, als baixos (misèrrims) salaris dels seus empleats i treballadors. És un error voler estimular l’economia d’una ciutat en base a aquestes companyies.

El perjudici per a les ciutats “perifèriques”

Per desgràcia, el conflicte Catalunya-Espanya, estimulat pels nacionalismes espanyolista d’una banda, i catalanista de l’altre (que absorbeix tot l’interès polític i mediàtic del país), oculta un altre problema molt més generalitzat a Espanya i que afecta no només la gran majoria de la població catalana, sinó també la de la resta de l’Estat: la qualitat de la seva vida queda afectada negativament per aquest excessiu centralisme que està, a més a més, empobrint la totalitat del país (que viu a la perifèria).

Voldria aclarir que no sóc antimadrileny. Ans al contrari, m’encanta Madrid, i em solidaritzo amb les classes i barris populars de Madrid, víctimes ells també de les conseqüències negatives del centralisme que denuncio. Però és important que el conflicte entre l’Estat espanyol i el govern secessionista català (el mal anomenat “problema català”) no oculti el problema que afecta totes les classes populars d’Espanya, i que és el “problema espanyol”, derivat de la persistència d’un Estat excessivament centralitzat, el qual, com ja he dit, està afectant la majoria de la seva ciutadania. És necessari, no només per raons de qualitat de vida i benestar de la majoria de la ciutadania, sinó també d’eficiència econòmica, que l’Estat espanyol sigui més polièdric i menys radial, i que afavoreixi la pluralitat mitjançant la promoció dels seus diferents pols de desenvolupament. Per a això, la configuració de les diferents modalitats de transport és vital. És clar que la companyia nacional Iberia, d’inspiració i vocació borbònica, no està servint a la majoria de la població espanyola.

El necessari cessament de la centralització i la seva substitució per l’Espanya policèntrica i plurinacional

No hi ha dubte que aquesta centralització està perjudicant la majoria de la població, que és i se sent perifèrica. Als EUA moltes branques i agències de l’Estat estan situades a d’altres ciutats, a més a més de Washington. La seu de la Seguretat Social, per exemple, no és a Washington, sinó a Baltimore. L’Agència Federal de Salut Pública és a Atlanta, i així un llarg etcètera. I moltes altres ciutats, com Nova York, Chicago o Los Angeles, tenen igual o fins i tot major importància econòmica, financera i cultural que Washington. I això succeeix a d’altres països d’un nivell de desenvolupament econòmic similar. Fóra bo que això passés també a Espanya, oi que és donés major protagonisme polític a d’altres ciutats i altres nivells de govern, i molt especialment al nivell municipal, clarament marginat en aquest país, i que es desenvolupessin uns sistemes de transport policèntrics, canviant la centralització de l’Estat a la capital del Regne, que ha fet molt de mal històricament a aquest país.