Fake news que apareixen al discurs unionista i a l’independentista

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Arran del conflicte entre l’estat borbònic espanyol d’una banda i el govern independentista català de l’altra, han aparegut en els discursos dels nacionalistes dels dos pols – l’espanyolista i el catalanista – tot un seguit d’asseveracions que distorsionen clarament la realitat que ens envolta. És necessari i urgent, per tant, que es mostrin aquestes asseveracions com a mera propaganda política que es promou per defensar els seus interessos purament partidistes (la mobilització de les seves bases) a costa del bé comú, que surt perjudicat per l’augment d’aquestes tensions. En aquest article citaré diverses d’aquestes asseveracions realitzades per cada bàndol (l’unionista i el secessionista) que – tal com intenten les fake news – confonen i desfiguren el que, en realitat, està succeint en aquest país.

  1. FAKE NEWS DE L’ESTABLISHMENT UNIONISTA ESPANYOL
  1. No hi ha presos polítics a Espanya (?!) 

Un argument bastant estès entre dirigents del bàndol unionista (així com parts de l’aparell de l’Estat central i columnistes i articulistes afins a aquest bàndol) és que no es pot parlar de presos polítics a Espanya, ja que els dirigents secessionistes que són a la presó o a l’exili no poden ser considerats com a tal. És més, fins i tot dirigents d’esquerres que van patir presó als calabossos de la dictadura franquista han assenyalat que aquestes persones “no són presoners polítics”, ja que les condicions a les quals estan subjectes no s’assemblen gens a les que ells o elles van viure. D’aquí la seva conclusió que no siguin presos polítics.

Però no es pot concloure, ni per la dissimilitud en les condicions carceràries (ara i durant la dictadura) ni pel context polític en el qual es van realitzar les detencions ara i les que van tenir lloc durant la dictadura, que els secessionistes presos no siguin presos polítics. És cert que tenen raó aquells que critiquen els actes a la presó Model de Barcelona – on es va empresonar la majoria de resistents antifranquistes – que van realitzar els governants secessionistes de la Generalitat de Catalunya per intentar establir un paral·lelisme entre les detencions i els empresonaments de llavors i els de ara. En realitat, qualsevol persona que hagi patit la repressió del règim feixista pot distingir clarament que hi ha una diferència entre la situació de llavors i la d’ara. Però això no nega que tant els detinguts com els exiliats independentistes siguin a on són per raons polítiques, com a conseqüència d’una manca de sensibilitat i cultura democràtica de l’Estat espanyol, que intenta resoldre un tema polític mitjançant mesures repressives i punitives de caràcter policial i judicial, mesures que han estat d’una matusseria immensa, sens dubte extremes, atès que els secessionistes les han utilitzat astutament per mobilitzar les seves bases i desacreditar internacionalment l’Estat espanyol, cosa que han aconseguit amb bastant d’èxit (veure el meu article “El perquè de la pobra imatge que l’Estat espanyol projecta a l’exterior”, Públic, 22.06.18). Dia rere dia apareixen notícies del ridícul que estan fent l’Estat espanyol i la seva judicatura, quan tribunals europeus estan assenyalant (i denunciant) el caràcter polític de la judicatura espanyola. Només aquesta setmana hem vist com a Bèlgica un jutge ha desestimat la sentència de l’Audiència Nacional, ratificada pel Tribunal Suprem, contra el cantant Josep Miquel Arenas per “enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces”, concretament a tres anys i mig de presó a Espanya, per les cançons insultants vers el Cap de l’Estat espanyol. Vaig viure durant el meu llarg exili a Suècia i el Regne Unit (dues monarquies) i als Estats Units (una república), i no concebo que institucions jurídiques homologables en aquells països a les que han realitzat aquella sentència s’haguessin comportat com a Espanya, d’una forma tan repressiva, clarament en contra de la llibertat d’expressió. Vaig estar treballant a la Casa Blanca (en el grup encarregat d’elaborar la reforma sanitària d’aquell país en l’administració Clinton) durant el període de l’escàndol Lewinsky, que va generar (amb raó) un enorme devessall d’insults cap al president Clinton. Ni una persona als EUA va ser amonestada per aquest comportament. I a les monarquies sueca i britànica els reis rebien insults sense que ningú no fos portat als tribunals. “Spain is different”, no obstant això. Aquí se’ls sanciona, i això es deu a raons polítiques, cosa que reprodueix una cultura política hereva del règim anterior de nul·la sensibilitat democràtica.

Una cosa similar succeeix amb l’acusació de rebel·lió als dirigents independentistes que van fer els actes de desobediència civil de l’1 d’octubre, acusant-los ni més ni menys que de rebel·lió violenta, acusació considerada sense mèrit per tribunals alemanys homologables als espanyols. Aquesta acusació de rebel·lió respon a una cultura repressiva de caràcter polític, imbuïda del nacionalisme espanyolista, que és intolerant cap a una visió plurinacional d’Espanya. És una sentència clarament política, feta per cossos i institucions judicials enormement polititzats. És clar que l’opinió més estesa a Europa és que aquestes decisions judicials a Espanya tenen una motivació política i, per tant, les seves víctimes són presos polítics.

  1. La desobediència a la llei és un indicador d’un comportament antidemocràtic (?!)

Una constant en portaveus de l’establishment espanyol és l’acusació que la desobediència a la llei és un indicatiu d’un comportament contrari a la democràcia. Aquesta confusió, que assimila llei i democràcia, deriva d’una visió profundament conservadora a favor de l’statu quo. Però la llei no és intrínsecament anàloga a democràcia. Una llei pot dificultar el desenvolupament democràtic d’un país. Per exemple, la llei que regula els procediments del sistema electoral espanyol permet que un partit, amb una minoria de vots notable, controli el Senat. El caràcter esbiaixat de la llei espanyola (que queda també reflectit a la llei electoral catalana) permet que una minoria tingui poder sobre una majoria, i això succeeix constantment en el sistema representatiu espanyol (i català).

Per aquest motiu desobeir la llei no és equivalent a ser antidemocràtic. En realitat, la desobediència civil ha estat una constant en el millorament del sistema democràtic. El fet, a més a més, que aquesta desobediència es vulgui castigar amb mesures repressives de tipus policial i judicial és, com he indicat en el paràgraf anterior, característic de sistemes amb una escassa cultura democràtica. Aquesta desobediència ha de tenir una resposta política i, si es dóna el cas, fins i tot administrativa (com ara les inhabilitacions), però no s’ha de recórrer a una resposta policial, judicial o militar.

  1. FAKE NEWS DE L’ESTABLISHMENT INDEPENDENTISTA

Un cop s’han mostrat les falsedats que es reprodueixen en el discurs unionista dominant, passo a mostrar les falsedats en el discurs secessionista.

  1. Hi ha un mandat popular perquè Catalunya se separi d’Espanya (?!)

La proclamació de la independència no pot basar-se en l’existència d’un mandat popular, com constantment accentuen líders independentistes. Ni les eleccions (que els van donar una majoria al Parlament – 70 de 135 escons – que no es correspon amb una majoria electoral – 47,51% de vots independentistes, enfront del 52,05% de vots no independentistes –, a causa d’una manca de proporcionalitat en el sistema parlamentari català) ni les enquestes mostren que la majoria de la població catalana desitgi la independència. Ans al contrari, l’evidència apunta que la majoria de la població catalana no desitja la secessió. Aquest és el punt feble de la seva legitimació i justificació: no hi ha un mandat popular per a la secessió. La declaració d’independència aprovada al Parlament, que considera establerta la República Catalana, és profundament antidemocràtica, ja que no reflecteix la voluntat de la majoria.

Segons dades del baròmetre del CEO de mes de juny del 2017, a Catalunya, en general, les persones amb un nivell de renda familiar superior a 1.800 euros volen la independència, mentre que no la volen els que pertanyen a trams de renda inferior. Per tant, les dades mostren que són precisament les classes populars en general i la classe treballadora en particular les que estan més en desacord amb la secessió. Les dades són aquí per a tothom que vulgui veure-les. És el punt més flac del procés. El seu procés cap a la independència és profundament antidemocràtic, i estan utilitzant tots els mitjans – incloent mesures antidemocràtiques com l’abusiu control dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat – per aconseguir els seus objectius.

  1. El “referèndum” de l’1 d’octubre avala el mandat de secessió (?!)

Aquest argument sembla desconèixer el que es requereix perquè un referèndum sigui considerat un referèndum. Una de les condicions perquè pugui parlar-se de referèndum és que existeixi una pluralitat d’opcions amb plena capacitat de decisió i debat d’alternatives, és a dir, que es mostrin totes les alternatives i que puguin ser debatudes. Hauria d’estar clar que les condicions en les quals es va realitzar aquest referèndum – amb control, utilització i massiva instrumentalització dels mitjans públics per part de la Generalitat – no van garantir el debat i la seva credibilitat. Es va confondre agitació amb debat. Ara bé, el fet que no pugui definir-se com a referèndum, no exclou que podria ser considerat com un acte de protesta en contra de l’Estat central, com molts participants van fer, ja que va ser en aquest sentit un acte efectiu de denúncia de la seva nul·la vocació democràtica. Això no justifica, no obstant això, que es consideri com un mandat popular per declarar la independència. Fins i tot considerant com a vàlides les xifres donades per la Generalitat, ens trobem que només un 38% del cens electoral va votar a favor de la independència el dia 1 d’octubre. No es pot prendre que aquest baix percentatge sigui una mostra d’un mandat popular. És més, un nombre elevat de votants va votar per mostrar la seva oposició i desacord amb el govern Rajoy, situació que va ser fins i tot més accentuada a la tarda d’aquell dia, quan hi va haver gent, com jo, que vam sortir al carrer per votar com a protesta enfront de la brutalitat policial, que s’havia mostrat a les notícies del migdia.

  1. Els dirigents independentistes representen tota la població catalana (?!)

La posició dels independentistes, que estaven guanyant la batalla ideològica a nivell internacional, va ser afeblida quan es va saber de la ideologia que alimentava el secessionisme del Sr. Torra, escollit president, el qual va passar a ser el dirigent del moviment independentista. El fet que definís els catalans no catalanoparlants (la majoria de la classe treballadora) com a ciutadans de segona categoria va tenir un impacte internacional molt denigrant per a aquest país. El seu etnicisme (gairebé racista) va identificar l’independentisme  com un moviment d’ultradreta xenòfob. Haver acusat el president Montilla de no ser mereixedor d’aquest càrrec pel fet de ser immigrant i no suficientment català, va ser un indicador d’un pensament xenòfob que ha alarmat l’opinió internacional. Cal subratllar que aquest etnicisme, que ja es va presentar en el seu moment en el pujolisme, està espantant gran part de l’opinió internacional, i està creant alhora unes enormes tensions dins de Catalunya. No obstant això, cal subratllar també que aquest etnicisme, encara que sigui característic de sectors dirigents de la dreta catalana nacionalista, no és representatiu de grans sectors de l’independentisme republicà.

  1. El procés estimularà les possibilitats de canvi a Espanya (?!)

Aquesta asseveració, utilitzada freqüentment per secessionistes, té poca evidència que l’avali. En realitat, el procés ha danyat considerablement les possibilitats de canvi a Espanya, ja que al presentar-la com “incanviable” ha ajudat a facilitar el distanciament dels espanyols en contra d’ells, cosa que ha dificultat enormement la possibilitat de canvi a Espanya. En realitat, no hi ha evidència que aquest moviment representi una amenaça per al règim del 78. Ans al contrari, l’està reforçant, ja que al polaritzar la situació, presentant-la com un conflicte entre l’Espanya opressora (que roba els catalans) i la Catalunya victimitzada, reforça el suport popular dels espanyols a l’Estat central, que és presentat com el defensor de la unitat d’Espanya, cosa que impedeix que cristal·litzi una resistència popular enfront de l’estat monàrquic al llarg del territori espanyol, ja que es canalitza el sentir popular cap a la monarquia, que és presentada com a garant d’aquesta unitat. 

És clar que la monarquia i el govern Rajoy, al perdre el seu suport popular, conseqüència de l’impacte negatiu de les seves polítiques neoliberals imposades a la població i de l’àmplia percepció de la seva corrupció, van estar utilitzant el conflicte amb els independentistes per recuperar aquest suport. El mateix està succeint, per cert, en el bàndol secessionista. La conversió de Convergència – la dreta catalana – cap a l’independentisme és un clar exemple d’oportunisme polític per amagar la seva profunda corrupció i la seva complicitat en la implementació d’aquelles polítiques neoliberals.

  1. Sobiranisme i independentisme és el mateix (?!)

En realitat, el gran error de l’independentisme és identificar el dret a decidir únicament i exclusiva amb la independència. Això anul·la la possibilitat d’aconseguir la sobirania que representa el dret a decidir, ja que la majoria de catalans és sobiranista però no secessionista. El dret a decidir és el dret a escollir entre diverses alternatives. Avui l’ús del sobiranisme per part dels independentistes està danyant el secessionisme atès que la monopolització del seu ús porta a una excessiva identificació entre sobiranisme i independentisme. Aquesta monopolització, que dona sempre protagonisme a l’independentisme, dificulta la defensa del dret a decidir i de la democràcia. Aquesta monopolització apareix també en la defensa dels presos i exiliats, que s’utilitza per promoure sempre l’independentisme, sota la façana de defensar la democràcia.

Una persona pot ser sobiranista i, no obstant això, no independentista. Sobirania vol dir que la població decideix. I pot decidir compartir amb Espanya elements importants d’aquesta sobirania, cosa que pot succeir també sense afectar negativament el benestar de les poblacions que viuen en el sistema polític que reuneixi diverses sobiranies. L’evidència que l’Estat espanyol està excessivament centralitzat és aclaparadora (veure el meu últim article “Les conseqüències negatives de l’excessiva centralització de l’Estat espanyol”, Públic, 03.09.18). Per aquest motiu no només cal que l’Estat espanyol es descentralitzi, sinó també que es redefineixi i canviï la seva sobirania uninacional per una plurinacionalitat amb diferents sobiranies, que no vol dir, com diuen els jacobins, que es dilueixi la solidaritat entre les diferents poblacions sobiranes. El discurs i tensions actuals estan dificultant i obstaculitzant el desenvolupament d’aquestes possibilitats. I que això ocorri es deu a interessos merament partidistes dels dirigents nacionalistes espanyols i catalans.

  1. Només hi ha dues solucions: la unió o la secessió (?!)

Aquesta ha estat fins ara la postura dels dirigents de tots dos bàndols, la qual cosa afavoreix la mobilització de les seves bases. El seu enorme domini dels mitjans de comunicació afavoreix aquesta polarització, mitjançant l’acusació d’ambigüitat als que s’oposen a aquesta. No hi ha, no obstant això, cap ambigüitat. Avui la postura més valenta, necessària i més sensible vers les necessitats de la gent normal i corrent és la de, en primer lloc, denunciar l’Estat monàrquic central, hereu del sistema dictatorial anterior, que tot i ser diferent a ell, ha mantingut una cultura i uns comportaments que exigeixen la seva denúncia. Oposar-se al comportament antidemocràtic de l’Estat espanyol en la seva relació amb els independentistes és una exigència de qualsevol persona o formació política democràtica.

Però per mera coherència democràtica s’ha de denunciar també el comportament antidemocràtic de l’independentisme catalanista, ja que no té un mandat de la població que viu i treballa a Catalunya per establir un Estat independent. Aquesta denuncia ha d’anar acompanyada amb una clara denúncia de la complicitat del partit de dretes que ha governat Catalunya durant la major part del període democràtic (primer amb el suport d’Unió Democràtica i després amb el d’ERC i la CUP) amb l’Estat espanyol en el desenvolupament de polítiques que han danyat la qualitat de vida i el benestar de la majoria de les classes populars, partit que, per cert, no és menys corrupte que el PP a Espanya. Fer aquesta denúncia no és, com els independentistes subratllen, “equivalència” quant al comportament dels dos blocs. Qualsevol crítica és ocultada responent que és injust atacar les víctimes alhora que als victimaris. Aquest argument – fake news – serveix per ocultar qualsevol crítica. I no es pot tolerar, ja que, en contra del que suposa aquesta acusació, el seu victimisme els afavoreix des del punt de vista partidista, a més a més d’oblidar que el seu comportament està victimitzant les classes populars, atès que la seva atenció sobre el tema nacional és una ocultació de la seva responsabilitat per haver creat l’enorme crisi social a Catalunya, a on la majoria de joves ja no viurà millor que els seus pares. Així de clar.