Les causes del creixement del mal anomenat populisme

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Un dels documents que ha tingut més influència al segle XX, el Manifest Comunista, comença amb la famosa frase:

Un espectre ronda sobre Europa: l’espectre del comunisme. Contra aquest espectre s’han conjurat en santa gossada totes les potències de la vella Europa, el Papa, el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys. No hi ha un sol partit d’oposició a qui els adversaris governants no hagin motejat de comunistes”.

A principis del segle XXI es podria escriure un document amb un paràgraf introductori semblant, posant la paraula populisme en lloc de comunisme, i canviant els noms dels establishments polítics, econòmics i religiosos que se senten amenaçats pel creixement dels moviments que aquests establishments defineixen com a populistes. Aquest nou document començaria amb el següent relat:

Un espectre ronda sobre el capitalisme avançat als dos costats de l’Atlàntic Nord: l’espectre del populisme. Contra aquest espectre s’ha conjurat una santa gossada, tots els establishments polítics i mediàtics d’aquests països i els seus partits polítics governants, així com les seves institucions supranacionals. No hi ha un sol partit polític d’oposició a qui els adversaris governants no hagin definit com a populistes.

Com va succeir al segle XX amb el comunisme, el terme populisme al segle XXI és utilitzat a la narrativa política i mediàtica de les institucions que reprodueixen les estructures de poder polític i mediàtic (així com dels poders econòmics i financers que les sustenten) per definir qualsevol moviment o partit que qüestioni el seu poder, la seva legitimitat i les polítiques públiques neoliberals que han estat imposant a la població dels països dels dos costats de l’Atlàntic Nord: Europa i Amèrica del Nord. L’objectiu d’aquest article és analitzar si tenen alguna cosa en comú aquests moviments definits com a populistes, a fi de veure les principals causes de la seva expansió i moviment, i a la segona part, analitzar què és el que en ciències polítiques es defineix com a populisme, i veure si a aquells moviments els correspon ser definits com a tals.

Quins són els elements que tenen en comú aquests moviments

Tot i que variats, la gran majoria de partits anomenats populistes tenen alguns punts en comú. Un d’ells és la seva oposició clara a la globalització i integració econòmica i a l’homogeneïtzació cultural i política que comporten i que és percebuda com una amenaça a la seva pròpia identitat nacional. Aquest sentiment apareix en moltes formes i dimensions. Però en totes elles hi ha un nacionalisme que és definit pels establishments politicomediàtics responsables d’aquesta globalització com a “retrògrad”, “provincià”, “proteccionista”, “antimodern”, “antiquat”, “irracional”, “insolidari”, “xovinista” i un llarg etcètera. S’intenta demonitzar, amb això, aquest nacionalisme, oposant-lo a un suposat internacionalisme modernitzador i progressista. 

Aquest desig de recuperació de la identitat i control de les condicions i recursos nacionals característics del sentiment nacionalista es basa primordialment (encara que no exclusivament) en la identificació de la globalització amb el descens de la qualitat de vida i benestar de les classes populars que ha succeït com a conseqüència d’aquesta globalització. El seu nacionalisme és una resposta lògica i previsible a la seva percepció que aquesta globalització és responsable del malestar en què viuen. Per aquest motiu el seu rebuig a la globalització i a les institucions i partits que la promouen és el que genera el seu nacionalisme. Milers d’exemples així ho mostren. Un dels més recents és el que ha passat a Baltimore, EUA. El barri obrer blanc de Dundalk (el barri dels treballadors de la siderúrgia d’aquesta ciutat) va votar massivament el candidat antiglobalització Trump, que va denunciar el trasllat dels alts forns de l’acer (un dels principals centres d’ocupació de la ciutat) a països amb salaris més baixos i pitjors condicions de treball, en contra de la candidata Hilary Clinton, que va donar suport a la globalització. I això va passar al llarg de la majoria de barris obrers d’EUA. Una cosa semblant va succeir a gran part dels països de la Unió Europea. L’evidència empírica existent que assenyala que la mobilitat de capitals a països amb salaris baixos ha danyat substancialment el nivell de vida de la classe treballadora dels països del capitalisme desenvolupat de l’Atlàntic Nord és aclaparadora i convincent. I també és aclaparadora i convincent l’evidència que mostra que tot i que la immigració és un factor positiu per als països capitalistes desenvolupats, pot implicar uns costos (com la baixada de salaris) per a sectors vulnerables de les classes populars que expliquen el seu rebuig.

La majoria dels moviments populistes són hostils cap als establishments polítics i mediàtic neoliberals

És per això que el rebuig a la globalització i integració econòmica per part dels partits anomenats populistes va acompanyat d’una altra característica, la de ser moviments antiestablishments, i molt en particular dels establishments polítics i mediàtics, als quals es considera responsables de la imposició de les polítiques neoliberals, cosa que inclou la globalització. La seva proposta política es defineix com la defensa “dels de baix” – el poble – enfront “dels de dalt”, les elits polítiques responsables d’aquesta globalització.

Tot això explica la tercera característica: el protagonisme d’amplis sectors de la suposadament desapareguda classe treballadora entre les bases d’aquests moviments. Tant als EUA com al Regne Unit o a Suècia (països que crec conèixer bé per haver-hi viscut durant molts anys), així com a França i a Alemanya entre molts d’altres, grans sectors de la seva classe treballadora que havien votat les esquerres voten avui partits populistes. Naturalment que aquests sectors no són els únics votants d’aquests partits (ni tampoc són, en ocasions, la majoria d’aquests votants), però juguen un paper clau i central en aquests moviments antiestablishment populistes. Als EUA la classe treballadora blanca (que és la gran majoria de la classe treballadora d’aquell país) va ser determinant en l’elecció del candidat Trump a la presidència dels EUA. El mateix va succeir al Regne Unit, on la classe treballadora britànica va ser l’eix del moviment a favor del Brexit, que era un moviment de protesta enfront de l’establishment polític i mediàtic de la UE. A Suècia, fa unes setmanes, grans sectors de la classe treballadora van votar al partit anomenat populista d’ultradreta (Demòcrates de Suècia). A França, el cinturó roig de París va votar Le Pen, i a Alemanya l’espectacular declivi de la socialdemocràcia ha anat acompanyat – com ha ocorregut a la majoria de països de la UE – de l’expansió de partits anomenats populistes.

Per què estan creixent aquests moviments? Les polítiques neoliberals promogudes pels establishments politicomediàtics són la causa principal

Definir, sense més, aquests moviments com xovinistes i antiimmigrants, i atribuir la seva expansió al seu suposat racisme i oposició a la immigració, és no entendre el que està darrere d’aquests sentiments, ja que aquests sentiments (que sí que existeixen en diversos d’aquests moviments) són símptomes, no causes, de l’aparició i extensió d’aquests moviments. La causa real del seu creixement és ni més ni menys que l’enorme deteriorament de les condicions de vida de les classes populars en general, i de la classe treballadora en particular, a cadascun d’aquests països, deteriorament que s’ha anat produint des dels anys vuitanta als dos costats de l’Atlàntic Nord. I això com a conseqüència de l’aplicació de les polítiques neoliberals –que va assolir la seva màxima expressió amb l’esclat de la Gran Recessió-, mesures que els polítics neoliberals governants van crear deliberadament a fi de derrotar el món del treball, la qual cosa han aconseguit (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015). Les dades parlen per elles mateixes. Les rendes del treball (les rendes derivades, primordialment, del treball, és a dir, dels salaris) han anat disminuint a la majoria de països als dos costats de l’Atlàntic Nord des de l’aplicació d’aquestes polítiques (iniciades a la fi dels anys setanta i principis dels vuitanta), mentre que les rendes del capital han anat creixent. Concretament, a la dècada de 1970, la participació dels salaris en termes de compensació per empleat va ser: als EUA del 70% del PIB; als països que serien més tard la UE-15, aquest percentatge era el 72,9%; a Alemanya un 70,4%; a França un 74,3%; a Itàlia un 72,2%; al Regne Unit un 74,3%; i a Espanya un 72,4%. Aquests percentatges van baixar molt significativament a partir de llavors. Al 2012 aquests percentatges van passar a representar: als EUA el 63,6% del PIB; als països de la UE-15 el 66,5%; a Alemanya el 65,2%; a França el 68,2%; a Itàlia el 64,4%; al Regne Unit el 72,7%; i a Espanya el 58,4%. El descens de les rendes del treball durant el període 1981-2012 va ser, doncs, d’un 5,5% als EUA, un 6,9% a la UE-15, un 5,4% a Alemanya, un 8,5% a França, un 7,1% a Itàlia, un 1,9% al Regne Unit i un 14,6% a Espanya; aquest últim país va ser a on aquest descens va ser major. Darrere d’aquestes xifres hi ha un creixement enorme de les desigualtats socials, que han assolit la seva màxima expressió durant la Gran Recessió. Aquest creixement és un tema visible als grans mitjans de comunicació, i ha assolit un nivell de preocupació i alarma als centres de poder polític per la previsible inestabilitat que comporta, ja que a nivell de carrer (encara que no a nivell de la majoria dels principals mitjans) aquest creixement de les desigualtats es deu al fet que l’enorme augment de la riquesa i benestar de les minories acabalades s’ha estat aconseguint a costa del gran descens del benestar i nivell de vida de la majoria de les classes populars, que constitueixen la majoria de la població.

El gran creixement de les desigualtats com a conseqüència de les polítiques neoliberals

No és, per tant, simple casualitat que aquests moviments – amb base obrera – hagin aparegut amb major intensitat durant la Gran Recessió. Explicar, repeteixo, el seu creixement i expansió a causa del creixement del sentiment antiimmigrant o xovinista, o el que fos, és no entendre que va ser el deteriorament de la qualitat de vida i del benestar de les classes populars i de la classe treballadora el que explica el creixement d’aquests sentiments. En realitat, als EUA amplis sectors de la classe treballadora blanca que havien votat anteriorment al candidat negre Obama van votar Trump en les darreres eleccions. No nego que hi hagi hagut un creixement del sentiment antiimmigració, encara que aquest sentiment no sempre respon a un augment notable de la població immigrant. Aquest augment sí que ha succeït a Suècia i a Alemanya, per exemple, però no ha ocorregut als EUA, ni al Regne Unit, ni a França. I, no obstant això, el creixement d’aquests moviments ha estat gairebé idèntic en aquests països. És el deteriorament de les condicions de vida de les classes populars la causa principal del creixement d’aquests moviments. Anàlisis detallades, país per país, així ho mostren. Els salaris, les condicions de treball, l’ocupació i el benestar a cadascun d’aquests països s’han deteriorat. Un indicador clar d’aquest deteriorament és el creixement de les malalties anomenades de la desesperació –“despair”– (l’addicció a les drogues o a l’alcohol, i les malalties relacionades amb l’estrès) a la majoria d’aquests països.

Les diferències entre aquests moviments anomenats populistes

Si analitzem la naturalesa dels moviments populars del segle XX (que continuen existint) i del segle XXI, veiem que el comunisme i el socialisme tenien i tenen (almenys en teoria) una dimensió acusatòria i de denúncia (que es traduïa en la seva oposició a l’establishment liberal i/o conservador, sostenidors del capitalisme) i una dimensió propositiva (substituir el capitalisme pel socialisme). No és així en la majoria de populismes, que tenen una dimensió antiestablishment però als quals manca una dimensió propositiva. El comunisme i el socialisme tenien i tenen (de nou, almenys en teoria) una cohesió ideològica i, en general, un objectiu comú. I la seva visió afectava i afecta totes les dimensions de l’activitat política, cosa que inclou elements com el sentit nacionalista, identitari. La visió d’esquerres de la nació, per exemple, és diferent a la concepció de nació de les dretes (influenciades pels establishments econòmics i financers dominants). La nació, en la seva versió comunista o socialista, és la col·lectivitat formada per gent normal i corrent el benestar de la qual és l’objecte essencial de la funció pública, de manera que s’assignen els recursos segons la necessitat, i s’exigeixen recursos segons l’habilitat de la ciutadania. L’extensió dels drets socials, laborals i polítics era un component essencial per aconseguir l’apoderament de la classe treballadora en el seu camí cap al socialisme. Va ser precisament en aquells països on aquests drets van ser més universals i van cobrir tota la població, on es va qüestionar la continuïtat del capitalisme. El cas més clar va ser Suècia, amb les reformes Meidner, que haguessin pogut assolir un dels objectius més importants del projecte socialista: la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. El neoliberalisme va ser la resposta del món empresarial i financer que va ser aplicada pels governs de dretes (encara que també pels governs socialdemòcrates), que van aconseguir afeblir l’universalisme, la solidaritat i la seguretat al mercat laboral (com ampliar privatitzacions del seu estat del benestar i reformes laborals que van trencar amb la seguretat i protecció social del món del treball), la qual cosa va crear la inseguretat, punt bàsic per al sorgiment d’una ultraderta de base obrera antiimmigrant, fet facilitat per l’enorme creixement de la immigració, com va passar a Suècia, que va assolir uns límits sense precedents en aquell país. La inseguretat laboral i altres mesures neoliberals són condicions necessàries per al creixement del moviment antiimmigrant.

El nacionalisme (la defensa de la identitat nacional) de dretes té, no obstant això, una altra orientació. El caracteritza una visió mística, totalitària, excloent, racista (o etnicista) i classista, i identifica els interessos nacionals amb els interessos de les classes dominants. Se’m dirà, amb raó, que el nazisme es va definir com a nacionalsocialisme. I va adoptar mesures com les polítiques de plena ocupació, les quals van eliminar l’atur, entre d’altres. Però la promoció d’aquestes propostes, així com la narrativa obrerista del seu relat, era precisament part de la seva estratègia per aturar i destruir el comunisme i el socialisme. D’aquí el suport i finançament als països on va sorgir el nazisme (i, per cert, també el feixisme) d’aquests moviments per part de les elits financeres i econòmiques. El nazisme i el feixisme van salvar el capitalisme i els capitalistes de l’amenaça del socialisme i del comunisme. Aquest va ser el seu objectiu. El cas espanyol és un clar exemple d’això. La Falange (el partit feixista), juntament amb l’Església, va ser una de les institucions de major repressió durant el règim franquista contra el comunisme i el socialisme.

El gran fracàs de les esquerres i la seva autoria en el desenvolupament i expansió del neoliberalisme com a causa del creixement del mal anomenat populisme

Davant aquesta realitat, la pregunta que ha de fer-se és: com és que aquests sectors de la classe treballadora voten la ultradreta i no els partits tradicionalment arrelats en les classes treballadores, com són la majoria de partits d’esquerres? I la resposta a la pregunta és molt fàcil, atès que gran part dels partits governants de les esquerres van ser també responsables de l’aplicació de les polítiques neoliberals, les quals inclouen les polítiques de reforma dels mercats laborals, les polítiques d’austeritat, les retallades i les polítiques facilitadores i incentivadores de la globalització. Per aquest motiu aquests partits, que han estat percebuts (correctament) per aquestes classes populars com els responsables (juntament amb els partits governants d’altres sensibilitats) de les polítiques que els han fet tant mal, han anat perdent gran suport popular. L’adaptació dels partits socialistes o socialdemòcrates al neoliberalisme ha estat una de les principals causes del creixement d’aquests moviments populistes.

El descens del suport popular i electoral a aquests partits de l’esquerra i la seva substitució pels partits populistes explica que hagin anat sorgint noves sensibilitats dins de les esquerres que estan intentant canalitzar aquest empipament popular (que és just, lògic i predictible) i respondre a les demandes fruit d’aquesta queixa. Bernie Sanders als EUA, Corbyn al Regne Unit, el nou moviment d’esquerres alemany Aufstehen, el PG de Mélenchon a França, i Podem i les seves confluències a Espanya (com ara En Marea i Catalunya en Comú) són un exemple d’això. Ara bé, definir aquests moviments com a populistes és un gran error. No cal dir que la visió del populisme com a “enfrontament del poble contra les elits” té validesa, però solament fins a cert punt, perquè el poble té classes socials, gèneres, races i nacionalitats amb interessos diferents que disten de ser coincidents. Trobar elements en comú és el gran repte d’aquests moviments, però dins d’un objectiu comú que permeti relacionar tots els tipus d’explotació, per això es requereix la transformació profunda de les societats capitalistes actuals per permetre i facilitar una nova societat (que no arribarà l’any A, mes M, dia D), sinó que s’anirà construint (destruint) dia a dia segons la correlació de forces a cada país. Tots aquests moviments de la nova esquerra surten i estan arrelats a les esquerres. Anomenar-los populistes és un intent d’identificar-los amb altres formacions de clar sentit dretà.

La situació a Espanya

Tot el que he dit és aplicable a Espanya. Si el PSOE no hagués deixat de desenvolupar mesures socialistes, és probable que no hagués aparegut Podemos. Les polítiques econòmiques aplicades pel PSOE eren neoliberals en extrem (les recents declaracions del ministre d’Economia més influent en el PSOE, el Sr. Solchaga, a on criticava el moviment dels pensionistes, acusant-los de ser injusts en les seves demandes i en les seves queixes, són un exemple d’això). Podemos ha estat i continua sent un punt de referència internacional, ja que Espanya és un dels països on aquest mal anomenat populisme ha estat d’esquerres. D’aquí la importància del que ocorre en aquesta formació política. El recent article de Illueca, Monereo i Anguita a Cuarto Poder (“Fascismo en Italia? Decreto dignidad”, 05.09.18) va crear una gran revolada, amb crítiques injustes en la seva majoria, atès que es va mal interpretar com una defensa de la coalició de govern italiana, a la qual es va assignar la definició de feixista. És cert que el títol i l’estil provocadors de l’article no van ser suficientment acurats i van donar peu a aquesta confusió. Però el que l’article assenyalava era que les polítiques discutides de caràcter proteccionista eren gairebé les úniques que estaven qüestionant l’hegemonia neoliberal que existeix a l’establishment politicomediàtic europeu. Ara bé, aquest article va generar una molt necessària reflexió que avui fa falta una altra esquerra que respongui amb major radicalitat a l’empipament existent entre les classes populars d’aquests països. El govern Trump, per cert, també ha realitzat propostes copiades de l’esquerra de Bernie Sanders, com el proposar que el percentatge de materials utilitzats en els automòbils que es produeixin al país amb materials procedents d’ell sigui molt elevat. Ara bé, definir la coalició governant a Itàlia com a feixista em sembla poc rigorós, encara que sí que té – com la tenen moltes característiques del populisme de dretes – semblances al feixisme: la visió autoritària escassament democràtica i el racisme nacionalista de la Lliga Nord (partit de la coalició que va influenciar al seu moment a amplis sectors del pujolisme a Catalunya), són clarament antidemocràtics.

Els grans límits del populisme: la necessitat de combinar el nou amb l’antic

L’estratègia de defensa dels de baix enfront dels de dalt (o del poble enfront de les elits), encara que necessària, tant electoralment com tàcticament, és dramàticament insuficient, perquè no reconeix, com acabo d’indicar, que no tots els membres del poble tenen els mateixos interessos. No hi ha dubte que els diferents sectors de la població tenen elements en comú, i és necessari capitalitzar aquests punts en comú. En realitat, la naturalesa tan profunda de la crisi accentua més les condicions que la població té en comú. Les retallades dels drets socials i laborals són un exemple d’això; aquestes retallades afecten la gran majoria de la població, però no de la mateixa manera. I d’aquí la importància de tenir en compte en l’estratègia política l’existència de categories analítiques com ara gènere, raça i també classe social; aquesta última és una categoria d’enorme importància, molt oblidada a Espanya, on s’ha acceptat la definició del nostre país com un país estratificat en tres classes (els rics, la classe mitjana i els pobres), sense que la classe treballadora aparegui per cap lloc, ja que s’assumeix erròniament que ha desaparegut o s’ha convertit en la classe mitjana. Els moviments antiestablishment de base obrera han mostrat, no obstant això, que aquesta classe existeix i està molt frustrada.

I és aquí on, sense repetir els errors de l’esquerra tradicional (que van ser molts), cal recuperar categories d’anàlisi avui oblidades o ocultades, ja que la realitat mostra que segueixen tenint valor. En realitat, l’enorme espai que les classes mitjanes il·lustrades (persones amb educació superior) tenen en les institucions representatives, inclosos els partits polítics, va facilitar la seva conversió al neoliberalisme. Per aquest motiu les aliances del nou amb l’antic –inclosos alguns partits anteriors– són essencials en els nous partits. Antic no és sinònim d’antiquat. En ciències (i no hauríem d’abandonar el desig d’utilitzar la ciència com a determinant de les polítiques públiques) hi ha molts principis fonamentals que són molt antics però no antiquats. La llei de la gravetat és molt antiga i, no obstant això, no és antiquada. Si no s’ho creu, salti d’un quart pis i ho veurà. El que li va passar a la socialdemocràcia és que va saltar del quart pis perquè creia que això de les classes socials ja no serviria, i es va estavellar. Allò antic dóna coneixement del que ha succeït i d’on venim. Desempallegar-se’n és un error. I això té tant a veure amb la recuperació de la memòria històrica com amb la narrativa i en el tipus d’anàlisi que s’utilitza per entendre la nostra realitat. Oblidar categories de poder com ara classe social o la rellevància del socialisme és quelcom similar a negar la llei de la gravetat. Espero que aquestes notes contribueixin a corregir aquest error.