Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra
L'aplicació de polítiques neoliberals, com les reformes laborals que tenien com a objectiu, en teoria, augmentar la flexibilitat laboral (cosa que van aconseguir a costa d'un enorme creixement de la precarietat, de la inestabilitat laboral i de la desprotecció social), i com les retallades de la despesa i ocupació públiques que han afectat especialment les transferències i serveis públics del ja molt poc finançat Estat del Benestar espanyol, inclòs el català (a fi de reduir el dèficit públic amb la intenció, en teoria, de tranquil·litzar els mercats financers), per part dels governs liderats a Espanya pel Sr. Zapatero primer i pel Sr. Rajoy després (amb el suport de Ciutadans), i dels governs del Sr. Mas i del Sr. Puigdemont –i ara del Sr. Torra– (en aliança amb Unió Democràtica i més tard amb ERC) a Catalunya, ha tingut un impacte devastador en la qualitat de vida i el benestar de les classes populars d'Espanya, inclosa Catalunya. Mai abans en el període democràtic no s'havia vist aquest deteriorament. Des de l'inici de la Gran Recessió –causada per l'aplicació d’aquestes polítiques– al 2007 fins l'any passat, 2017, la taxa de desocupació va passar d'un 8,2% a un 17,2% (un creixement del 110%). En nombre de persones, va significar passar de tenir 1.846.000 aturats a tenir-ne 3.917.000 (2.071.000 persones més). Durant el mateix període de temps 2007-2017, el percentatge de persones en atur de llarga durada va passar de ser un 1,7% (377.000 persones) a un 7,7% (1.724.000 persones). El percentatge de treballadors que van guanyar tan sols una tercera part del salari mitjà va passar de ser el 21% a un 27% (en el cas de persones solteres sense fills), i del 13% a un 14% en el cas de parelles amb un salari i dos fills. I el percentatge de treballadors que guanyaven menys del salari mínim va pujar d'un 8,8% a un 12%. Avui Espanya (inclosa Catalunya) té una de les taxes de risc de pobresa més altes a la UE (un 22%), que és fins i tot més gran en el cas dels nens (32%).
La taxa d'ocupació (percentatge de la població que treballa) entre la gent jove és avui solament del 18% (a Catalunya el 25%), una situació dramàtica i que augura un futur nivell de vida per als joves que estarà per sota del dels seus pares. Però no només els joves estan en una situació molt preocupant. Un altre grup d’edat amb grans dificultats és el treballador "madur" (per sobre de 55 anys), que representen el 14% del total d'aturats, la desocupació dels quals ha crescut un 293% durant el període 2007-2017. Aquesta situació tan deteriorada al món del treball explica també el gran creixement de les desigualtats, fins al punt que Espanya (inclosa Catalunya) és el país que té unes desigualtats més accentuades a la UE-15.
El desmantellament de l’Estat del Benestar
Com a conseqüència de les retallades, el percentatge del PIB gastat en la sanitat pública va baixar durant el període 2009-2015 d'un 5,8% a un 5,4% a Catalunya, i d'un 6,8% a un 6,5% a Espanya, percentatges de despesa sanitària pública més baixos que a la mitjana de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països de la UE de major desenvolupament econòmic, i molt més baixos que a Suècia (a on va pujar durant el mateix període d'un 7,3% a un 9,2%). Quelcom similar va succeir amb l'educació, la despesa de la qual va baixar a Catalunya d'un 4,21% a un 3,68% (durant el període 2009-2015), i a Espanya d'un 5,02% a un 4,16%, xifres molt més baixos que a la UE-15. I així un llarg i penós descens per a cadascun dels capítols de l'Estat del benestar espanyol, inclòs el català.
És important destacar que les dimensions més dures i antisocials d'aquestes polítiques neoliberals, tant les retallades (com la llei d'estabilitat pressupostària del 2012 o el decret de retallades del mateix any) com les reformes laborals i l'amnistia fiscal, van ser aprovades pels dos partits governants a Espanya (el PP) i a Catalunya (CiU). CiU era una coalició de dos partits: CDC, un partit liberal, i UDC, un partit cristianodemòcrata. Més tard CDC va deixar d'aliar-se amb UDC i va passar a governar amb ERC, amb el suport, des de fora del govern, de la CUP. Aquest partit (CDC, ara PDeCAT) és un partit neoliberal que fins fa uns dies pertanyia a la mateixa família política que Ciutadans (un altre partit polític neoliberal), de la qual va ser expulsat pel seu historial de corrupció a la seva etapa pujolista. Aquest partit ha promocionat, com a part de la seva política neoliberal, l'anomenada declaració del Dia de l’Alliberament Fiscal, que expressa el desig d'establir un límit quant a la càrrega fiscal, i que es distancia de garantir els serveis bàsics de l'Estat del Benestar. Aquesta declaració és presentada en forma de moció d'aquest partit als ajuntaments catalans (inspirada per un moviment semblant de la dreta als EUA, conegut com Tax Freedom Day, que afavoreix la limitació de la càrrega fiscal juntament amb un qüestionament del compromís estatal de garantir l'accés a la sanitat i a l'educació). En el seu moment, Convergència va ser responsable de les majors retallades de despesa pública sanitària conegudes a la UE-15 (promogudes pel conseller de Salut, Boi Ruiz, que havia estat president de la patronal sanitària privada abans de ser nomenat conseller, i que durant el seu mandat va recomanar que la gent afectada per les retallades contractés una assegurança sanitària privada).
És també important subratllar que aquests partits polítics neoliberals (PP, Ciutadans i el PDeCAT) lideren els blocs nacionalistes –l'espanyolista els dos primers, i el catalanista, avui independentista, l'últim (són partits en pols oposats en les seves polítiques nacionals)–. Tots ells utilitzen el nacionalisme per mobilitzar les seves bases alhora que als passadissos i despatxos del poder –com al Congrés dels Diputats– signen i donen suport a les mateixes polítiques que han fet un enorme dany a les classes populars a banda i banda de l'Ebre. No cal dir que darrere del seu suposat "amor per la pàtria i per la nació" hi ha un intent d'ocultar el dany i impopularitat creada per la implementació forçosa (atès que no eren als seus programes electorals) d’aquestes polítiques neoliberals, les quals han creat aquesta enorme crisi social. Sense les mobilitzacions de banderes –la borbònica per la banda espanyolista i l’estelada per la banda independentista–, aquests partits haurien disminuït espectacularment el seu suport electoral com ha succeït a la majoria de països de la UE.
Gran part de la població és conscient de l’enorme crisi i atribueix a les polítiques neoliberals aplicades la seva existència
Com era d'esperar, articles publicats a revistes de tendència neoliberal properes als nacionalistes de tots dos costats han intentat convèncer la ciutadania que la situació s'ha resolt i que les retallades s'han revertit de manera que s’han assolit els nivells de despesa que Espanya, inclosa Catalunya, tenia abans de la crisi. Articles titulats "La remissió de les retallades" o similars són comuns en aquests mitjans. Però les dades mostren l'enorme falsedat d'aquests supòsits. En realitat, la gran majoria de la ciutadania és plenament conscient d'això. En una enquesta recent publicada a El País (11.11.18), la gran majoria d'espanyols (82%), inclosos els catalans, no creuen que Espanya hagi sortit de la crisi. I un percentatge també molt elevat (66%) acusa les polítiques de la classe política (és a dir, dels partits governants) de la crisi i de la seva continuïtat com a conseqüència d’aquestes polítiques. El 73,6% dels enquestats, que representen la població espanyola, creuen (amb raó) que Espanya té més pobresa, un 77,9% que hi ha menys qualitat a l'ocupació, el 67,4% que hi ha més desigualtats i el 58,5% que hi ha menys desenvolupament econòmic. Les estadístiques mostren que aquestes percepcions responen clarament a una realitat. Gairebé una quarta part de la població pateix risc de pobresa i exclusió social, inclosa gent assalariada. I els ingressos i el nivell de vida de la majoria de la població han disminuït. És també important assenyalar que a més a més de responsabilitzar la classe política governant per l'enorme crisi, també el 67,2% en responsabilitza el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea (comunament coneguts com la Troica) per haver promogut aquestes polítiques.
I fa tan sols uns dies el baròmetre del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió del la Generalitat de Catalunya) mostrava que els dos principals problemes (que estan fins i tot per sobre de la desocupació) que la majoria de la població catalana considera que hi ha a Catalunya són la insatisfacció amb la política (que inclou les polítiques públiques que s'estan aplicant) i les tensions entre Catalunya i Espanya (que en realitat vol dir entre el bloc unionista i el separatista). En la mateixa enquesta, el 66% afavoreix la protesta social per aconseguir que "els polítics canviïn de rumb", i la gran majoria suspèn amb claredat la gestió dels governs català i espanyol.
La resposta popular a l’enorme crisi
Com era d'esperar, va aparèixer un moviment de protesta, el 15-M, el principal eslògan del qual era una denúncia d’aquestes polítiques i dels partits governants que les van imposar, tot indicant que la classe política estava mancada de legitimitat ja que no estava servint la població. El "no ens representen" era la seva denúncia, i el "sí que es pot" era el camí per trobar una solució. Era fonamental que es qüestionés l'argument de l’establishment neoliberal que justificava l'aplicació d’aquestes polítiques perquè eren les úniques possibles. Aquest moviment va mostrar amb dades (veure Navarro, V. Torres, J. Garzón, A. Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar en España. Sequitur, 2011) que sí que es podien seguir altres alternatives. I es va establir un moviment politicosocial, Podemos, que ha tingut un gran impacte polític al país. De nou, a l'enquesta d’El País, una majoria de la població (al voltant del 66%) creu que l'aparició de Podemos va ser conseqüència del rebuig a aquestes polítiques. Entre d’altres canvis, la fi del bipartidisme és un resultat d'això.
La resposta de l’establishment neoliberal
Cal subratllar que aquesta crisi va ser fàcil de predir. Alguns ho vam fer: en el llibre Neoliberalismo y Estado del Bienestar (Ariel Económica, 1997) ja vaig avançar que les polítiques iniciades a la dècada dels anys vuitanta als dos costats de l'Atlàntic Nord crearien una enorme crisi. I així va ser. Aquelles polítiques van afavorir sistemàticament les rendes del capital a costa de les rendes del treball, i van crear unes enormes desigualtats que donarien lloc a una crisi econòmica i financera, que al seu torn originaria una gran crisi social i, finalment, una gran crisi política que qüestionaria la legitimitat de les institucions que sustenten l'estructura de poder.
En general, l’establishment neoliberal està avui a la defensiva, tot i que el conflicte de banderes està en certa mesura encoratjat pels dos bàndols, a fi d'ocultar la crisi social i les seves responsabilitats en el seu establiment. A major responsabilitat, major és el crit de les banderes. D'altra banda, el seu suport a aquestes polítiques continua.
Ara bé, en el panorama polític espanyol hi ha hagut canvis en gran part com a conseqüència de la mobilització i protesta que ha aparegut als carrers. El PSOE ha estat sensible i ha estat receptiu a les propostes d'Unidos Podemos, fet que ha donat com a resultat l'establiment d'una proposta de pressupostos l'aplicació dels quals seria l'inici de la fi del neoliberalisme. Des de l'increment del salari mínim (dels més baixos de la UE) fins a la regulació del preu del lloguer, hi ha tot un seguit de propostes que beneficiarien enormement la qualitat de vida i el benestar de la població, i molt en particular de les classes populars dels diferents pobles i nacions d'Espanya. Com era de preveure, les dretes espanyoles (PP i Ciutadans) s'hi han oposat, encara que no ha estat l'única oposició que està trobant la proposta de pressupostos.
Més sorprenent ha estat l'oposició de les esquerres independentistes, que han posat l'aprovació dels pressupostos com a part d'una negociació amb el govern socialista, i han subratllat que el seu suport als pressupostos seria un favor al govern que no estan disposats a fer tret que aquest canviï en la seva política cap als presos. Els pressupostos, que sense cap dubte beneficiarien la majoria de la població catalana, queden, doncs, supeditats a la resolució del tema dels presos.
Conscients que aquesta posició els podria suposar un cost electoral, algunes veus d’aquestes esquerres del bloc independentista han indicat que afavoreixen les mesures socials que inclouen els pressupostos, i s’han ofert a donar suport a aquests canvis no com a part d'uns pressupostos, sinó com una suma de decrets llei, cadascun dels quals contindria una mesura social. Segons la Constitució, el govern està autoritzat a establir mesures pressupostàries excepcionals de suport a decrets llei que el govern consideri d'especial interès. I així ho ha proposat el mateix govern Sánchez.
Els decrets llei no són el que se suposa
L'error de substituir els pressupostos per decrets llei és, no obstant això, creure que les mesures socials dels pressupostos poden ser substituïdes per una suma d’aquests decrets, la qual cosa és altament qüestionable, tal com l'experiència demostra. No hi ha dubte que les dretes neoliberals, el PP i Ciutadans, portaran aquests decrets llei al Tribunal Constitucional (TC), basant-se en el fet que una condició per a la seva aprovació és la seva excepcionalitat. En altres paraules, els decrets llei en els temes socials enunciats han de respondre a circumstàncies d'urgència i excepcionalitat, categoria subjectiva que, sense cap mena de dubte, donarà peu a la intervenció del TC, cosa que portarà, a més d'un gran retard, la possibilitat molt probable que aquestes mesures siguin vetades per aquest tribunal. La judicialització de la política és una constant en l'estratègia de les dretes a Espanya, que són conscients que el poder judicial en aquest país està molt escorat a la dreta, tal com el judici dels presos polítics està demostrant. Per aquest motiu aquesta judicialització dificultarà i fins i tot impossibilitarà la seva aprovació. Així va passar amb anteriors decrets llei, com la declaració d'inconstitucionalitat l'any 1997 d'una reforma fiscal del 1992, o l'any 2016 d'uns crèdits extraordinaris aprovats el 2014. En tots dos casos el TC va indicar que uns canvis d’aqusta naturalesa no podien seguir la via extraordinària, sinó l'ordinària. I així podria passar ara, cosa que anul·laria la probabilitat que aquestes mesures poguessin ser aprovades.
L’enorme responsabilitat de les esquerres independentistes en la perpetuació de l’enorme crisi social que existeix a Catalunya i a Espanya
És un gran error i una enorme incoherència lligar i relacionar l'aprovació dels pressupostos (que signifiquen un pas molt important, ja que contenen mesures de gran importància que beneficiarien enormement les classes populars de Catalunya i d'Espanya) a canvis del govern espanyol en el tema nacional. La contínua supeditació de la resolució de l'enorme crisi social a la resolució del tema nacional està convertint aquestes esquerres en còmplices de l'enorme dany que els partits neoliberals estan imposant a la població.
El seu comportament durant el "procés" està ara assolint la seva màxima expressió en la seva oposició a l'aprovació d’aquestes mesures progressistes. Les classes populars estan patint i no es poden supeditar les accions encaminades a eliminar o almenys disminuir aquest dolor a accions en altres àmbits, avantposant el tema nacional (per molt noble que la seva causa els sembli) a la resolució de la brutal crisi social.
Avui, la gran majoria de la població catalana votaria a partits d'esquerres. Segons l'última enquesta del CEO, la suma dels vots d'ERC, PSC, Catalunya en Comú i la CUP seria majoritària entre la població (58,5%). És lògic, doncs, assumir que, en virtut del principi de representativitat i solidaritat que hauria de guiar les esquerres, la majoria de catalans desitja que aquestes mesures siguin aprovades. Ara bé, les esquerres independentistes (ERC i CUP) prefereixen mantenir l'aliança amb altres partits independentistes (i per tant amb la dreta neoliberal del PDeCAT), una aliança que seria minoritària (la suma d'ERC, PDeCAT i CUP no assoliria el 50%, concretament seria el 48,4%). I la suma de les dretes (PDeCAT, Ciutadans i PP) seria tan sols del 39,5%. I, en canvi, els partits neoliberals de dretes, clarament en minoria, serien els principals beneficiaris del veto independentista als pressupostos.
Les esquerres independentistes haurien d'avantposar el desig de les classes populars, en un moment de gran crisi social. Ignorar aquest desig (a favor d'un futur incert) és un gran error que, per desgràcia, s'ha comès durant un llarg període de temps. Semblen no entendre que l'estratègia de tensió que estan afavorint està portant a una situació que està causant un enorme dany a la majoria de la població, que no és pas responsable ni de la situació, ni dels presos polítics, ni de la rigidesa i repressió de l'Estat central, ni de la matusseria del govern català. Així de clar.