Carta a la joventut no votant, a qui se li ha robat la seva història

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i  Políticas Públicas, Universitat Pompeu Fabra

En uns diez hi haurà unes eleccions que tindran un enorme impacte en el benestar de les classes populars d’aquest país, i molt en particular, en el dels seus joves. I ho dic amb ple coneixement de causa. La meva proferssió inclou l’anàlisi del benestar i qualitat de vida de les poblacions i el desenvolupament de polítiques públiques per a millorar-los. I les dades disponibles no poden ser més convincents i contundents. La crisi social del país ha assolit en aquests últims deu anys unes dimensions sense precedents. Per primer cop en la historia recent d’Espanya, la majoria de joves en el futur no viuran millor que els seus pares. El significat d’aquesta dada és enorme. Però aquesta dada no s’ha publicat als principals mitjans de comunicación d’aquest país, finançats pels partits governants que els instrumentalitzen (en el cas dels mitjans públics) o per poders financers (en el caso dels canals privats). Es miri com es miri, és una dada impactant que a qualsevol país amb una millor qualitat democrática que en el nostre hauria centrat el debat polític. No ha sigut el cas.

Les causes, com he documentat en el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar, i explicat recentment en diversos articles ("L’enorme sofriment causat pel neoliberalisme i els seus responsables", per exemple, publicat a Público el 25.03.19), són les polítiques públiques de sensibilitat neoliberal que s’han estat aplicant per part dels governs espanyols (i aquí, a Catalunya, per part del govern de la Generalitat) amb el suport, estímul i pressió de les autoritats que governen la Unió Europea. De nou, les dades són molr clares i contundents: les reformes laborals i les retallades de despesa pública social (que cobria el finançament dels serveis públics de l’escassament finançat Estat del Benestar –com ara la sanitat, l’ educació, la vivenda social, els serveis socials, les escoles bressol, els serveis domiciliaris i altres serveis–, que juguen un paper determinant en configurar la qualitat de vida de les classes populars), així com les reduccions de les transferències públiques (com les pensiones, dels quals les més importants són les de la vellesa, que haurien de garantir –tot i que no ho fan- una vida digna als ancians), han fet un dany enorme a aquestes classes populars. I els joves han sigut un dels col.lectius més afectats negativament per aquestes polítiques.

La pregunta que cal fer-se: per què passa tot això?

Moltes són les respostes que dona l’establishment politicomediàtic que regeix el país per a explicar per què els joves no viuran millor que els seus pares. La més comú és que la gent gran té massa poder a Espanya, poder que suposadament s’aconsegueix a costa del desempoderament dels joves. La "lluita de generacions" es presenta com una lluita en què els que guanyen –els no joves- ho fan a costa dels que perden –els joves-. Però aquest argument és fals.  I és fàcil de demostrar. En realitat, la pobresa de recursos afecta tots els grups d’edat. Tot i que infants i adolescents tenen menys recursos que, per exemple, la gent gran, la realitat és que aquests últims també tenen molt pocs recursos. Les dades, de nou, així ho mostren. En contra del que diu i promou la "saviesa convencional", que és la visió que promou aquell establishment politicomediàtic, la realitat és que les pensions de vellesa són més baixes a Espanya que al promig dels països amb un nivell semblant de desenvolupament econòmic al nostre (la Unió Europea dels Quinze).

La gran visibilitat d’aquest argument de la "lluita d’edats" es deu a que tal establishment intenta ocultar la causa real de la situació actual, que és ni més ni menys que una expressió silenciada per aquest establishment, que la practica ssense dir-li pel seu nom: la "lluita de classes" existent des de sempre en aquest país, ocultada en la història d’ Espanya escrita pels vençuts, realitat que s’ha ocultat als joves. Passa ara i va passar abans. La causa del gran subfinançament de l’Estat del Benestar a Espanya i de l’existència d’un mercat de treball molt esbiaixat a favor del món empresarial i en contra del món del treball és l’enorme poder que una clase minoritària té (i ha tingut sempre al nostre  país) sobre la majoria de la població. Convido el jove lector a que recuperi la historia d’aquest país, que li ha sigut robada durant tots aquests anys. Per fi están apareixent llibres que mostren com n’ és d’esbiaixat l’ensenyament de la història recent d’aquest país, amb una inclinació conservadora i de dretes que oculta les causes reals del nostre gran endarreriment social, econòmic i cultural. La història d’ Espanya que jo (tinc vuitanta-dos anys) vaig viure (i com jo, milions d’espanyols) no és la que han ensenyat a les escoles d’aquest país. No és la primera vegada que, quan forces progressistes volen canviar, per vies democràtiques, l’estructura de poder econòmic, mediàtic i polític del país, els dipositaris d’aquest poder aixequen la bandera de la defensa de la "unidad de España". Vegem-ho.

La breu història d’aquest país

La meva vida comença amb la Segona República, on per primer cop les classes populars van tenir al seu abast els instruments per a millorar el seu benestar. Hi va haver canvis, i molts: des de l’expansió dels drets socials com ara la Seguretat Social (les pensions) fins a la universalització de l’ensenyament, pasant per l’establiment del divorci, de l’avortament, del vot per a les dones, les reformes agràries i moltes, moltes altres reformes. I com era d’ esperar, els grups afectats per aquestes reformes –la banca, que es va oposar a l’expansió de la Seguretat Social; l’ Església, que es va oposar a la universalització de l’escola pública pública; la patronal, que estava en contra del reforçament dels sindicats; els terratinents, que es van oposar a les reformes encaminades a distribuir la seva propietat, i un llarg etcètra–, juntament amb altres grups conservadors, van presionar l’exèrcit per a donar un cop d’Estat contra la gran majoria de les classes populars, que va triomfar amb l’ajuda de les tropes del règim nazi de Hitler i del règim feixista de Mussolini. Aquest cop militar va ser inspirat per una ideologia clarament feixista, caracteritzada per un nacionalisme ètnic i racial extrem, una visió d’ Espanya monárquica, radial i jacobina, amb una concepció imperialista, acompanyada d’una brutal repressió, que considerava la visió diferent, la republicana, democràtica i plurinacional, compromesa amb la justícia social, com l’ "anti-Espanya". El seu eslogan i justificació de la guerra es basaven en la defensa de la pàtria (que era ni més ni menys que els interessos de l’estructura de poder econòmic i financer) contra els vermells i separatistes, que eren l’ anti-Espanya. No va ser guerra civil, sinó un conflicte d’una minoría contra una altra gran majoria de les classes populars dels diferents pobles i nacions d’Espanya.

Jo sóc fill dels vençuts. Els meus pares eren mestres il.lusionats amb les reformes educatives de la República i de la Generalitat de Catalunya. Van donar suport al govern republicà de  Companys –que, en contra del que han indicat molts independentistes, era i se sentía profundament espanyol (com també se sentien els meus pares)– dins d’una República Federal Espanyola. Els meus pares i la meva familia, com milions dels vençuts, tenien una altra visió d’Espanay, republicana, i identificaven patria amb els interessos de les classes populars.

El meu pare, la meva mare i els meus tiets i tietes van ser brutalment represaliats. Els meus pares van ser expulsats del poble (Gironella) on eren Mestres, i el meu pare va ser expulsat del magisteri. I els meus tiets i tietes –juntament amb milions d’espanyols– van començar la diáspora republicana. Molts van anar a França, on van iniciar la resistència antinazi quan les tropes de Hitler van ocupar aquell país. Una de les meves tietes va ser deportada (com ho van ser prop de 10.000 espanyols) a camps nazis. Més tard, van ser tropes republicanes espanyoles les que van encapçalar l’alliberament de París (i, per cert, van desarmar les càrreguex explosives amb les que els alemanys volien fer explotar la Torre Eiffel i la catedral de Notre Dame). Hi ha molt de què els republicans poden estar orgullosos i que ha sigut ocultat al nostre país. Eren l’ "altra Espanya", ignorada, vilipendiada, oblidada i marginada fins avui.

El cop militar va imposar una de les dictadures més cruels (per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, Franco en va cometre 10.000) que hagin existit a l’ Europa Occidental. Aquesta enorme repressió era resultat de la consciencia que tenia l’estructura de poder de que tenia la majoria de la població en contra. En realitat, els promotors del cop d’Estat amb l’ajuda militar de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista creien que prendrien el poder en tres mesos. Li va costar tres anys a causa de la gran resistència popular, escassament armada a causa de la falta de suport que va rebre la República de les democràcies occidentals, incloent els EUA. Aquest cop va imposar també un enorme endarreriment al país: quan va tenir lloc l’any 1936, Espanaya tenia el mateix nivel de desenvolupament que Itàlia; al final de la dictadura, només el 68% del nivell de riquesa d’aquell país.

Però sempre que hi hagi explotació hi ha resistència. I malgrat l’enorme repressió, es va iniciar una resistència pacífica. Recordo (ja que hi vaig participar) ja durant els anys cinquanta les primeres vagues de tranvies de Barcelona. I aquesta resistència va anar augmentant els anys seixanta i més tard els anys setanta, la qual cosa va forçar (sota el lideratge del moviment obrer) la fi del règim dictatorial, i va donar inici al règim democràtic actual.

L’origen de l’actual règim democràtic caracteritzat per una democràcia incompleta que determina un benestar insuficient

Així doncs, van ser el gran descontentament de la población amb el règim, que havia imposat un gran endarreriment social, i les mobilitzacions liderades pel moviment obrer, els que van forçar el final d’ aquella dictadura. Però les dretes controlaven l’Estat i tots els mitjans de comunicación. Ës per això que la transició va distar molt de ser modèlica, ja que les dretes van continuar tenint un gran poder sobre l’Estat i en la societat civil. No cal dir que hi va haver molts canvis, i molt significatius, la majoria durant els governs socialistes. Però l’endarreriment social era tan gran en iniciar-se el procés democràticque en moltes àrees continuem a la cua de la UE-15. La despesa pública social continua sent de les més baixes. De fet, la major causa d’aquest retrocés social ha sigut l’excessiva influència de les forces conservadores –hereves d’aquelles que van controlar l’Estat dictatorial– sobre l’ Estat espanyol, el qual no es va construir sobre una ruptura amb l’anterior, sinó sobre una obertura gran i significativa que va conservar les estructures repressives i de defensa de l’ordre que van anomenar constitucional, esbiaixat al seu favor. És important assenyalar que la Constitució fou una síntesi de les relacions de poder, i per tant, va incloure característiques de la ideología dominant en aquell Estat juntament amb altres elements impulsats per les forces progressistes. Unidas Podemos (UP) ha assenyalat aquesta realitat d’una manera molt hábil i intel.ligent per a denunciar, en el debat electoral actual, la monopolització de la Constitució per part de les dretes a fi de defensar la seva visió uninacional d’Espanya, oblidant els elements progressistes d’aquesta Constitució, que existeixen però que s’ignoren i oculten sistemàticament per part dels tribunals de justícia i per l’Estat.

Se’m dirà que avui sí que existeix una amenaça a la unitat d’Espanya, d’on es dedueix que l’eslògan de defensar "la unidad de España" estigui justificat. Però aquest argument oculta que el creixement de l’independentisme es degui primordialment a la resistència de l’Estat borbònic a admetre la seva plurinacionalitat, que fins i tot la Constitució admet. El secessionisme va sorgir a partir del veto del Tribunal Constitucional a l’ Estatut proposat per les esquerres catalanes en temps del govern tripartit, presidit pel que va ser el millor president de Catalunya després de Companys, Pasqual Maragall. Les dretes están ara utilitzant el mateix eslògan, "la unidad de España" per a defensar, com van fer l’any 1936, els interessos dels poders econòmics i financers que dominen la  vida política del país, creant alhora una gran crisi territorial que mobilitza les seves bases, ocultant així l’enorme crisi social.

La fi del règim del 78?

L’origen de la crisi social que tenim, i que ens ha portat a una realitat en què els joves no viuran millor que els seus pares, se situa en el moment en què els governs espanyols van acceptar la inevitabilitat de les reformes neoliberals, que eren proposades per les autoritats governants de la UE. A Espanya, el neoliberalisme, en la segona etapa del govern Zapatero, va crear un gran desànim i abstenció entre les classes populars, la qual cosa va desembocar en la victoria de les dretes, hereves dels que van liderar el règim dictatorial. I van aplicar fins i tot amb més duresa aquestes mesures neoliberals que havien iniciat els governs socialistes. El PSOE havia aprovat polítiques públiques socialdemòcrates, i va introduir les més grans reformes del període democràtic. Jo els vaig ajudar, i m’alegra haver contribuït a introduir el concepte i la realitat del quart pilar del benestar (tot i que jo havia suggerit que inclogués el dret a les escoles bressol i als serveis domiciliaris; només van aceptar els serveis domicialiaris). Però la seva conversió posterior al neoliberalisme va generar una de les majors protestes que Espanya hagi vist den el seu período democràtic, el 15M, que va denunciar la falta de democràcia, responsable de que s’apliquessin les polítiques públiques neoliberals que no tenien mandat. El seu eslògan "no nos representan" ho deia tot.

L’inici del procés de democratització de l’Estat

És per això que vaig oferir el meu suport al 15M, escrivint el llibre que vam fer Juan Torres i jo, Hay alternativas, que el 15M va fer seu, un moviment que va donar peu al sorgiment de Podemos. Fou un tsunami polític. Cinc milions de vots en només dos anys. Era la veu de la protesta. I ho continua sent. Amb l’afegit que les seves propostes eren propostes viables, com ho han demostrat allà on han governat, com a Barcelona i a Madrid. En aliança amb una Izquierda Unida renovada, la coalició UP i les seves confluències –En Comú Podem a Catalunya i En Marea a Galícia–, s’han convertit en el major motor de canvi. I una mostra d’aquest canvi ha sigut la influència d’UP en el PSOE, que va causar una rebel.lió de les seves bases, que van escollir Sánchez, el candidat contra l’ aparell, que continua fort i pot forçar una aliança amb Ciudadanos, a no ser que UP augmenti la seva base electoral per a neutralitzar aquesta possibilitat.

Com a motor de canvi, UP i les seves confluències van liderar el rebuig a la corrupció del govern Rajoy que va conduir a la seva ciaguda. L’expulsió del govern Rajoy, a causa de la seva corrupció (que ha caracteritzat les dretes espanyoles governants, incloses les catalanes), es va donar com a resultat d’una aliança de totes les forces que havien lluitat contra la dictadura, en contra dels que eren els hereus del règim del 1939, el PP (amb el suport de la primera escissió d’aquest partit, que en realitat va ser Ciudadanos, i que constitueixen, entre tots dos, la dreta neoliberal).

D’altra banda, aquesta victoria enfront dels nacionals espanyolistes (tal i com es van definir aleshores i es defineixen ara les dretes espanyoles) va permetre a les forces democràtiques donar peu a que apareguessin altres alternatives a les que havien governat Espanya durant tants anys. I una petició de les esquerres (liderada, de nou, por UP) ha sigut que es reverteixin les polítiques neoliberals que han causat tant dany. Ha sigut, amb això, una reproducció del que va succeir l’any 1936. L’aposta per una agressiva "defensa de la unidad de España" per part de la dreta oculta la seva defensa ferotge del status quo, que és la continuació avui del neoliberalisme. Vox és la versió més accentuada del que també sostenen els altres dos partits neoliberals  (PP i C’s). El seu  programa econòmic, de clar to trumpià, és el neoliberalisme feixista portat a l’extrem. Són, així doncs, la revitalització dels "nacionals", del feixisme que va guanyar el 1936 i pot guanyar ara.

A instàncies d’ UP s’intenta desenvolupar la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. Ara bé, un gran impediment per a que passés això ha sigut la direcció del bloc independentista a Catalunya, que, en la seva estrategia del "procés", ha anteposat els seus interessos partidistes i la seva pròpia hostilitat cap al concepte de plurinacionalitat (a Espanya i a Catalunya), al projecte reformista de l’Estat, proposat per UP (i acompanyat per la proposta de pressupost més progressista per a Catalunya i la resta d’Espanya). La seva oposición ha impedit poder conjugar la justícia social amb la plurinacionalitat, projecte republicà espanyol, que avui només defensa UP. És per això que és tan necessari donar suport a aquesta formació política.

 Espero que aquestes línies ajudin la gent jove de totes les edats a recuperar la història d’aquest país, afegint la seva veu a la d’aquells que van lluitar tant per a arribar on ens trobem avui. És esencial que Unidas Podemos i les seves confluències augmentin la seva capacitat d’influència a la nostra societat. Malgrat els errors, que n’hi ha agut molts, continua sent l’ únic instrument vàlid motor del canvi en el nostre país.