Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra.
El debat a les eleccions legislatives del 28 d’abril es va centrar primordialment en el tema nacional (també conegut com a tema territorial) i no en la preocupant situació econòmica i social en què viu el país, producte, en gran part, de les polítiques públiques de clar perfil neoliberal imposades a la ciutadania (i dic imposades perquè no estaven incloses en els seus programes electorals) pels partits que han estat governant durant els últims deu anys. Com a conseqüència d’aquesta centralitat del tema nacional durant el període electoral, la majoria dels mitjans d’informació han prestat ara la major part de la seva atenció a analitzar les implicacions que aquests resultats puguin tenir per a la resolució d’aquest conflicte, sense prestar gaire atenció a un altre gran tema com és el significat que aquestes eleccions puguin tenir per a les possibilitats de revertir aquelles polítiques públiques responsables de la gran crisi social. El fet que els mitjans no prestessin atenció a aquest tema és més que sorprenent, ja que un dels resultats electorals de major interès del 28 d’abril va ser el gran rebuig de la majoria de l’electorat cap a les polítiques econòmiques i socials aplicades en els últims deu anys, les quals, repeteixo, han estat responsables del gran deteriorament de la situació social del país.
Existeix una gran evidència que demostra que les reformes laborals del govern Zapatero l’any 2010, i del govern Rajoy l’any 2012, han creat una enorme precarietat i una baixada de salaris sense precedents, la qual cosa ha donat lloc a algunes situacions molt alarmants, com ara el marcat deteriorament del nivell de vida de les classes populars (que són la majoria de la ciutadania), que és avui més baix que a l’inici de la Gran Recessió l’any 2007 (només a mode d’exemple, la població en risc de pobresa a Espanya va passar d’un 23,3% l’any 2007 a un 26,6% l’any 2017, amb un augment de gairebé dos milions de persones en aquesta situació), o el fet que sectors molt amplis de la joventut no viuran a Espanya millor que els seus pares. Com a contribució a aquest deteriorament hi ha hagut, a més, grans retallades de la despesa pública social (en temes tan importants com la sanitat, l’educació, l’habitatge, els serveis socials, les escoles bressol, els serveis domiciliaris i molts altres serveis), així com una reducció molt notable de les transferències públiques (com les pensions, que garanteixen el benestar de la població), polítiques que han estat també clarament rebutjades per l’electorat espanyol, sense que aquest fet s’hagi comentat als mitjans.
La falsedat que les dretes i les esquerres estiguessin igualades
En realitat, aquest rebuig ha quedat ignorat (quan no ocultat) sota la percepció, promoguda pels principals mitjans d’informació, que Espanya està dividida en dos grans blocs (les dretes i les esquerres) que suposadament han tingut un número molt semblant de vots, argumentant que la victòria en escons de les esquerres ha estat a causa pricipalment d’un biaix de la llei electoral al seu favor, que les ha beneficiat.
És cert que el sistema electoral està esbiaixat per tal de facilitar el bipartidisme que ha caracteritzat el període democràtic fins ara. I això explica que el PSOE, en aquesta ocasió, hagi tingut més parlamentaris dels que li correspondrien pel número de vots. Però hi ha un altre biaix en la llei electoral, que és el que, des del principi, ha discriminat les classes populars urbanes, que són les que s’oposen de forma més majoritària a les polítiques neoliberals i les que voten en major mesura els partits a l’esquerra del PSOE. Aquest era l’objectiu principal que es perseguia en el disseny d’aquesta llei electoral (veure el meu article "Cuestionando algunos de los análisis que se han hecho sobre las elecciones del 9 de marzo", El Viejo Topo, juliol-agost 2008). A la major part de les eleccions legislatives la majoria de vots han estat d’esquerres. I les últimes del 28-A no van ser una excepció. Les esquerres van aconseguir una mica més d’1,2 milions de vots més que les dretes. De fet, en un sistema estrictament proporcional i sense "barreres" per circumscripció, les esquerres (excepte el PSOE) haurien aconseguit més escons (veure el meu últim article "Allò que els mitjans d’informació no van dir sobre les eleccions del 28-A", Públic, 06.05.19). Si sumem tots els vots a partits que s’oposen a aquestes polítiques neoliberals, aquests van constituir una gran majoria, i el que també és molt notori i important és que les esquerres (el PSOE) que havien governat abans aplicant polítiques neoliberals (durant l’etapa Zapatero), sota el govern Sánchez han deixat de fer-ho, proposant un pressupost (a instàncies d’Unidas Podemos) que significava un canvi molt important d’aquest partit, i que va ser la causa que es revertís el seu descens electoral. Les dades mostren que el resultat de les eleccions, amb un triomf de les esquerres, va significar un gran rebuig a les polítiques neoliberals fins ara dominants a les esferes del poder financer, econòmic, polític i mediàtic del país. És més, les enquestes d’opinió anteriors al període electoral van assenyalar que fins i tot entre un 30 i 40% de votants tradicionals del PP i de C’s estaven en desacord amb les reformes laborals i les polítiques d’austeritat. Per això el que crida més l’atenció del 28-A va ser que no fos noticia un dels fets més importants d’aquell dia: aquest rebuig del neoliberalisme per part de la gran majoria de l’electorat amb la victòria dels partits d’esquerres sobre els de dretes, resultat que en un sistema estrictament proporcional hauria donat més representativitat als partits, com Unidas Podemos i altres formacions polítiques, a l’esquerra del PSOE (que en realitat és un partit de centreesquerra).
Per què aquest silenci mediàtic?
La causa d’aquest silenci és la mateixa causa del fet que es donés tanta visibilitat al tema nacional o territorial a costa del tema social. La gran crisi social d’Espanya s’oculta darrere del debat nacional. No és casualitat que els partits que han liderat els dos grans blocs, l’espanyolista i l’independentista (PP i C’s d’una banda, i CDC, avui JxCat, de l’altra), hagin estat els principals impulsors de les polítiques neoliberals. El conflicte de banderes (la borbònica versus l’estelada) ha ocultat una realitat d’enorme importància: la promoció de les mateixes polítiques econòmiques i socials neoliberals, amb l’argument que eren les úniques possibles, quan, de fet, l’evidència científica mostrava que hi havia altres polítiques públiques que es podien haver fet servir i que haurien estalviat tant de patiment a les classes populars del país. I allò que també hauria d’haver estat notícia és que els dirigents polítics (i economistes) que van donar suport a aquelles polítiques eren conscients del dany causat (que van intentar justificar, com acabo d’indicar, amb l’argument que no hi havia alternatives possibles). Sí que n’hi havia i no van voler implementar-les, ja que eren conscients que les polítiques que van fer tant de mal serien impopulars a nivell de carrer, però molt populars entre els establishments econòmics i financers als quals serveixen. L’enorme concentració de riquesa i el gran creixement de les desigualtats han estat una conseqüència directa de l’aplicació d’aquelles polítiques. I els dirigents polítics i mediàtics n’eren plenament conscients. Les dades així ho confirmen (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015). D’aquí es desprèn que utilitzessin el nacionalisme d’ambdós costats per aconseguir la transversalitat i els suport de grups (inclòs el de les classes populars) que, al votar-los, anaven clarament en contra dels seus propis interessos. Com ja vaig assenyalar en un article anterior, hi ha una correlació estadística positiva a Espanya entre el suposat "patriotisme" dels candidats i el seu ultraneoliberalisme. L’exemple més clar és Vox, que es presenta com el més patriota i màxim defensor de la "unitat de la pàtria", ocultant rere el discurs patriòtic que és el partit més ultraneoliberal que existeix avui a Espanya, fins al punt que arriba a proposar la completa privatització de les pensions públiques, com va fer el general Pinochet a Xile, i que ha resultat ser un autèntic desastre per a les classes populars d’aquell país. També Vox proposa la privatització de les escoles públiques (com van fer les dretes sueques quan governaven), la qual cosa va causar un deteriorament molt notable del nivell educatiu del país i una gran polarització del sistema educatiu.
Hi ha voluntat de canvi dins de les esquerres?
Aquest és el tema més important que existeix avui a Espanya. És fàcil veure que el país necessita un canvi de direcció molt notable en les seves polítiques econòmiques i socials. I aquest canvi, al qual s’oposen amb intensitat, per cert, els poders fàctics i econòmics del país, no es pot dur a terme amb una força política d’esquerres (en realitat, repeteixo, de centreesquerra) que a les Corts espanyoles és minoritària. No pot fer-se el canvi necessari i urgent que es necessita amb un govern en minoria que no avanci sense un rumb clar i traçat, virant en funció de les aliances que siguin possibles a cada moment, que és el que el PSOE proposa avui a través dels mitjans. Això implicaria una falta de compromís i voluntat per dur a terme aquests canvis, per als quals es requereix un compromís ferm per a quatre anys a fi de revertir les polítiques que van fer tant de mal. Per a aquest projecte de transformació fa falta, doncs, una situació estable amb un programa pactat per a tota una legislatura, amb una dinàmica de supervisió i gestió portada a terme per una coalició de partits que estigui al capdavant del govern central.
Una última observació a títol personal
No hi ha dubte que la població mobilitzada rere les banderes té sentiments nobles, que inclouen la defensa de la identitat nacional que sigui. I a Espanya hi ha raons sòlides per acceptar i promoure la seva plurinacionaliat, amb l’objectiu de convertir l’Estat en una institució polièdrica, en lloc de radial, que afavoreixi la diversitat dins de la solidaritat. Les esquerres a Espanya (i també a Catalunya) sempre van tenir una visió plurinacional, com ho mostren els documents de la resistència democràtica antifranquista. La Transició immodèlica va forçar un canvi que va deixar sense resoldre el tema nacional. Però també va deixar de resoldre el tema social i democràtic, de manera que Espanya sempre ha tingut una democràcia incompleta i un benestar insuficient, una realitat que encara arrosseguem (veure el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. De lo que no se habla en nuestro país, Anagrama, 2002). És un error gravíssim potenciar el conflicte nacional per ocultar el conflicte social i democràtic. De fet, no es resol el primer sense resoldre el segon. Per això les dretes (d’ambdós costats), i molt en especial els seus dirigents, estan utilitzant cínicament les mobilitzacions nacionals perquè no es parli de la crisi social que han creat. Aquest article és una crítica i denúncia d’aquest cinisme.