La subfinançada sanitat pública espanyola i el mecenatge d’Amancio Ortega

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques Públicas. Universitat Pompeu Fabra

Un dels majors problemes que han afectat la qualitat de vida de la població a Espanya ha estat la disminució dels recursos assignats al sistema sanitari públic, conseqüència de les enormes retallades de la despesa pública social (incloent la despesa pública sanitària) que els governs espanyols i els autonòmics (i amb especial afany el de la Generalitat de Catalunya) van dur a terme a fi d’aconseguir la reducció del dèficit públic, sacrosant objectiu del neoliberalisme imperant, l’aplicació del qual ha tingut conseqüències molt negatives pel sistema públic sanitari, tals com la reducció del personal i dels equipaments sanitaris.

Aquestes retallades responien, així, a l’ortodòxia neoliberal dominant durant el període conegut com la Gran Recessió, promoguda pels grans mitjans d’informació, inclòs El País, sent aquest rotatiu un dels majors promotors d’aquesta ortodòxia, que es va convertir en hegemònica en el desenvolupament de les polítiques públiques dels governs espanyols i autonòmics. Aquestes retallades van afeblir encara més el sistema sanitari, que ja havia estat subfinançat des del seu establiment el 1986. En realitat, ja abans de la Gran Recessió, Espanya gastava molt menys en sanitat del que li corresponia pel seu nivell de riquesa. Avui dia, aquest país, la cinquena economia d’Europa, amb un PIB per càpita que és el 86% del PIB mitjà de la UE-15 (el grup de països de la UE de nivell de desenvolupament similar al d’Espanya), continua gastant-se en sanitat molt menys del que li correspondria pel nivell de riquesa que té. En realitat, aquest retard s’ha fins i tot accentuat més durant els últims deu anys. Així, Espanya continua sent un dels països de la UE-15 que gasta menys en sanitat pública. Concretament al 2017, últim any amb dades oficials, segons l’OCDE es va gastar 2.385,7 dòlars constants per càpita (la qual cosa vol dir dòlars amb la mateixa capacitat adquisitiva), és a dir 1.221,4 dòlars per càpita menys que la mitjana dels països de la UE-15, la qual cosa situava a Espanya en l’antepenúltim lloc de la UE-15. Aquesta diferència era de “només” 816 dòlars per càpita al 2009, just abans de l’inici de les retallades.

Per què aquesta pobresa tant accentuada de recursos al sector sanitari?

La resposta a aquesta pregunta no la trobarà als principals mitjans d’informació espanyols, incloent El País. I, en canvi, és molt fàcil de veure. La pobresa de recursos de l’Estat es deu, en part, a la baixa contribució al seu erari públic de qui als EUA s’anomena la classe corporativa (the corporate class), que bàsicament són els propietaris i gestors dels grans grups econòmics i financers del país. I aquesta baixa i limitada contribució a l’Estat per part d’aquests grups econòmics i financers del país es deu no només a l’evasió fiscal (encara que també, perquè segons Carlos Cruzado, president dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda –GESTHA–, “el 70% del frau fiscal és comès pels grans patrimonis i les grans empreses d’aquest país”), sinó també a la seva escassa aportació (legalment vàlida) en comparació amb altres països amb el mateix nivell de desenvolupament. En realitat, l’aportació dels grups empresarials més grans està molt per sota del que paguen a altres països amb el mateix nivell de riquesa.

Aquest grup social –el gran empresariat- té una enorme influència política (bé directament, bé indirectament a través dels majors mitjans d’informació als quals influencien i/o controlen) a les institucions representatives d’aquest país. Això és una de les majors causes del subfinançament de l’Estat i, molt en particular, de la despesa pública social. La connexió i complicitat entre poder economicofinancer d’una banda, i poder polític-mediàtic per l’altra, assoleix unes dimensions sense precedents a la majoria de països de la UE-15. I això explica la pobresa del sector públic, incloent la seva sanitat. El neoliberalisme (i les seves polítiques d’austeritat) és la doctrina econòmica imperant d’aquesta classe empresarial, perquè és el grup social que es beneficia més de la seva aplicació. I la millor prova d’això és l’impacte redistributiu que han tingut aquestes polítiques neoliberals sobre les rendes del país. Mirin les dades i ho veuran. Durant aquest període neoliberal conegut com la Gran Recessió (2008-2018), les rendes del treball (els salaris) han baixat a Espanya del 50,1% al 47,1% del PIB, mentre que les rendes derivades de la propietat del capital han pujat del 41,7% al 42,4% del PIB (segons dades d’Eurostat). Una causa d’aquesta redistribució regressiva de les rendes a favor de les rendes del capital és que mentre que les rendes del treball es van reduir, les altres van augmentar a costa del gran augment dels beneficis empresarials, facilitats i estimulats pel gran descens de la seva càrrega fiscal. Així, tal i com ressaltava Oxfam Intermón al seu informe Repartiment desigual. Com distribueixen valor les empreses de l’IBEX-35, “si l’any 2000 [el conjunt de] les empreses pagaven el 22% [de tipus efectiu de l’impost de societats], en 2016 paguen la meitat, un 10,2%. Es tracta d’una tendència global que es dóna a tot el món pel conjunt d’empreses, almenys per les que han obtingut resultats positius. Però és bastant més pronunciat en les empreses de major grandària que en les menors, ja que a Espanya aquestes últimes van passar de pagar un 25,4% en 2000 a un 15,4% en 2016, mentre que el tipus efectiu dels grans grups empresarials va caure del 15,3% que pagaven en 2000 a un 6,14% en 2016, menys de la meitat”.

La pobresa del sector públic com a resultat de la gran influència del sector empresarial (incloent les empreses del filantrop Amancio Ortega) i el seu comportament

En realitat, el comportament d’aquestes empreses i el neoliberalisme que promouen expliquen també el gran descens dels salaris i el deteriorament del mercat de treball. I una de les maneres de fer-ho ha estat exportant llocs de treball a altres països, amb la qual cosa disminueixen els salaris dels qui treballen (acceptant el seu descens com a mesura preventiva perquè no es vagin a un altre país) i disminueix també el nombre d’assalariats, amb la qual cosa disminueix també el nombre de contribuents a l’Estat. El grup empresarial del Sr. Amancio Ortega, Inditex, al qual pertany ZARA, és dels més conegudes per aquest tipus de pràctiques. Si concentressin tota la seva producció a Espanya, el nombre de treballadors i la capacitat adquisitiva de les famílies treballadores augmentarien, i amb això augmentarien els ingressos a l’Estat.

Però una altra manera d’empobrir l’Estat és a través d’evitar pagar impostos a Espanya. Segons l’informe que Els Verds europeus (The Greens-EFA) van elaborar al 2016, titulat Tax shopping. Exploring Zara’s tax avoidance business, Inditex es va estalviar 585 milions d’euros en impostos durant el període 2011-2014, “utilitzant tècniques d’elusió fiscal agressives [és a dir, al límit de la legalitat] sobretot als Països Baixos, Irlanda i Suïssa”. El que assenyalava l’informe és la utilització de filials del grup per canalitzar fons allà on la pressió fiscal és menor. Són exemple d’això els pagaments en concepte de royalties a una filial holandesa (país en el qual tributen al 15%), i que van suposar pèrdues d’uns 218 milions d’euros en la recaptació només a Espanya; els pagaments a filials irlandeses dedicades a activitats financeres i al comerç electrònic (que tributen entre el 0% i el 12,5%); i els pagaments a una filial suïssa encarregada de les compres a l’engròs de peces de roba produïdes a Bangladesh, Turquia o el Marroc, per després vendre-les a altres empreses del grup empresarial (amb un impost sobre els beneficis del 7,8%). No és estrany que Inditex sigui un dels grups empresarials amb majors marges de benefici net del sector, amb 2.900 milions d’euros al 2015, i que aquestes filials concentrin enormes quantitats d’aquest benefici. Sense anar més lluny, segons el mateix informe, la filial holandesa va obtenir un benefici net de 1.700 milions d’euros al 2014 amb tan sols 203 treballadors.

La resposta d’Inditex a l’informe dels Verds europeus

Quan es va publicar aquest informe, Inditex es va afanyar a treure un comunicat el mateix dia desmentint aquestes acusacions. Afirmaven que el grup empresarial no incomplia la normativa fiscal de cap dels 93 països en els que és present, la qual cosa no havia estat qüestionada pels Verds, que només alertaven d’estratègies d’elusió fiscal (i no evasió). També, en aquest mateix comunicat del grup empresarial, es desmentia que Espanya hagués deixat de percebre 218 milions d’euros entre 2011 i 2014 per uns suposats pagaments en concepte de drets de propietat industrial a una filial holandesa (ITX Merken), afirmant que les seves empreses espanyoles no paguen pels drets de propietat. Responent a aquest punt, Els Verds van reconèixer que no hi havia informació publicada sobre aquestes transaccions concretes, però sí dels ingressos totals de ITX Merken (3.700 milions d’euros entre 2011 i 2014) i sobre els pagaments realitzats per filials italianes. El que van fer Els Verds va ser estimar la part dels ingressos de ITX Merken corresponents a les empreses espanyoles, tenint en compte el seu pes dins del grup empresarial, i van calcular l’estalvi en impostos per cada país. Per a aclarir aquest punt Els Verds van demanar el 2017 a Inditex que publiqués les dades referents a l’origen dels pagaments en royalties a ITX Merken. Malgrat presentar-se com una empresa plenament transparent, ara per ara Inditex no ha fet pública aquesta informació.

Un altre punt que intentava desmentir el comunicat d’Inditex és el referent a l’elusió d’impostos associada a la compra -per part d’ITX Merken- de drets de marca per una quantitat de 1.470 milions d’euros a empreses espanyoles del grup. Inditex afirmava que aquesta compra va generar ingressos fiscals a l’Estat espanyol, tot i que això no era el que criticaven Els Verds. El que aquests criticaven és que als Països Baixos els drets de marca estan subjectes a beneficis fiscals, la qual cosa reporta al grup empresarial un estalvi de 84 milions d’euros en impostos. Així, punt per punt, encara que sense desmentir amb evidència el que assenyalaven Els Verds, el que va fer Inditex va ser generar un clima de confusió per obscurir la realitat de les seves agressives pràctiques fiscals, que si bé no s’han demostrat il·legals, sí que constitueixen un entramat que els reporta enormes beneficis. 

És lloable el comportament del propietari de Zara? Qui està fent demagògia, els crítics amb el mecenatge del Sr. Amancio Ortega o el diari El País?

A simple vista, tal i com va fer El País a la seva editorial “Filantropia” del 25 de maig, semblaria normal que fos molt noble que el propietari d’aquesta empresa donés 300 milions d’euros a la sanitat espanyola. Però El País va més enllà de l’elogi. Inclou l’insult als crítics, titllant-los, com era predictible, de “demagogs”. A la seva editorial, defineix com a demagogs a les persones que desaproven aquests actes de suposat comportament cívic i generositat del món empresarial, tals com Isa Serra, Diputada de Podemos a l’Assemblea de Madrid, i el Secretari General d’aquesta formació política, Pablo Iglesias (“demagog” és un terme àmpliament utilitzat pels establishments políticomediàtics del país per intentar desacreditar aquelles veus que qüestionen la “saviesa convencional” que ells promouen).

Allò que El País no diu és que aquest acte és part d’una estrategia de promoció i rentat d’imatge de la seva empresa per a potenciar la seva imatge de responsabilitat civil. El gran descrèdit de les institucions polítiques a Espanya (clarament reflectida en l’altament popular eslògan del 15M “no nos representan”) es basa precisament en aquesta percepció, àmpliament sostinguda per la majoria de la ciutadania, que la classe política no representa tant la ciutadania, sinó els poders fàctics, institucions financeres i econòmiques que exerceixen una enorme pressió sobre la classe política. Aquest entramat entre el poder econòmic i el poder polític juga un paper clau en la configuración de les polítiques públiques, tal i com diversos autors hem mostrat en moltes publicacions (vegi’s, com a exemple, Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España, de Juan Torres, Alberto Garzón i jo mateix).

A d’altres països, on aquest entramat no existeix, o és molt més dèbil, gairebé no existeix el mecenatge. I és precisament on aquest maridatge és més intens, on el mecenatge està més estès. El mecenatge és un indicador, precisament, de la fortaleza de la classe empresarial, i constitueix el component principal de màrketing i relacions públiques del món empresarial.

Una última observació: l’escassíssima diversitat ideológica de l’ establishment mediàtic del país

  La coneguda falta de diversitat ideológica als mitjans de comunicación espanyols és conseqüència, precisament, d’aquest enorme poder. Un exemple és el debat que va tenir lloc a la Sexta Noche sobre el cas del mecenatge del Sr. Ortega. Tots els participants al debat van criticar els suposats “demagogs”. Ni un, repeteixo, ni un, va criticar Amancio Ortega.

I això no és excepcional. Com ja vaig assenyalar fa bastants anys (vegi’s el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en este país. Anagrama, 2002), la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya va distar molt de ser modèlica. Es va fer en termes molt favorables a les forces conservadores que controlaven els aparells de l’Estat i la majoria de mitjans de comunicació, mantenint les coordenades del poder financer i econòmic del país  salvaguardant la seva enorme influència sobre les institucions de l’Estat espanyol, amb gran domini de la corporate class, i les seves polítiques públiques, causa principal que, més de quaranta anys després que s’establís la democràcia a Espanya, aquest país encara sigui dels que té una de les despeses públiques sanitàries (així com la despesa pública educativa, la despesa pública en serveis socials, la despesa pública en escoles bressol, la despesa pública en serveis d’atenció domiciliària, la despesa pública en vivenda social, la despesa pública en pensions, la despesa pública en ajudes públiques, i un llarg etcètera) més baixes de la UE-15. Aquesta és la realitat ocultada als mitjans.