Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques Universitat Pompeu Fabra
Les classes populars a Espanya estan patint la major crisi social que hi hagi hagut durant el període democràtic (1978-2019). El seu estàndard de vida i el seu benestar social han baixat notablement durant els últims 12 anys (2007-2019), període conegut com la Gran Recessió que, en contra del que diu l’establishment politicomediàtic espanyol, continua. I això com a conseqüència de l’aplicació de polítiques públiques com les reformes laborals regressives i les retallades dels fons públics que financen els serveis públics de l’Estat del Benestar (com ara la sanitat, l’educació, l’habitatge, els serveis socials, entre altres) i les seves transferències (com les pensions), que ja abans de la Gran Recessió eren molt insuficients, i que han baixat encara més. Aquestes polítiques han estat imposades (i dic imposades ja que no estaven incloses als seus programes electorals) pels governs dels partits neoliberals, com ara el Partit Popular (amb el suport de Convergència, avui PDeCAT, i de Ciutadans), i socioliberals, com ara el PSOE liderat per Zapatero (i a Catalunya pels governs Mas, Puigdemont i Torra, amb el suport d’ERC). Aquestes polítiques neoliberals han tingut un impacte molt negatiu en la qualitat de vida de les classes populars, que són la majoria de la població.
L’evidència que dona suport al que afirmo és clara i convincent. Mirin les dades i ho veuran (veure els meus recents articles La crisis nacional está agravando la olvidada crisis social, 22.10.2019, i La enorme crisis social en Catalunya ignorada u ocultada en el debate electoral, 06.11.2019). La crisi social és molt greu i no té precedents, i les polítiques imposades pels governs Zapatero i Rajoy a Espanya (i Mas, Puigdemont i Torra a Catalunya) han estat un factor clau en la seva creació.
Les polítiques neoliberals han afavorit una minoria –els de dalt- a costa del benestar de la majoria –les classes populars-
Però aquestes polítiques, que han perjudicat la majoria de la població, han beneficiat una minoria que són els que les han defensat amb més afany. La minoria és el que en la terminologia anglosaxona es coneix com la Corporate Class: la classe dels propietaris i gestors de les grans empreses financeres, industrials i de serveis que exerceixen una gran influència en les institucions de l’Estat espanyol (i de la Generalitat de Catalunya i altres governs autonòmics, inclosos els partits polítics i els principals mitjans d’informació -premsa i televisió-).
Aquesta classe social, definida també pel Premi Nobel Joseph Siglitz com l’1%, té al seu servei grans sectors de les classes mitjanes professionals (de formació universitària la majoria) que constitueixen els òrgans de gestió i reproducció de les relacions de poder existents. De nou, l’evidència és aclaparadora. Mirin la distribució de les rendes a Espanya, i ho veuran. Les rendes del treball han anat baixant i les rendes del capital han anat pujant. I, dins dels propis salaris, també hi ha hagut una polarització molt marcada, en què una minoria ha vist créixer els seus salaris de manera exponencial, mentre que la gran majoria ha vist com els seus retrocedien. Aquesta és la causa principal del gran augment de les desigualtats. Les desigualtats per classe social són les majors desigualtats socials a Espanya (i són les menys visibilitzades mediàticament).
El gran deteriorament de la democràcia
Com a conseqüència d’aquest augment de les desigualtats (propiciat per aquelles polítiques) hi ha hagut un deteriorament molt notable del sistema democràtic. La democràcia espanyola, ja de qualitat limitada, resultat d’una transició immodèlica que va perpetuar l’enorme domini de les forces conservadores a l’aparell de l’Estat (i no només en els aparells de seguretat i de justícia, sinó que a la resta també) i d’un sistema electoral molt poc proporcional (i, per tant, poc representatiu), s’ha anat deteriorant i ha anat limitant els drets polítics, socials i laborals de la ciutadania a base de polítiques fiscals regressives, polítiques repressives i de control de la ciutadania, a més a més d’una excessiva i abusiva legislació a favor de la propietat (com ara el sistemàtic suport als propietaris d’habitatges, en detriment dels llogaters) i/o els empresaris (com ara el dret empresarial a l’acomiadament dels treballadors amb baixes intermitents tot i que siguin justificades, i sense indemnitzacions).
La protesta generalitzada
Aquestes polítiques van provocar la creació d’un moviment de protesta, anomenat 15M, que va suposar un tsunami polític que va qüestionar la legitimitat del sistema democràtic. El seu eslògan "no nos representan", enormement popular, es va estendre ràpidament. I el moviment polític i social que va originar –Podemos- va tenir un efecte revulsiu que va afectar tot el sistema democràtic fins avui. Previsiblement, va crear una resistència enorme, en què la repressió per part de l’estructura de poder no va tenir límits, incloses les clavegueres de l’Estat, amb la col·laboració de mitjans, personatges i periodistes que continuen operant amb plena impunitat, símptoma de la baixa qualitat democràtica del sistema (en altres països aquestes persones estarien empresonades i aquests mitjans, eliminats).
La urgent necessitat del canvi
No hi ha una força política a nivell de l’Estat que sigui més reprimida per l’Estat i pels grans mitjans d’informació i persuasió que l’aliança de Podemos amb IU i les seves confluències com En Comú Podem i En Marea. De nou, l’evidència és aclaparadora. La seva influència va inspirar altres forces polítiques com les bases del PSOE, que van pressionar perquè hi hagués un canvi a la direcció d’aquest partit, amb l’elecció de Pedro Sánchez com a secretari general, fet que va obrir un escenari de gran esperança. Semblava possible que les polítiques públiques neoliberals, que el PSOE de Zapatero havia fet seves i que havien fet tant de mal, fossin revertides. I les seves primeres passes semblaven confirmar-ho. Però la gran sorpresa va ser que, poc després de sortir escollit, va fer un gir de 180º.
Aquells que qüestionen que hi hagi hagut un canvi tan radical en les polítiques de Sánchez fan referència a l’àrea de col·laboració entre el PSOE i UP en la preparació del pressupost, així com en l’oferta d’una vicepresidència i tres ministeris, tot subratllant que el culpable del que va passar no va ser Pedro Sánchez, sinó Pablo Iglesias, a qui es presenta com a causant de la necessitat d’unes altres eleccions, obrint la possibilitat d’una reversió amb victòria de les dretes, esbiaixades encara més cap a postures liberals, com a conseqüència de l’ultraliberalisme de Vox, que proposa polítiques públiques semblants a les imposades pel general Pinochet a Xile, que va destruir el sistema públic de pensions (entre d’altres mesures de desmantellament de l’Estat del benestar), causa de les revoltes populars avui a Xile.
L’error d’aquestes interpretacions
Aquesta versió, exemplificada pel comentari d’Errejón que "solamente con Pedro Sánchez y Pablo Iglesias no habría cambio posible y continuará el bloqueo", és reproduïda als mitjans però implica una enorme i errònia simplificació del que està passant en aquest país. La personificació de la política és un reduccionisme, incapaç d’explicar la realitat, amb les seves complexitats. Sense negar el valor de les persones i els errors que per falta d’experiència hagin pogut realitzar els components de l’espai UP i les seves confluències, els factors més determinants de la situació actual no han estat ni les personalitats dels individus que han dirigit aquests partits ni les incompetències, irresponsabilitats o altres adjectius pejoratius que s’han emprat massa sovint, principalment en contra d’UP i les seves confluències.
Què ha estat passant
El que hem vist en aquest període és que UP i les confluències han significat l’amenaça més alarmant i creïble per al règim del 1978, amb la recuperació de les arrels republicanes dels moviments progressistes, que han qüestionat molt profundament l’ordre econòmic, polític, social i mediàtic del país. En el pla econòmic, l’amenaça va venir amb la possibilitat de revertir les polítiques neoliberals, que són les polítiques de la classe corporativa, la qual ha exercit la seva influència política a través del sistema bipartidista, del qual el PSOE (i, sobretot, a partir de la clara conversió d’aquest partit al neoliberalisme, amb l’aprovació de l’article 135) es va convertir en la Tercera Via a Espanya (juntament amb Blair al Regne Unit, Schröder a Alemanya i Hollande a França), cosa que, a l’abandonar les bases electorals històricament arrelades a les classes populars, va provocar el seu enorme descens electoral. La victòria del neoliberalisme i la seva adopció per part de la socialdemocràcia va ser el principi del seu final. Una prova d’això va ser que la reversió de l’enorme declivi del PSOE es va deure precisament al seu gir a l’esquerra (inspirat en l’èxit d’UP). Per això les bases del socialisme van recordar a Sánchez que "con Rivera no".
Per què el canvi de Sánchez?
Es fàcil d’entendre què ha passat. Hi ha hagut una enorme pressió per part de la Corporate Class, que transmet el missatge que "con Iglesias no". Els "cops de volant" de Sánchez són canvis diaris de la seva postura, entre el que exigeixen les seves bases (un moviment a l’esquerra) i el que exigeixen els grups de pressió (un moviment a la dreta, amb el PP i amb Rivera). Acusar d’inflexibilitat la direcció d’UP per no respondre a l’oferta de Pedro Sánchez és injust. Com podien UP i les seves confluències acceptar sense més una vicepresidència (amb poders sense definir), un ministeri relativament menor -sanitat- que té delegades la majoria de les seves atribucions a les Comunitats Autònomes, i dos nous ministeris -que abans eren secretaries generals- amb escasses responsabilitats? El Nou ministeri d’Habitatge no tindria potestat per a regular el preu del lloguer, una de les principals demandes d’UP i En Comú Podem. I aquesta acusació és fins i tot més injusta tenint en compte que quan UP, En Comú Podem i En Marea el van acceptar, amb un grau extrem de generositat, cedint a la inflexibilitat del PSOE, Sánchez no ho va acceptar. Atribuir la mateixa responsabilitat a UP, En Comú Podem i En Marea i confluències a la que va tenir el PSOE pel que va passar és profundament injust.
Ha estat la direcció del PSOE la que ha respost a la pressió dels poderosos minoritaris de sempre, bloquejant l’aliança i coalició necessària, i la que, de no haver-hi un moviment de les seves bases en protesta i una victòria àmplia d’UP i les seves confluències, continuarà les polítiques neoliberals que han fet tant de mal. D’altra banda, la reversió de les polítiques neoliberals requereix empoderar les classes populars i facilitar la seva participació electoral a fi de forçar una àmplia coalició d’esquerres. En realitat, un aspecte positiu és que les diferents sensibilitats dins d’un mateix espai polític (Unidas Podemos i les seves confluències) van col·laborar en l’elaboració de l’estratègia del canvi, en el que les decisions van ser consensuades, lluny de la manipulada percepció d’un personalisme dictatorial que, amb una gran mesquinesa, s’ha intentat crear amb la figura de Pablo Iglesias. I aquesta decisió col·lectiva ha continuat existint també en aquesta campanya. L’esquerra a l’esquerra del PSOE s’ha comportat con una companyonia i col·legialitat que promet una unitat d’acció summament positiva.
Una nota personal: recordar d’on venim
Les esquerres han passat èpoques difícils en moments històrics anteriors, però cal recuperar la historia del nostre país que el jovent desconeix. El gran drama de la democràcia espanyola és que les dretes no han tingut mai una cultura democràtica. I han continuat exercint un control sobre els aparells de l’Estat (i sobre els mitjans). I qualsevol intent de canvi s’ha resistit per tots els mitjans, inclòs el militar i/o policial. El cop militar feixista del 1936 va ser en resposta a les propostes reformistes del govern d’aliança de les forces progressistes, el Front Popular. Ara hi ha hagut un intent de revertir el neoliberalisme. I tots els mitjans, inclosos els repressius i antidemocràtics, s’han mobilitzat perquè no passi. I semblaria que ho estan aconseguint. La seva victòria l’any 1936 va ser la instauració d’una de les dictadures més reaccionàries i repressives de les existents a Europa. El fet que avui no es pugui establir fins i tot aquesta aliança significarà la continuació d’una de les majors repressions, amb la persistència del gran descens de la qualitat de vida de les classes populars. I seria l’extensió del trumpisme a Espanya, sota la influència de Vox, la força política més anti-classe treballadora del país que, com va fer el feixisme, es presenta com el seu principal defensor.
Avui les banderes s’han estat emprant per a defensar interessos de classe. No és per casualitat que l’amor a la pàtria es mesuri per la mida de la bandera borbònica, quan l’amor a la pàtria s’hauria de redefinir com l’amor a la majoria de la població, que és la que construeix el país a la seva vida quotidiana. El nacionalisme excloent extrem, uninacional i jacobí, va en paral·lel a la seva oposició a les reformes laborals que protegeixen la classe treballadora i els serveis públics de l’Estat del Benestar. En aquest sentit les diferències entre el PP, C’s i Vox són només quantitatives, no qualitatives. És a dir, en intensitat. El seu nacionalisme espanyolista uninacional és el mateix. I les seves polítiques econòmiques neoliberals també. Cal recordar que segueix existint la possibilitat que puguin governar, i que el PSOE podria aliar-se amb elles. Avui és una possibilitat real. Que no passi depèn del lector i votant. L’única garantia és que guanyi Unidas Podemos a Espanya i les seves confluències, incloses En Comú Podem a Catalunya. L’alternativa és la continuació de l’enorme crisi social