Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques
Universitat Pompeu Fabra
Què està passant a Espanya
Dos fenomens han tingut lloc durant els últims deu anys a Espanya, que han generat les condicions perquè es donessin els resultats de les eleccions de diumenge passat, inclòs el gran creixement de Vox (la ultradreta espanyola d’arrels franquistes). Un és el tema nacional (també anomenat territorial), que s’ha centrat en el conflicte entre l’Estat central, d’una banda, i el moviment independentista català, de l’altra. Aquest conflicte ha polaritzat el panorama polític espanyol i ha centrat la major part de l’atenció mediàtica del país durant el període electoral. Les tensions derivades d’aquest conflicte han facilitat el creixement de les bases electorals d’ambdós moviments nacionalistes nacionalistes: l’espanyolista borbònic, d’una banda, i el secessionista català, de l’altra. La sentència del Tribunal Suprem imposada als líders independentistes empresonats, que es va donar a conèixer dies abans de les eleccions, ha sigut un factor determinant en l’augment d’aquestes tensions, que han beneficiat els nacionalismes extrems de sentits oposats.
L’altre gran tema ha sigut l’enorme crisi social, sense precedents en el període democràtic, que ha afectat molt negativament el benestar de les classes populars, el nivell de vida de les quals és avui més baix avui que abans que comencés la Gran Recessió. Aquesta crisi ha estat causada, en part, pels partits governants a Espanya i, a Catalunya, pel govern nacionalista (avui secessionista) català de la Generalitat de Catalunya que, mentre que als carrers s’enfrontaven enarborant banderes (la borbònica, per part de l’Estat espanyol,, i l’estelada per part de la Generalitat de Catalunya), als corredors de poder aprovaven i imposaven les mateixes polítiques neoliberals, com ara les reformes laborals (que van empoderar el món empresarial a costa de debilitar la classe treballadora) i les retallades de l’Estat del Benestar (que van malmetre d’una manera molt significativa la qualitat de vida de les classes populars).
El sorgiment del populisme ultradretà i els costos de la desmemòria històrica
Aquesta última crisi, però, ha estat ignorada o silenciada pels partits governants, tant a les Corts espanyoles com al Parlament de Catalunya. Però la seva existència i imposició per part de l’establishment politicomediàtic espanyol i català ha generat –com era previsible i alguns així ho vam advertir- un enuig popular, i es va generar un sentiment anti-classe política -que podria haver-se resumit sota el lema "que se vayan todos"- del qual la versió més conservadora (i que mira al passat per a la seva inspiració) és Vox, que s’ha presentat als mitjans com a "el vencedor" de les eleccions. El passat inspirador de Vox és ni més ni menys que la dictadura feixista liderada pel General Franco, la cultura de la qual continua àmpliament estesa a Espanya, ja que no hi ha hagut un intent creïble per part de l’Estat espanyol de corregir la història esbiaixada d’Espanya durant el període democràtic. Cal recordar que la transició cap a l’Estat democràtic actual no va suposar una ruptura amb l’Estat dictatorial anterior, sinó una transformació que va deixar poc canviats molts aparells de l’Estat i la seva cultura, que havia substituït el republicà (i que havia estat "demonitzat" fins i tot per sectors de les esquerres). És per això que l’expansió de Vox i el seu missatge antiestablishment era previsible. Andalusia havia donat el senyal d’avís. I aquest moviment de nostàlgia feixista s’estendrà encara més, ja que els factors que el van causar persisteixen. Vox és el partit que més ha utilitzat les banderes – la borbònica, signe de la visió jacobina basada a la capital del Regne, que comporta una visió nacionalista que nega la seva diversitat i plurinacionalitat- per a ocultar el seu extremisme econòmic, cosa que ha sigut fàcil, ja que el debat electoral no es va centrar en el tema social i econòmic (que no va aparèixer gairebé mai) sinó en el nacional. En realitat, Vox sí que va parlar de la crisi social, i es van presentar com a un PARTIT PATRIÒTIC I SOCIAL, que denuncia l’establishment politicomediàtic espanyol, per haver causat l’enorme crisi. D’on ve el seu atractiu per a sectors de les classes populars que han estat perjudicades per les polítiques públiques imposades pels partits governants.
Aquesta protesta antiestablishment inclou un rebuig i hostilitat cap al llenguatge políticament correcte d’aquest establishment, mostrant el seu racisme i masclisme que mobilitza sectors populars que atribueixen la seva mala situació a la immigració i al suposat favoritisme de l’Estat als immigrants, a les dones i a "altres". Però a aquest racisme i masclisme cal afegir també una altra característica definitòria de tal partit: el seu classisme, ja que és un instrument extremista al servei d’importants interessos financers i econòmics espanyols que exerceixen gran influència sobre sectors importants de l’Estat espanyol. Vox concentra les dimensions més extremistes de les dretes espanyoles (que sempre han estat més esbiaxiades cap a la dreta que els seus partits homòlegs a Europa). El seu antisocialisme i anticomunisme és el seu ADN, ja que l’origen del feixisme va ser precisament l’eliminació de qualsevol forma de progressisme. Tant el nazisme a Alemanya com el feixisme italià van ser establerts (i van comptar amb el suport de grans interessos econòmics i financers alemanys i italians) per parar les esquerres. I ha passat una mica el mateix a Espanya. L’alternativa a Podemos somniada per l’establishment politicomediàtic era Ciudadanos (com va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu: "Necesitamos un Podemos de derechas"). Aquest partit va resultar ser incapaç per aturar les esquerres. És per això que ha estat substituït per una versió més dura, Vox, amb unes propostes –tant en l’ àrea econòmica i social com en l’ àrea identitària i nacional- que són una versió extrema de les de Ciudadanos. En aquest sentit, és important subratllar que, a Barcelona, on Vox va aconseguir més suport, va ser al districte més benestant de la ciutat, Sarrià-Sant Gervasi, i al districte més pobre, Nou Barris (que té un gran número d’immigrants). Els interessos econòmics prevalen en el suport de les classes benestants a Vox. Els problemes de precarietat laboral, atur, salaris baixos i, en definitiva, de baixada de nivell de vida, juntament amb els discursos que assenyalen els immigrants com a una amenaça, expliquen el suport a Vox. El nacionalisme extrem excloent és un element clau per atreure les classes populars que estan perdent la seva identitat en el món globalitzat. En aquest sentit, les seves semblances amb el trumpisme als EUA són molt notables. El llenguatge antiestablishment "que se vayan todos", d’antigovern, nacionalisme extrem i anti-immigració és comú en aquella formació política. Com passa amb el trumpisme als EUA, la base electoral de Vox inclou els extrems, des de sectors molt benestants (els quals afavoreixen amb les seves polítiques ultraneoliberals) a sectors molt pobres, i són aquests els sectors més oblidats per part de l’establishment politicomediàtic, clarament perjudicats per les polítiques de globalització, inclosa la immigració.
Les polítiques econòmiques i socials reaccionàries de Vox
És extraordinari que, a la majoria d’entrevistes als dirigents de Vox, gairebé no hagin aparegut les seves propostes econòmiques i socials. Els seus dirigents reprodueixen meres generalitats –com també fa Trump- sense especificar les seves mesures, que sí que es poden veure, però, en els seus programes, tot i estar a un nivell molt rudimentari. Aquestes estan en la línia liberal de les dretes que s’autodefineixen com a centredreta: PP; o de centre, C’s. Representen el neoliberalisme radical de l’economia i el desmantellament de l’Estat del benestar. Pel què fa a la despesa pública, proposen anul.lar completament el dèficit i el deute públic (mesura extrema de la que, d’altra banda, demanen també els altres partits en intensitats més moderades). Volen, amb això, impulsar un canvi radical dins d’un projecte que els altres partits de dreta comparteixen. Aquest objectiu s’aconseguiria a través d’unes retallades de la despesa pública molt notables que reduirien encara més els insuficients recursos de l’Estat del benestar, i que farien molt mal a les classes populars.
Aquesta mesura aniria acompanyada d’una reducció d’impostos, que es justifica tot subratllant que l’escassa capacitat adquisitiva dels treballadors es deu primordialment a la suposadament excessiva càrrega fiscal. Baixarien els impostos a tothom sense excepció. Els més beneficiats serien els que ingressen més de 60.000 euros anuals, que passarien de pagar el 45% actual a un 30%, així com les rendes empresarials amb una reducció molt notable de l’impost de societats, que passaria del 25% al 22% i eliminaria alhora els impostos de successions i de propietat.
Són favorables també a la privatització dels serveis públics, així com una desregulació massiva d’aquelles normes que interfereixen amb la llibertat del mercat. També estan a favor de la privatització i dualització per classe social dels serveis públics de l’Estat del benestar, com ara la sanitat i l’educació. Una mica igual pel què fa a les transferències públiques, com les pensions, proposant la privatització de bona part d’aquestes transferències, com ja va proposar l’escola ultraliberal de Chicago a Xile, i van ser aplicades pel General Pinochet, a qui van assessorar. Aquestes polítiques també han sigut proposades, per cert, per l’economista ultraliberal, l’ independentista Sala i Martín, economista promogut pels mitjans de comunicació del govern independentista català, TV3 i Catalunya Ràdio. Crearien així un sistema dual de pensions, afavoridor de les pensions privades (amb bonificacions fiscals), inclosa tota la vida laboral per a calcular la pensió de jubilació (en lloc dels últims anys treballats). Aquestes mesures s’han aplicat a Xile i van ser una de les raons que han originat la revolta popular. Vox també proposa la recentralització de nombroses competències autonòmiques, com ara la sanitat, l’educació i la justícia, tot eliminant gran número de competències locals.
No és només racista i sexista. És també classista. Qui es veuria beneficiat de la pujada de Vox?
L’evidència és aclaparadora en el sentit que l’aplicació d’aquestes polítiques beneficiaria de manera molt marcada les rendes del capital i del món empresarial, així com les rendes superiors a costa d’un gran descens de les rendes de la classe treballadora i de les classes populars. És la máxima expressió del poder de classe en la lluita de classes que defineix en gran mesura la realitat existent (i ocultada) a Espanya.
En aquest aspecte, la seva visió no és només racista i sexista, sinó també classista (punt que sembla oblidat pels portaveus progressistes que prioritzen sistemàticament la denúncia a la discriminació de gènere i raça, i s’obliden de la discriminació per classe social). Vox és la máxima expressió del poder de la classe dominant. El seu nacionalisme extrem, basat en una concepció de superioritat nacional, el seu autoritarisme antidemocràtic i xovinista, i el seu anti-progressisme tenen un marcat component classista, a favor –per suposat- de la classe dominant. Això és el que representava el feixisme espanyol i això és el que representen ara els seus hereus.
La "suposada victòria de Vox"
La notícia que va ocupar més espai mediàtic el dia de les eleccions va ser el gran creixement de Vox, que va assolir un número d’escons (52) que li dona gran capacitat d’influència a les Corts espanyoles, i que reforça, dins del bloc de les dretes, el to agressiu de les polítiques repressives de l’Estat en el tema nacional i promou encara més les mesures ultraliberals en el tema economicosocial.
No s’ha d’ignorar, però, que tal i com he assenyalat en diverses ocasions, una de les causes d’aquesta suposada victòria va ser el clima d’enuig que hi ha al país cap a l’establishment politicomediàtic i cap a la classe política. Però, a més d’això, hi va haver dos altres factors que hi van contribuir en gran mesura. Un és el sistema electoral esbiaixat a fi d’afavorir les forces conservadores i, l’altre factor, és la divisió i atomització de les esquerres, que històricament ha caracteritzat les forces progressistes del país (i que va ser una de les causes de la seva derrota enfront del cop feixista del 1936).
El sistema electoral poc representatiu
Vox va aconseguir menys vots que la suma dels vots obtinguts per Unidas Podemos i les seves confluències i Más País. Vox va obtener 3.640.000 vots, 34.000 vots menys que Unidas Podemos i les seves confluències i Más País junts (3.674.000 vots). Unidas Podemos i les seves confluències van aconseguir 3.097.000 vots, i Más País 577.000. En canvi, el número d’escons per a UP i confluències i Más País va ser de 38 en total (35 per a UP i confluències i 3 per a Más País), un número molt menor als 52 escons obtinguts per Vox. En realitat, una dada poc coneguda és que, si sumem tots els vots a partits d’esquerra (inclosos aquells que no van aconseguir representació parlamentària) el número total de vots és molt més gran que el total dels vots a les dretes. En les eleccions anteriors (28-A) van ser 1,1 milions més de vots, número que va baixar a 964.000 a causa de l’abstenció, que va ser més gran entre les esquerres que entre les dretes. Hi ha milers i milers de vots a l’esquerra que no tenen representació parlamentària, la qual cosa fa mal a les esquerres. El fet que un nou partit, Más País, es presentés en 18 províncies, traient escons en només dues d’elles, va significar no només una pèrdua de tals escons, sinó que va perjudicar i penalitzar els altres partits d’esquerra amb representació parlamentària en dividir el vot. En Comú Podem va perdre un escó a causa de la transferència de lleialtats a Más País que no van aconseguir cap escó.
És per això que la gran divisió i atomització de les esquerres han sigut molt negatives per a les forces progressistes, i molt en especial per a les esquerres. La seva causa és la limitadíssima proporcionalitat del sistema electoral espanyol. El principi democràtic que afirma que cada vot val el mateix es viola a la llei espanyola. En realitat, si hagués sigut un sistema proporcional (és a dir, que el número d’escons fos proporcional al número de vots obtinguts al conjunt de l’Estat) i sense barrera electoral, la diferència d’escons entre les dretes i les esquerres seria més gran, i les esquerres passarien de 180 a 182 escons, i les dretes, de 170 a 168. Dins de les esquerres, el PSOE baixaria de 120 a 98 escons (22 menys) i Unidas Podemos pujaria de 35 a 45; els demés guanyadors de l’esquerra serien Más País, que passaria de 3 a 8 escons; la CUP, que passaria de 2 a 4 escons; BNG passaria d’ 1 a 2; i el PACMA accedería al Congrés amb 4 escons, juntament amb Recortes Cero-GV, PUM+J i ARA-MÉS-ESQUERRA, que entrarien amb un escó cadascun. És a dir, que no només les esquerres guanyarien pas davant de les dretes, sinó que les esquerres a l’esquerra del PSOE guanyarien pes dins del bloc de les esquerres.
L’escassa (per no dir nul.la) recuperació de la memoria històrica explica que es desconegui que la llei electoral espanyola té els seus orígens en l’aprovació dels principis de tal llei electoral per part de l’Asamblea Nacional (l’ organ feixista que dirigía la vida política del règim dictatorial) i que exigia que s’acceptés per part del nou règim democràtic com a condició que tal Asamblea desaparegués. I tot i que va haver canvis a les Corts espanyoles democràtiques, es van mantenir intactes els principis d’aquella llei (conseqüència de l’enorme poder de les dretes al nou Estat que no va ser una ruptura sinó una modificació del règim anterior). Aquest biaix conservador explica també que quan el govern de dretes nacionalista català (el pujolisme) va tenir l’ocasió de canviar-la, no ho va fer (ja que també l’afavoria).
El gran potencial d’expansió Vox: la major amenaça a la democràcia
Existeix un gran potencial d’expansió de Vox perquè el sentiment antiestablishment "que se vayan todos" es va estenent a Espanya, on no hi ha hagut un canvi notable de la cultura dominant (d’escassa sensibilitat democràtica), que sempre han fet servir el patriotisme com a manera de defensar una estructura profundament classista i conservadora. Per això l’alternativa a aquest populisme antidemocràtic és restablir l’aliança antifeixista que va ser exitosa en la moció de censura al govern Rajoy i que és essencial per al progrés d’Espanya. Aquesta aliança hauria de ser el resultat de la col.laboració de les forces d’esquerres amb els nacionalismes "perifèrics", dins d’un marc que mantingui la plurinacionalitat en què la unitat sigui fruit de la voluntat popular de cadascuna de les nacions i pobles que la constitueixen, com així va constar durant la resistència antifeixista, declarant que la democràcia actual es considera continuadora de la que va existir durant la II República, denunciant la dictadura i el dany que van fer els seus hereus –i han continuat fent- a les classes populars d’aquest país.