Vicenç Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia de l’any 2008, i articulista del New York Times, va publicar recentment un article "Big Money and America’s Lost Decade" (28-29.12.19) en què assenyalava com la gent molt rica dels EUA (que són una minoria de la població) influeix desmesuradament en els partits polítics d’aquell país, i configura en gran mesura la seva cultura política, a banda de promoure una ideologia que afavoreix els seus interessos i presentar una enorme agressivitat cap a aquelles forces polítiques que proposin reduir aquests interessos. Mostrava, per exemple, la seva hostilitat cap a candidats progressistes com ara Bernie Sanders i Elisabeth Warren, amb la mobilització de tots els recursos polítics i mediàtics al seu abast per debilitar i eliminar allò que ells (la majoria dels superrics són homes) consideraven una amenaça. El que afegia gran interès a aquest article de Paul Krugman és que les tesis i observacions que feia per als EUA són aplicables gairebé en la seva totalitat a la situació existent a Espanya.
Una manera que, segons aquest autor, tenen els superrics d’influir en els polítics i els seus partits és contribuint legalment (o il·legal) a la seva sostenibilitat econòmica, donant-los o deixant-los diners (com fan els bancs) en condicions molt favorables. Tot i que aquesta pràctica arriba a nivells extrems als EUA, on el finançament de les eleccions és predominantment privat, també es dona a Espanya, i en general és més freqüent entre els partits de dretes (ja que els rics creuen que defensen millor els seus interessos) que no entre partits d’esquerres, i aquesta pràctica és fins i tot més comuna a les comunitats autònomes en què les dretes han governat més temps durant el període democràtic, como ho han estat la Comunitat de Madrid, la de Galícia i la de Catalunya.
La creació de la saviesa convencional
Una altra manera en què, segons Paul Krugman, els rics i els superrics influencien en els partits polítics es mitjançant el finançament de think-tanks, de grups d’investigació (sobretot dedicats a temes econòmics) i revistes "científiques", i altres institucions que reben donacions de superrics i de les seves institucions, que declaren com a filantròpiques i, gràcies a això, reben avantatges fiscals, amb subvencions de l’erari públic. No cal dir que totes elles tenen com una funció molt important crear un clima polític, intel·lectual i cultural afí als seus interessos i que es presenti i es percebi com "la saviesa convencional del país" (és a dir, el que és respectable i el que no ho és en el llenguatge i argumentari polític hegemònic).
L’elaboració d’aquesta saviesa convencional es distribueix pels mitjans d’informació (que són també mitjans de persuasió), en els quals els superrics tenen també una enorme influència, perquè en són els propietaris o bé a través del seu finançament, directament o indirecta, mitjançant anuncis i altres relacions comercials que poden assolir dimensions de gran importància per a la supervivència d’aquests. Aquesta situació, per cert, és fins i tot més accentuada a Espanya, on el ventall ideològic dels mitjans és summament limitat i són, en la seva gran majoria, mitjans de centredreta i de dreta, amb alguns clarament d’ultradreta. No hi ha cap gran mitjà radiofònic o televisiu a Espanya que es pugui considerar d’esquerres. En qüestions econòmiques, el domini dels articulistes que, conscientment o inconscient, reprodueixen la ideologia dels superrics -el neoliberalisme- és molt gran, gairebé absolut.
L’enorme complicitat entre poder econòmic i poder polític
Un altre element que demostra la gran influència dels superrics, afegeix Paul Krugman, és l’existència de portes giratòries entre les institucions polítiques i les grans empreses econòmiques, financeres o de serveis del país. És part de la normalitat que els polítics, al deixar el seu lloc de responsabilitat, passin a treballar a grans empreses, una situació molt comuna a la vida política d’Espanya. Aquest fet és especialment freqüent a les grans empreses del sector energètic, una de les causes que sigui un dels sectors més monopolitzats del país (que explica que tinguem en general un problema greu d’escassetat d’energia en aquest país). Per exemple, els expresidents Leopoldo Calvo Sotelo i Felipe González van acabar als consells d’administració de Naturgy, i José María Aznar al d’Endesa. I com ells, nombrosos ministres i alts càrrecs dels principals partits polítics del país. Del PSOE, Elena Salgado (Endesa), Rafael Escuredo (Abengoa), José Domínguez (Abengoa), Cristina Garmendia (Naturgy), Guzmán Solana Gómez (Naturgy), Víctor Pérez Pita (Naturgy), Narcís Serra (Naturgy), Javier Solana (Acciona), Manuel Marín (Iberdrola), Manuel Amigo (Iberdrola), Braulio Medel (Iberdrola), Felipe Romera (Iberdrola), Juan Pedro Hernández Moltó (Iberdrola) y Pedro Solbes (ENEL). Del PP, Luís de Guindos (Endesa), Manel Pizarro (Endesa), Pío Cabanillas Alonso (Endesa), Rodolfo Martín Villa (Endesa), Manuel Vicente-Tutor (Abengoa), Ricardo Martínez Rico (Abengoa), José Luís Olivas Martín (Enagás), Ana Palacio (Enagás), Carlos Espinosa de los Monteros (Acciona), Ángel Acebes (Iberdrola), Fernando Becker (Iberdrola), Ramón de Miguel (Iberdrola), José Luís Olivas (Iberdrola), Santiago Martínez Garrido (Iberdrola) y Ana Palacio (HC Energía). A aquest llarg llistat cal afegir-hi alguns consellers, diputats i alts càrrecs autonòmics, com Miquel Roca (Endesa) i David Madi Cendrós (Endesa), de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i Joseba Adoni Aurrekoetxea (Enagás) i Juan María Atutxa (Iberdrola) del PNV.
És lògic que els polítics siguin conscients que algun dia deixaran de tenir responsabilitats polítiques i que alguns siguin sensibles a les seves futures possibilitats de treballar al món de les grans empreses. Però també passa a l’inrevés. Molts càrrecs polítics provenen del món de les grans empreses. Alguns d’ells són Elena Salgado (PSOE), que va formar part del Consell d’Administració d’Abertis Telecom; Luis de Guindos (PP), exmembre del consell assessor del banc d’inversió Lehman Brothers i del consell d’administració del banc Mare Nostrum, i exresponsable de la divisió financera de la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC); o Román Escolano (PP), exdirector de relacions institucionals del BBVA.
Les conseqüències del fet que una minoria – els superrics – tinguin tanta influència política i mediàtica: l’empobriment de la democràcia
L’evidència d’aquest enorme domini dels superrics a la vida política és aclaparadora. És per això que el neoliberalisme és la ideologia dominant als cercles del poder. Les polítiques neoliberals implementades pels governs han estat enormement beneficioses per a les classes benestants. No només ha augmentat el número de superrics, sinó que també ho ha fet el nivell de la seva riquesa i de les seves rendes, i a costa que el nivell de rendes de les classes populars (classe treballadora i classes mitjanes de rendes mitjanes i baixes) hagi baixat d’una manera molt marcada, i el seu nivell de vida sigui molt més baix que a l’inici de la imposició d’aquelles polítiques neoliberals. Aquest descens ha afectat amb especial intensitat els joves, els quals, tants als EUA com a Espanya, no viuran millor que els seus pares, tal com ja havia passat abans del període neoliberal. Com a conseqüència, les desigualtats s’han disparat i han assolit nivells extrems. L’aplicació de les polítiques neoliberals a ambdós costats de l’Atlàntic Nord (com les reformes laborals, que afavorien els empresaris a costa de debilitar els seus treballadors i empleats, reduint els seus drets laborals; així com les polítiques d’austeritat, que han reduït també considerablement els seus drets socials) han estat resultat de la gran dretanització dels partits polítics governants, dretanització que es va traduir no només en la vida política sinó també en la cultural i social del país. En realitat, mai durant el període democràtic la saviesa convencional del país havia estat tan de dretes (fregant fins i tot la ultradreta) com ara.
La protesta i el rebuig d’aquesta situació: la nova esperança que s’obre
Al llarg de la història d’aquest país, es pot observar que l’explotació sempre produeix una resposta i un rebuig. L’última gran ofensiva neoliberal a Espanya es va topar amb el 15M, un moviment politicosocial que va denunciar la imposició d’aquelles polítiques i que acusava les autoritats governamentals de manca de legitimitat i representativitat, ja que estaven imposant polítiques públiques neoliberals sense que tinguessin mandat popular per fer-ho perquè no estaven incloses en els seus programes electorals. A Espanya, el seu "no nos representan" ho deia tot. Fou una reivindicació que exigia democràcia, i que des del principi va provocar gran temor als superrics i als seus servidors polítics i mediàtics. La força d’aquest moviment explica que, en només cinc anys, el moviment social que es va transformar en un partit polític, Podemos i les seves confluències (En Comú Podem i En Marea), juntament amb una renovada IU, establís una aliança (Unidas Podemos) que avui és més que probable que governi en coalició amb un renovat PSOE. L’oferta programàtica daquesta coalició inclou propostes de recuperació i expansió dels drets polítics, civils, laborals i socials que s’havien eliminat o reduït, juntament amb altres mesures progressistes de gran profunditat que podrien significar, d’aplicar-se, un canvi notable en el benestar de les classes populars (que són la majoria de la població), amb la reversió del descens de la seva qualitat de vida, la qual cosa requeriria necessàriament reduir i eliminar l’excessiva i antidemocràtica influència política que els superrics tenen avui al país.
No cal dir que, tal com Paul Krugman assenyala que està tenint lloc als EUA, els superrics mobilitzaran el seu enorme i antidemocràtic poder per, a través de tots els mitjans de què disposen, sabotejar aquestes propostes. S’iniciarà així una campanya, que es caracteritzarà per la seva mesquinesa, falsedat i joc brut (que han caracteritzat el seu comportament), a fi d’impedir els canvis necessaris i urgents que el país necessita. En realitat, ja ha estat tenint lloc durant aquests mesos, durant el procés electoral. I sens dubte, les banderes de sempre seran emprades per part d’ambdós costats per defensar els interessos de classe. Els mateixos superrics que han fet tant de mal al benestar de la població es presentaran ara, com han fet sempre, com els defensors de la pàtria. No s’ha d’oblidar que l’anterior govern de coalició de forces progressistes al que s’estableix avui fou interromput l’any 1936 per un cop militar, i es va establir un règim enormement reaccionari i repressiu que va condemnar el país a un enorme subdesenvolupament.
El context ha canviat i és poc probable que passi alguna cosa semblant. Però les dretes d’avui són les hereves de les d’ahir, i la seva escassíssima vocació democràtica està ben documentada. No obstant això, com assegura Krugman als EUA, el canvi és possible, ja que hi ha l’esperança de canvi per via democràtica (tot i les enormes insuficiències democràtiques) sota l’empenta i pressió de les mobilitzacions ciutadanes (pensionistes, marees, protestes i vagues laborals, moviment feminista, i molts d’altres), grups de persones que quan es mouen poden guanyar, tal com ha passat en aquest moment històric del país.