Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra; Professor de Public Policy, The Johns Hopkins University i Director del JHU-UPF Public Policy Center
Les conseqüències d’aquestes intervencions
La possible privatització de Bankia i la seva fusió amb CaixaBank ha estat una notícia que, com era d'esperar, ha creat gran interès en els principals mitjans d'informació espanyols, els quals s'han centrat primordialment en la manera com es durien a terme. No obstant, s'ha prestat poca atenció al context polític i econòmic en el qual es produirien aquestes intervencions (que requeririen l'aprovació de les autoritats i, molt especialment, del govern espanyol, el president del qual -el Sr. Sánchez- sembla inclinat a afavorir-les) i les seves conseqüències per a la societat espanyola, no sols per als usuaris d’aquestes entitats bancàries, sinó també per la població en general, i per les classes populars en particular, que constitueixen la majoria de la ciutadania d'aquest país.
En realitat, un dels resultats de la privatització de Bankia i la seva fusió amb CaixaBank és que seria un pas més cap a l'enfortiment del pensament dominant dels establishments econòmics i financers del país, així com dels governs espanyols de les dues últimes dècades, les polítiques públiques neoliberals de les quals han perjudicat significativament el benestar de les classes populars d'aquest país. Les reformes laborals regressives i les retallades de la despesa pública han tingut un efecte devastador en el benestar d’aquestes classes, com ha quedat palès durant la pandèmia. La pandèmia ha mostrat aquesta realitat amb tota cruesa. La pobresa dels serveis públics de l'Estat del Benestar (com la sanitat i els serveis socials) i el gran increment de la precarietat en el mercat de treball han contribuït al fet que Espanya sigui un dels països europeus on la pandèmia ha causat més estralls en el benestar de les classes populars.
Aquesta fusió reforçaria encara més la concentració bancària i l'excessiu poder polític i mediàtic de la banca privada, la més extensa en termes proporcionals i la més poderosa de totes les banques a la Unió Europea. No hi ha un altre sector bancari privat a Europa més extens i amb un sector públic financer més reduït que l'espanyol. Un indicador -entre molts altres- de l'enorme influència del sector bancari en la vida econòmica del país és que la suposada agència reguladora del sector bancari, el Banc d'Espanya, actua, en realitat, com un lobby de la banca privada, transformant aquesta agència pública en un dels majors promotors de les polítiques neoliberals que han perjudicat enormement, no sols el benestar de la població com ja he indicat, sinó també l'eficiència de l'economia espanyola. El descens dels salaris i les retallades de la despesa pública, conseqüència de les reformes laborals regressives i de les polítiques d'austeritat (mesures totes elles promogudes pel Banc d'Espanya), van provocar un enorme descens de la demanda domèstica (motor fonamental del creixement econòmic), causant l'increment de les inversions de caràcter especulatiu (com les inversions immobiliàries) a costa de les inversions de caràcter productiu, creant l'enorme crisi financera del país, que va arribar a destruir més de 3,5 milions de llocs de treball a Espanya. Aquesta crisi va crear, al seu torn, el col·lapse de molts bancs, que van haver de ser rescatats per l'Estat. Bankia va ser un d'ells, rebent, entre 2012 i 2013, més de 24.000 milions d'euros de l'Estat (dels quals només s'han recuperat una mica més de 3.000 milions). L'Estat és, a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), que depèn de la vicepresidenta tercera del Govern espanyol i ministra d'Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, el que posseeix el 61,8% de Bankia.
L'excessiu i antidemocràtic poder de la banca privada a Espanya
La banca privada espanyola sempre ha rebut un tracte preferencial per part de l'Estat espanyol. En realitat, té un tracte impositiu especial, perquè és un dels sectors amb majors beneficis i amb menor càrrega impositiva de la UE i, per cert, és un dels sectors que té majors dipòsits en paradisos fiscals. Segons l'informe de l'Observatorio de Responsabilidad Social Corporativa, "La información fiscal en las memorias anuales de las empresas del IBEX-35", publicat el 2015, totes les empreses del sector bancari que pertanyen a l'IBEX-35 tenen societats (concretament, 311) en paradisos fiscals. De fet, després del Banc Santander, el BBVA i el Banc de Sabadell, Bankia i CaixaBank són les que tenen més societats en paradisos fiscals.
És més, el poder judicial a Espanya, que és profundament conservador, sistemàticament afavoreix els interessos bancaris. El cas més evident és el cas de les clàusules sol, amb una sentència per part de l'autoritat judicial a favor de la banca, i en contra de les persones endeutades, la qual cosa va desencadenar la intervenció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) obligant a eliminar aquest abusiu privilegi de la banca (veure el meu article "L'escandalosa complicitat de la banca privada i l'estat: el cas de les clàusules sol", Público, 17.02.17). Últimament, la banca privada ha estat obstaculitzant l'aplicació de mesures per part del sector públic per a recuperar part dels fons públics que ha rebut de l'Estat. De nou, hi ha milers d’exemples. Fins i tot el Fons Monetari Internacional (FMI) ha fet propostes en el sentit de recuperar els diners públics gastats a ajudar a la banca (com han fet molts governs europeus, incloent el conservador britànic), però això no ha passat a Espanya. Abans del govern de coalició d'esquerres actual, el primer govern Sánchez va estar a favor d'un impost a la banca a aquest efecte, però finalment es va distanciar d'aquesta idea.
Aquest poder s'exerceix també a través de la seva enorme influència sobre els partits polítics, perquè la gran majoria estan endeutats amb la banca privada. I una miqueta igual ocorre amb els mitjans de comunicació, perquè gran part dels seus fons provenen o estan vehiculats per la banca. El gran domini del pensament neoliberal en els mitjans de comunicació és una conseqüència d'això. En Juan Torres, l’Alberto Garzón i jo vam poder sentir en les nostres pròpies carns aquest poder, quan el llibre Hay alternativas. Propuestas para crear ocupación y benestar social en España, (Sequitur, 2011), en el qual explicàvem l'impacte negatiu que les polítiques neoliberals estaven tenint a Espanya, proposant alternatives, i que anava a ser publicat per l'editorial d'El País, va acabar no publicant-se quan vam negar-nos a acceptar la supressió d'un capítol crític amb la banca. El País estava en plena negociació del seu deute amb el Banc Santander i no volia crear tensions amb aquest banc, objecte de la nostra crítica. I aquesta experiència és molt comuna. Hi ha un veto en els grans mitjans cap a pensadors crítics amb la saviesa convencional de l'establishment economicofinancer espanyol (inclòs el català), la qual cosa redueix notablement el ventall d'alternatives presentades a la ciutadania, convertint als mitjans d'informació en mers mitjans de persuasió més que de comunicació. El silenci en aquests mitjans sobre els excessos de la banca a Espanya és eixordador. Mentrestant, segons l'Autoritat Bancària Europea, els 125 executius espanyols millor pagats del sector financer van aconseguir, com a mitjana, uns ingressos anuals de 2,4 milions d'euros per executiu (ja en 2012), mentre que l'usuari de la banca espanyola és el que rep més abusos i pitjors serveis entre els usuaris dels sistemes financers europeus.
Del què no es parla a l’establishment politicomediàtic espanyol (incloent el català)
Espanya té un dels sectors públics més reduïts no sols a Europa sinó també entre els països de l'OCDE, el grup de països més rics del món, la qual cosa explica l'escassa eficiència del sistema financer espanyol a causa del seu profund biaix neoliberal. Totes les principals economies d'aquesta comunitat econòmica tenen un sector bancari públic molt major que l'espanyol; més fins i tot que els EUA, el país considerat més liberal entre els països desenvolupats. En realitat, en aquell país s'han publicat una sèrie d'estudis que han analitzat el comportament de la banca privada als EUA versus la pública, mostrant que l'Estat (dels 50 que té els EUA) que té una economia més eficient, major percentatge de la població empleada, amb el menor índex de desocupació, amb els salaris més elevats i amb un major superàvit de vendes és Dakota el Nord, que té el banc públic més gran. Aquell banc no és un banc d'accionistes. És un banc en el qual, per llei, l'Estat de Dakota del Nord inverteix els seus fons públics. Creat en 1919 per immigrants escandinaus, molt crític amb la banca privada, la seva funció principal és la d'oferir i garantir el crèdit a les institucions i persones que viuen en aquell Estat. D'aquí ve que fos l'únic Estat que no tingués problemes de crèdit durant la crisi financera. Ellen Brown, Professora d'Economia de la Facultat de Dret d'Orange (Califòrnia) i una de les analistes més conegudes del sistema financer dels EUA, explica que la causa d'això és que l'Estat diposita tots els seus ingressos en aquest banc, que té com a objectiu ajudar a l'economia de l'Estat, tenint prohibit invertir fons fora de l'Estat, així com realitzar pràctiques especulatives. La Professora Brown ha comparat el comportament de l'Estat de Califòrnia amb l'Estat de Dakota del Nord i ha pogut confirmar que l'Estat de Califòrnia, a més de tenir desregulat el sector bancari, va dipositar tots els fons en la banca privada, que els utilitza fora de l'Estat i amb finalitats especulatives, la qual cosa va contribuir en gran manera a la gran crisi financera d’aquell Estat. En una situació semblant es troba Espanya. CaixaBank, per cert, inverteix part dels seus fons fora d'Espanya, tenint, a més, filials -com he indicat abans- en paradisos fiscals. La gran majoria de països europeus tenen un sector públic bancari molt més extens que l'espanyol.
Així doncs, l'Estat, en la majoria dels països més rics d'Europa, juga un paper clau. I no sols els Estats centrals, sinó també els governs regionals i ajuntaments. Segons els últims tests duts a terme per l'Autoritat Bancària Europea al 2018, alguns dels bancs més eficients i sòlids eren bancs públics, incloent bancs de propietat dels Estats centrals i/o regionals, com són alguns dels bancs públics dels länder a Alemanya. La ciutat de París, per cert, ha tingut un dels bancs més sòlids existents a Europa; fundat en 1918, és el banc més antic de França.
Aquesta absència de bancs públics a Espanya contrasta amb una realitat evident, i és que la banca privada no existiria sense l'ajuda constant i fonamental de l'Estat. La garantia que l'Estat ofereix de garantir 100.000 euros per client en cas de fallida és essencial per a la subsistència del sistema bancari espanyol, a la qual contribueixen també els enormes avantatges fiscals que l'Estat ofereix, avantatges que inclouen fons públics en forma de subsidis que l'Estat no recupera.
Les conseqüències negatives de privatitzacions anteriors
A Espanya tenim una gran experiència en privatitzacions. La privatització d'empreses públiques altament rendibles com ara Telefónica, Tabacalera, Repsol, Gas Natural i Endesa (entre altres), que van tenir lloc durant els anys noranta mentre governava el PP, va empobrir notablement a l'Estat espanyol. Les pèrdues dels fons de l'Estat han estat enormes, amb l'agreujant que l'Estat va perdre gran capacitat de decisió per poder influenciar aquestes institucions per al bé comú. La ciutadania no és plenament conscient d'aquesta realitat a causa del silenci mediàtic sobre aquestes pèrdues. Més recentment, es va intentar privatitzar les Loteries i Apostes de l'Estat, que l'any anterior al fet que s'explorés aquesta possibilitat (2010), proveïa uns beneficis a l'Estat de 2.594 milions d'euros, que és una quantitat major que la que es va aconseguir congelant les pensions i reduint els salaris dels empleats públics, la predictible recepta neoliberal, promoguda per la banca i el seu lobby, el Banc d'Espanya.
I una situació semblant ha ocorregut amb les privatitzacions de les institucions financeres Argentaria, Banc de Crèdit Industrial i Banc de Crèdit Agrícola (avui part del BBVA), totes elles altament rendibles quan van ser privatitzades. I a la pèrdua de fons a l'Estat es va afegir un mal fins i tot pitjor: la privatització del crèdit ha dificultat enormement la provisió de crèdit públic necessària per mantenir i estimular l'activitat econòmica. Avui, l'única institució estatal que té com a objectiu central aquesta garantia de crèdit és l'Institut de Crèdit Oficial (ICO). La seva capacitat, no obstant això, és excessivament limitada, amb unes quantitats encara molt per sota de les necessitats del país (i molt especialment per a les empreses petites i mitjanes, que constitueixen la majoria del teixit empresarial espanyol).
Avui la necessitat de bancs públics és fonamental per a poder realitzar la transformació industrial del país (i altres sectors productius de l'economia). El New Deal Verd (al qual caldria afegir el New Deal Social) requereix una gran inversió, urgent i necessària, per a la pròpia supervivència de la societat i el benestar de la població. Aquest New Deal Social i Verd requereix una banca pública que posi els interessos del bé comú per sobre els interessos partidistes dels accionistes de la banca privada. Les insuficiències de la banca privada són avui clarament visibles. Si es desitja una molt necessària reforma profunda de l'economia espanyola, cal impulsar els instruments (com la banca pública) que la facilitin. Privatitzar Bankia va en la direcció contrària, significant la fi de la possibilitat d'una banca pública estatal, la qual cosa ja va ocórrer en la dècada dels anys noranta amb la creació d'Argentaria i la seva absorció per part del BBV, resultant com a producte final el BBVA. Aquestes privatitzacions han convertit Espanya al país de la UE on l'Estat té menor capacitat d'incidència en el sector financer i, per tant, en l'economia del país. Això explica molts fenòmens, incloent la profunditat de les recessions econòmiques de l'Estat, al no haver-hi instruments que permetin incidir en els enormes vaivens que caracteritzen el sector financer espanyol. Centrar-se, com estan fent la majoria de mitjans d'informació, en com es faria aquesta privatització és oblidar les enormes conseqüències negatives d'aquesta, mostrant un biaix neoliberal, reproduint una ideologia -la neoliberal- en la cultura econòmica i financera del país que, repeteixo, ha fet un enorme mal al benestar de la població en general, i al de les classes populars en particular. El programa del nou govern de coalició d'esquerres a Espanya inclou la creació d'una banca pública. La privatització de Bankia no ajuda a anar en aquesta direcció. Tot el contrari, ho dificulta. Cal insistir, doncs, en la necessitat d'una mobilització popular que remarqui que per a defensar els interessos d’aquestes classes, així com per a millorar l'eficiència econòmica del país, la promesa del govern ha de complir-se, no permetent que la banca privada de sempre guanyi, com sempre, a costa de la pública.