Alliberar les dones i millorar el benestar de les famílies: el quart pilar de l'estat del benestar

Vicenç Navarro 

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques,  Universitat Pompeu Fabra; Professor de Public Policy a la Johns Hopkins University; Director del JHU-UPF Public Policy Center a Barcelona 

Preguntes urgents i respostes necessàries a l’Espanya d’avui 

Què és el Quart Pilar de l’Estat del Benestar?

L’Estat del Benestar inclou aquells serveis i transferències que juguen un paper clau en la configuració de la qualitat de vida i el benestar de la població. Són molts, però n’hi ha tres que són claus i fonamentals. Un és la sanitat, un altre és l’educació, i un tercer és la jubilació. Els drets universals i individuals d’accés als serveis sanitaris públics -el primer pilar-, als serveis educatius -el segon pilar- i a la jubilació amb pensió que permeti una vida digna -el tercer pilar- són drets reconeguts a la Constitució Espanyola. Però falta un quart pilar, molt poc desenvolupat a Espanya, que és el dret, també universal i individual, als serveis  d’ajuda a les famílies, que inclouen primordialment l’accés a escoles bressol des dels 0 anys -mal anomenades "guarderies" a Espanya- i als serveis d’atenció a les persones dependents, tant siguin serveis d’atenció domiciliària com d’atenció  residencial. Aquests drets són coneguts als països nòrdics com el Quart Pilar de l’Estat del Benestar, que complementa els altres tres drets fonamentals.

A què es deu l’escàs desenvolupament a Espanya d’aquest Quart Pilar de l’Estat del Benestar? Sembla paradoxal que un país que presumeix de donar gran importància a les famílies tingui uns serveis públics d’ajuda a aquestes tan poc desenvolupats.

La resposta és òbvia. Hi ha una hipocresia en el discurs oficial i retòric de l’establishment politicomediàtic del país, que es presenta com el gran defensor de les famílies i alhora és responsable del fet que siguem un dels països de la Unió Europea amb menor desenvolupament d’aquests serveis. És una de tantes incoherències d’aquest establishment, que encara és més accentuada en els fòrums de sensibilitat conservadora, que es defineixen com els grans defensors de les famílies, quan, en realitat, les polítiques públiques que han implementat durant els seus governs han estat profundament antifamília, perjudicant el seu benestar.

La causa d’aquest enorme subdesenvolupament del Quart Pilar de l’Estat del Benestar és l’escàs poder de les dones a Espanya. En aquest país, "famílies" vol dir "dones". I una conseqüència d’aquest fet és que són les dones les que cuiden les famílies, inclosos els grups més vulnerables d’aquestes i de la societat, les criatures, la gent gran i les persones dependents. I per si això fos poc, el 61% de dones també treballen al mercat de treball, la qual cosa implica que les dones espanyoles estiguin molt sobrecarregades. En realitat, tenen tres vegades més de malalties a causa de l’estrès que l’home. Aquesta situació és profundament injusta i es deu al fet que les dones tenen molt poc poder. Aquesta és la raó principal per la que els serveis d’ajuda a les famílies estan tan poc desenvolupats a Espanya.

Hi contribueix la insuficient corresponsabilitat dels homes. El masclisme a la nostra societat és una de les principals causes de la persistència d’aquesta explotació de les dones. Però hi ha una altra gran causa, no tan reconeguda en aquest país, i  que és el poder de classe, o classisme. Poder de classe i poder de gènere són les causes més importants de l’escàs desenvolupament del Quart Pilar de l’Estat del Benestar.

El masclisme afavoreix la reproducció del classisme: hi ha força consens en considerar que el domini d’un gènere -el masculí- sobre un altre -el femení- és una de les causes principals de la situació de debilitat o desavantatge de les dones a la societat. Però no hi ha la percepció que sigui el domini d’una classe sobre les altres el fet que també expliqui aquesta debilitat.

La majoria de les dones pertanyen a les classes populars, que són la majoria de la població. Dins d’aquestes, la classe treballadora ha jugat històricament un paper determinant en el desenvolupament de l’Estat del Benestar. Ha estat allà on aquestes classes han estat més fortes i les dones han estat extensament integrades al mercat de treball (com han estat els països escandinaus, governats per coalicions de partits progressistes durant la major part del període democràtic posterior a la II Guerra Mundial),  on els serveis del Quart Pilar de l’Estat del Benestar han estat més desenvolupats.

La importància del context polític per a configurar el Quart Pilar de l’Estat del Benestar: Suècia, Espanya i els EUA.

Em permeto referir-me a una experiència personal. Tinc família directa a ambdós països, a més de tenir-ne a Espanya. A Suècia, la meva sogra, una persona encantadora que vivia, fa més de trenta anys, a Estocolm, de 89 anys, va caure i es va trencar el fèmur. I ves per on, la meva mare, que aleshores tenia 94 anys, una dona extraordinària que vivia a Barcelona, també va caure a casa seva, justament la mateixa setmana i també es va trencar el fèmur. Aquest fet em va donar l’oportunitat de veure en aquell moment, fa més de trenta anys, com els serveis públics suecs cuidaven la meva sogra i com els serveis públics espanyols cuidaven -o potser hauria de dir descuidaven- la meva mare. El contrast era aclaparador.

A Estocolm, la meva sogra rebia cinc visites al dia: una al matí, que la rentava i li preparava l’esmorzar; una altra, al  migdia, que li preparava el dinar; una altra a la  tarda, quan la portaven a passejar amb l’ajuda d’un carro o li duien libres; una altra a la nit que li preparava el sopar; i una altra venia a les dues de la matinada per a dur-la al bany. Cinc visites al dia realitzades per la mateixa o diverses visitadores. I quan jo sopava amb el ministre de Sanitat i Afers Socials del govern suec, al qual assessorava, em deia: "Vicenç, proporcionem aquests serveis a la teva sogra per tres raons: una és que és una mesura molt popular. Quan les dretes guanyen, no s’atreveixen ni a tocar-la. L’altra és que és més econòmic cuidar-la a casa que en un hospital; i la tercera és que creem ocupació". Avui, un de cada cinc adults a Suècia treballa als serveis públics, dels quals els serveis de l’Estat del Benestar són la gran majoria. A Espanya, en canvi, aquesta proporció és d’un de cada deu adults.

La política d’aquests serveis a España

A Espanya no hi havia aquests serveis públics universals, sinó uns serveis municipals per a gent molt pobra i que consistien aleshores en dues visites per setmana. I aquesta observació no pretén ser una  crítica al govern municipal de Barcelona d’aquell moment, ja aleshores molt progressista. Un ajuntament no pot finançar aquests serveis. A Suècia estan finançats conjuntament per l’Estat central, regional i local, i per la meva sogra, que rebia una pensió digna i pagava part d’aquells serveis. Els serveis públics espanyols d’aleshores, en canvi, no eren homologables als suecs. Ara han millorat molt, però continuen sent d’un abast molt menor. El que hi havia i continua havent-hi a Espanya són uns serveis primordialment privats, que no estan a l’abast de les classes populars. La persona que cuidava la meva mare era la meva germana, de la meva edat. I és aquest el drama de la sobreexplotació de les dones. Les classes populars, que són la majoria de la població, no tenen criades o ajuda privada, que sí les tenen les famílies benestants. És per això que al seu escàs poder de gènere s’hi ha d’afegir el seu escàs poder de classe.

La dualitat de serveis privats per a les classes benestants, i públics (sempre escassament finançats) per a les classes populars, caracteritza tots els serveis de l’Estat del Benestar a Espanya, des del sistema sanitari i el sistema escolar fins als serveis d’ajuda a les famílies, que són els més infrafinançats. Això reflecteix que les classes benestants tenen molt poder, i les classes populars molt poc. Insisteixo, no és només el poder de gènere, sinó el poder de classe el que explica el subdesenvolupament dels serveis d’ajuda a les famílies. Cal subratllar, doncs, que el poder de les elits i classes dominants és una de les causes, juntament amb el poder de gènere, que explica el subdesenvolupament i subfinançament d’aquests serveis del Quart Pilar de l’Estat del Benestar. Aquesta és la realitat, ocultada en els principals fòrums de l’establishment politicomediàtic del país.

El model i punt de referència liberal: EUA

Els EUA simbolitzen la màxima expressió del model liberal. L’Estat del Benestar està, en la seva major part, privatitzat. I és per això que la majoria de les classes populars no tenen accés a aquests serveis públics d’ajuda a les famílies. També és important subratllar que el principal moviment d’alliberament de les dones –el moviment feminista NOW- en aquell país és un moviment diferent i separat, sense connexió o relació amb el moviment de millora de la qualitat de vida de la classe treballadora. Els EUA es caracteritzen precisament per tenir molts moviments reivindicatius autònoms, que no es relacionen entre ells. És el país dels moviments socials, cadascun d’ells a favor d’una causa, sense formar part d’una causa comuna. És més, hi ha competència entre aquests moviments per rebre l’atenció de l’Estat federal. No hi ha un moviment transversal que els uneixi, com podria ser un moviment socialista, tal i com passa als països escandinaus. És més, en el cas del moviment feminista nord-americà, els seus dirigents acostumen a ser dones amb estudis universitaris i de classe mitjana-alta, que interpreten l’alliberament com la integració de les dones en l’estructura de poder. El moviment NOW, el principal moviment feminista, és molt gran. Tot i que les dones en general i les dones treballadores en particular tenen molt poc poder. És per això que els serveis públics d’ajuda a les famílies són molt escassos. La gran majoria d’escoles bressol i serveis d’atenció a la dependència són privats i només les classes de renda superior se’ls poden permetre. El model liberal, del qual els EUA són el principal punt de referència, ofereix repeteixo, molt poc poder a les dones en general, i a les dones treballadores en particular. Les dones estan greument desateses i explotades als EUA. A tot això cal afegir-hi que la sanitat està també privatitzada, provocant que gairebé el 45% dels pacients terminals estiguin preocupats per com ells o les seves famílies podran fer front a les despeses mèdiques. Aquest és el model liberal de país que promouen els conservadors i liberals per a Espanya.

Quina és la situació ara a Espanya?

A Espanya sembla que es comença a  veure la possibilitat de canvi. Hi ha una  protesta clara per part de les classes populars cap a l’establishment politicomediàtic del país, amb àmplies oportunitats perquè els moviments socials puguin coordinar-se i aliar-se en un projecte comú, entre ells els moviments d’alliberament de les dones, que han estat adquirint una major capacitat de mobilització a favor de les dones i estan clarament connectant i influenciant els instruments polítics i mediàtics progressistes. Una de les grans contribucions del moviment feminista espanyol ha estat el de posar de relleu la gran importància de l’economia de les cures per a determinar la qualitat de vida i el benestar de la gent, així com l’eficiència i eficàcia de l’economia. Aquesta economia de les cures és l’economia d’allò que fan predominantment (i de forma desproporcionada) les dones: cuidar la gent. Però, dins d’aquesta economia de les cures, cal ressaltar el gran dèficit que existeix als serveis d’ajuda envers membres més vulnerables de les famílies, que són les criatures i la gent gran.

Com es concreten aquestes ajudes per a les famílies? Per exemple, com milloren el benestar de les criatures?

Sabem que les escoles bressol faciliten el desenvolupament  emocional, cognitiu i psicològic de les criatures. L’evidència d’aquest fet és aclaparadora. Aquestes escoles són més que guarderies; guardar les criatures és una funció important però insuficient, ja que la criatura necessita una socialització des del principi que complementi la formació que li donen els seus progenitors. Hem vist que estandarditzant per les variables que poden incidir en el desenvolupament de les criatures -com la classe social dels pares, el lloc de residència, l’edat i altres factors–, aquells que van des de ben petits a les escoles bressol tenen un major desenvolupament emocional i intel·lectual. Per això que aquelles criatures que no reben aquest tipus de serveis tenen ja un handicap que nega el sagrat principi de la democràcia, és a dir, el de garantir una igualtat d’oportunitats a totes les seves criatures i joves.

I com ajuda al benestar de la gent gran? 

A través dels serveis d’atenció a la dependència. Recordin el que explicava de Suècia, el que passava amb la meva sogra. És un error voler concentrar la gent gran en residències. És un error i una gran injustícia. No cal dir que sempre hi haurà necessitat de tenir residències per a persones amb un elevat grau de dependència. Però és millor i molt més popular posar  serveis domiciliaris per a les persones dependents, com ara la gent gran, que no pas tenir-les en residències. Tal i com m’explicava el ministre suec, és molt més popular i econòmic posar aquests serveis domiciliaris que no pas institucionalitzar els dependents o posar-los en residències.

El Quart Pilar de l’ Estat del Benestar com a una inversió fonamental per a la recuperació econòmica. 

Per tal de denunciar aquesta situació i exigir a les autoritats polítiques l’establiment del ple dret d’accés al Quart Pilar de l’estat del Benestar, diverses persones de moviments socials (com ara el feminista, les marees, els pensionistes, els sindicats i altres) hem publicat un manifest, juntament amb documents elaborats per investigadors/es i experts/es en polítiques públiques i socials, en què es detalla com haurien d’implementar-se els serveis derivats d’aquest dret, i que encoratjo a signar (vegi’s, "Manifiesto por el Cuarto Pilar del Estado del Bienestar en España: derecho universal e individual a la atención suficiente y de calidad por los servicios públicos de educación infantil y atención a la dependencia, esenciales para las familias"). En ell s’estableix que és essencial la creació de mig milió de places d’escoles bressol públiques, augmentant alhora la qualitat de l’ocupació i l’atenció dels ja existents, alhora que es reconegui també el dret universal a l’atenció a la dependència pública, suficient i de qualitat, donant atenció a unes 800.000 noves persones dependents que avui no reben cures. A més, cal millorar substancialment l’atenció a les persones amb dependència reconeguda, promocionant l’atenció al domicili quan sigui possible, basant-se en els serveis de gestió i provisió pública i revertint les privatitzacions. També és important que es reverteixin les últimes reformes laborals i que s’estableixi per llei la jornada laboral màxima de 35 hores setmanals en 5 dies (no en 4) permetent uns horaris més racionals i compatibles amb la conciliació i la coresponsabilitat familiar. Tot això cal acompanyar-ho de reformes dels permisos de maternitat i paternitat per tal que l’1 de gener del 2021 arribin a ser  iguals i intransferibles.

L'establiment d’aquests serveis podria crear  143.074 llocs de treball en nous serveis d’atenció i educació a la infància, i  508.000 en els serveis d’atenció a la dependència. En total, 651.000 llocs de treball directes. Però el que és important subratllar és que se’n crearien encara més, ja que aquests serveis d’ajuda a les famílies facilitarien que les dones s’integressin en el mercat de treball: hem calculat uns 450.000 llocs de treball més. No hi ha una altra inversió pública avui que generi més ocupació. Aquesta dada és d’una enorme importància, sobretot ara que és tan necessari crear ocupació. S’ha de tenir en compte que si tinguéssim el mateix percentatge de dones treballant al mercat de treball que té Suècia, tindríem 2,7 milions més de dones treballant, la qual cosa incrementaria la seva  taxa d’ocupació, encara molt baixa a Espanya (61%, com dèiem abans, en comparació amb el 80% a Suècia), creant riquesa.

 I quant costaria?

Com és d’esperar, el discurs de sempre defensa que són una sèrie de mesures inassumibles econòmicament per Espanya. Però la realitat és que es podria pagar fàcilment. Aconsello als lectors que no acceptin els dogmes neoliberals que van guiar durant tants anys les polítiques públiques dels governs espanyols anteriors i de les institucions europees. El país disposa de fons. Dediquem a la despesa pública social molt menys del que ens hauríem de gastar pel nivell de riquesa que tenim. El principal problema a Espanya no és la falta de recursos, sinó la seva enorme concentració.

S’ha calculat, pels experts i professionals del conegut centre  internacional JHU-UPF Public Policy Center que van preparar l’informe que va motivar el manifest, que el cost addicional total de l’establiment del Quart Pilar de l’Estat del Benestar seria de  6.342 milions d’ euros. La quantitat de l’augment proposat dividit per deu anys seria aproximadament 650 milions anuals de mitjana, que és una quantitat del tot assumible. Per la part dels beneficis del Quart Pilar de l’Estat del Benestar, s’ha calculat que, a més de crear més d’un milió de nous llocs de treball, aquesta inversió pública augmentaria de manera molt notable la demanda domèstica, en situació de gran declivi avui. Com és àmpliament conegut avui a la majoria de centres internacionals a ambdós costats de l’Atlàntic Nord, l’única manera de sortir de la crisi econòmica és mitjançant una gran inversió pública que garanteixi la supervivència i millori la qualitat de vida i benestar de les poblacions. Per això aquesta inversió ha de donar prioritat als serveis i transferències de l’Estat del Benestar, entre els quals el seu Quart Pilar és avui el menys finançat. És per això que cal una gran mobilització de la societat civil per a pressionar els representants polítics de la societat espanyola  (entre la qual aquests serveis tenen gran popularitat) perquè ho considerin una prioritat, inclòs el seu reconeixement a la Constitució.