Per què és tan difícil recuperar la memòria històrica

Per què és tan difícil recuperar la memòria històrica

Desfilada franquista a Salamanca, 1937

Vicenç Navarro

Tinc gran respecte pels treballs dels historiadors Paul Preston i Ángel Viñas que han criticat extensa i detalladament la història tergiversada (que continua existint en cercles de l'establishment polític-mediàtic espanyol) del passat recent espanyol, i molt en particular del que es coneix a Espanya com la Guerra Civil i la dictadura que la va seguir, coneguda també en aquest país com a Franquisme. Aconsello la lectura dels seus textos que haurien de ser àmpliament distribuïts en els centres de docència, (a tots el seu nivells) al llarg del territori espanyol per motius que he explicat en moltes ocasions: la urgent necessitat de corregir la història esbiaixada i manipulada d'aquest país.

Ara bé, havent aplaudit i reconegut els mèrits dels seus llibres,  també haig de mostrar la meva sorpresa i desacord amb algunes de les seves declaracions fetes el 18 de juliol d'enguany a La Vanguardia, en l'entrevista realitzada per Ramón Álvarez, en la qual fan unes observacions que mereixen ser discutides i, crec també, criticades, com la seva afirmació que la transició de la dictadura a la democràcia va ser "meravellosa" i "un miracle", (en el cas de Paul Preston) i "un gran èxit en desbaratar l'estructura institucional política i jurídica del franquisme", (segons Ángel Viñas). Aquestes  declaracions són gairebé idèntiques a la promoguda pel mateix establishment polític-mediàtic espanyol que va definir tal transició com a "modèlica", terme utilitzat pels  mitjans d'informació més grans del país per definir els canvis de l'Estat dictatorial per convertir-lo en un Estat democràtic, suposadament homologable a qualsevol democràcia existent a l'Europa occidental. Amb aquest terme l'esmentat establishment intenta ocultar les enormes deficiències de la democràcia espanyola, resultat de l'enorme domini que les forces conservadores (hereves dels qui van guanyar la mal anomenada Guerra Civil) van tenir durant aquell procés. Hi havia un gran desequilibri de forces dins de l'Estat espanyol en el qual els hereus dels vencedors —els colpistes de 1936 —tenien molt més poder en les institucions i aparells de l'Estat que els hereus dels vençuts.

Els enormes dèficits democràtics de l'Estat espanyol

L'evidència d'aquest domini de les dretes de sempre en el procés de transició és aclaparadora. Des del continu retard social d'Espanya, amb gran sub-finançament dels serveis i transferències de l'Estat de benestar, (veure el meu llibre: El subdesarollo social de España, causas y consecuencias. Anagrama, 2006), a la falta de diversitat ideològica dels principals mitjans d'informació i persuasió del país; a l'òbvia falta de cultura democràtica predominantment dels governs i polítics de dreta del país; a la vocació repressiva dels aparells de seguretat i de la judicatura de l'Estat; a la proximitat de la major part de ministres d'Economia de tots els governs espanyols amb els poders econòmics i financers del país; al servilisme del Banc d'Espanya als interessos de la Banca en la seva constant promoció del neoliberalisme; a la integració de membres dels aparells dels majors partits governants en l'estructura econòmica i financera del país; a l'àmplia utilització de les clavegueres pels aparells repressius de l'Estat amb àmplia col·laboració dels mitjans de comunicació per destruir les veus opositores, i un llarg etcètera. (Per a expansió d'aquestes enormes insuficiències de la democràcia espanyola, veure el meu llibre: Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país. Anagrama, 2002). No és estrany, doncs, que la principal amenaça per a aquest Règim del 78 va ser l'aparició en la segona dècada d'aquest segle d'uns moviments socials (primer) i socio-polítics (després) que ho van qüestionar. El seu eslògan (del 15M) altament popular "no ens representen", ho deia tot. La radicalització de les dretes, amb l'aparició de la ultra dreta en la vida legislativa del país és la conseqüència d'això.

La contínua redefinició de la memòria històrica

I aquest conflicte apareix en la redefinició del que és la memòria històrica d'Espanya. L'Espanya dels vencedors —incloent-hi la Monarquia —es troba avui clarament amenaçada i creixentment desacreditada. Les estridències de la vida política, generades per aquesta ultra dreta (que existeix també àmpliament en la dreta) és resultat d'això. Homologar les estridències, presentant-les com a comunes tant entre les dretes com entre les esquerres, és la versió moderna de la suposada equidistància o homologació que suposadament va ocórrer durant la transició entre els vencedors i els vençuts, atribuint-los igualtat de responsabilitats en els fets ocorreguts en el passat.

El fet que l'Amnistia, aprovada en la transició, considerés per igual els autors de crims i repressió, duts a terme pels vencedors, que els actes de lluita per la llibertat i democràcia dels republicans vençuts, es repeteix ara en què les grans tensions de la vida política a Espanya amb elevades estridències es considerés responsabilitat igual de les dretes i de les esquerres. I és aquí on també estic en desacord amb Paul Preston quan diu que "la qualitat dels polítics d'esquerra és tan dolenta com la dels de la dreta", com a causa de les tensions en la vida política del país. Aquesta homologació entre dretes i esquerres com a causants iguals de la cridòria política avui està molt estesa en els principals mitjans de comunicació espanyols que estan intentant desacreditar els hereus del 15M, que juntament amb les renovades esquerres a l'esquerra del PSOE, han denunciat el Règim del 78, qüestionant els dogmes conservadors i neoliberals, i presentant alternatives que generen gran renou en la vida política del país acostumada a la placidesa del bipartidisme. Això explica l'enorme hostilitat i el joc brut, amb l'activa participació de les clavegueres de l'Estat, amb col·laboració dels grans mitjans en contra de les noves esquerres (UP i les seves coalicions En Comú Podem i Galícia en comú). Posar l'esquerra i la dreta en el mateix sac és profundament injust i frívol en extrem.

En la redefinició de la memòria històrica, l'establishment polític mediàtic està disposat a acceptar que cal trobar a les víctimes, és a dir els morts desapareguts (més de 120 mil persones) però no es pot jutjar als que els van assassinar perquè ja van ser amnistiats en la transició quan tots, tant les víctimes com els victimaris van ser amnistiats per igual. Aquesta igualtat de responsabilitats va arribar a la seva màxima obscenitat quan en una desfilada militar, organitzada pel govern socialista sota la direcció d'un fill dels vencedors, el ministre de Defensa el senyor José Bono (el gran referent a la Sexta Noche), va fer desfilar soldats de la divisió feixista que van donar suport al Nazisme a Europa al costat de lluitadors per la democràcia i la llibertat a Espanya, posant al mateix nivell els defensors del Nazisme (hereus dels colpistes espanyols) que els qui van lluitar contra ell. (Aquest personatge va prohibir més tard als republicans que van lluitar per la llibertat que portessin la seva bandera republicana a la reunió a la qual van ser convocats al Congrés). I tals portaveus d'aquesta versió de la memòria històrica assumeixen explícitament que hi ha hagut una reconciliació entre els vencedors i els vençuts conseqüència que les ferides ja es van cicatritzar.

Quines ferides es van tancar, senyor Bono?

Una de les grans falsedats davant la transició modèlica va ser considerar que els vencedors i els vençuts, amb gran generositat, van conciliar les seves diferències tancant les ferides. Conec molt pocs hereus dels vençuts que consideren que les ferides estan cicatritzades. Els meus pares i la meva família van ser brutalment represaliats pel Feixisme primer, i en cas dels meus oncles i ties pel Nazisme a França, després. El meu pare va ser represaliat i expulsat del magisteri per ensenyar, precisament, els valors de democràcia, llibertat i justícia durant la República, en un poble de la regió pirinenca catalana. I la meva tia, presonera en un camp de concentració Nazi, per lluitar en la resistència anti Nazi a França (com milers de republicans), condecorada més tard pel govern francès del General De Gaulle, però completament oblidada a Espanya, com ha passat amb la diàspora republicana a Llatinoamèrica. Quan van ser cicatritzades aquelles ferides? Quan aquests valors republicans han estat ensenyats a les aules espanyoles? I quan van ser els mestres represaliats per la dictadura, homenatjats i compensats pel seu enorme sacrifici? I quan els governs espanyols han homenatjat la diàspora republicana en el món? I fins quan els lluitadors antifeixistes continuaran oblidats? I quan es denunciarà als repressors, que encara avui gaudeixen de totes les prebendes? I això no es deu al fet que tots els polítics són iguals, senyor Preston, sinó al fet que uns que continuen tenint un gran poder veuen alarmats el clam creixent a favor del canvi i se senten amenaçats responent amb tota mena de mesures repressives que intenten destruir les veus valentes que denuncien la situació actual. En realitat, la resposta a la pregunta del títol de l'article, "Per què és tan difícil recuperar la memòria històrica?", és molt fàcil de respondre: les dretes hereves dels vencedors de la Guerra Civil, continuen exercint un gran poder polític i mediàtic espanyol, que eviten per tots els mitjans que es conegui la història real en aquest país, havent contribuït a això el consens forçat en el procés no modèlic de la transició, que va imposar un silenci i una complicitat per a no recuperar la història del país. I ho vaig poder veure directament quan vaig tornar de l'exili, unes de les coses que em va preocupar més quan vaig arribar de nou a Espanya va ser veure l'enorme ignorància que els estudiants tenien de la història recent d'aquest país. D'aquí ve que una cosa que vaig demanar a la universitat on jo ensenyava, és que es fessin classes sobre el nostre passat i els nostres valors republicans. Ni tan sols l'esquerra governant va veure motiu per això, perquè creien que era millor no tocar el passat. Aquesta actitud ha estat molt freqüent, fins fa poc, fins i tot, entre alguns sectors de les noves esquerres. En realitat, la clara recuperació de la bandera republicana en els moviments contestataris és un fet recent. A Espanya els vençuts van perdre la Guerra Civil i vam perdre gran part de la democràcia. Però les mobilitzacions als carrers semblen ser indicadors que podem recuperar-la. Però, fins que això es reverteixi no tindrem una llei de la memòria històrica que el país necessita i es mereix.