El quasifeixisme podria reeixir als Estats Units

El quasifeixisme podria reeixir als Estats Units

Assaltants al Capitoli, a Washington, gener del 2021. Shannon Stapleton / REUTERS

Vicenc Navarro

Hi ha una percepció força  generalitzada a Espanya, fins i tot dins d’alguns cercles del PSOE governant, que el perill de retorn de la ultradreta a nivell mundial s'està exagerant per part d’algunes veus d’esquerra, perquè creuen que, de fet, les esmentades forces d’ultradreta (molt semblants a les seves homònimes de tota la vida), han estat ja derrotades i van de mal borràs. Veiem, per exemple, que qui va ser Vicepresidenta Primera del primer govern de coalició d’esquerres,  la senyora Carmen Calvo, va dir,  en un moment del debat del programa 'El Ágora de la hora 25' de la SER, com a prova d’aquesta percepció de la realitat, que el President Trump havia estat derrotat a las últimes eleccions a la Presidència dels Estats Units, insinuant que el seu futur seria de descens,  en lloc de ser-ho de recuperació i ascens. 

El Trumpisme no està desapareixent; ben a l’inrevés, està creixent

Penso que conec bé els Estats Units i temo que la senyora Calvo s’equivoca. Es possible, i fins i tot  probable, que el Partit Republicà, que ara per ara està totalment dominat per Trump, recuperi el control del Congrés i del Senat el 2022 i guanyi les eleccions presidencials del 2024. Els indicis que avalen aquesta percepció són abundants, i els he anat analitzant en alguns articles que ja han estat publicats en aquest periòdic.

Un d’aquests és l’enorme desprestigi de l'establishment politico-mediàtic liberal, identificat amb el Partit Demòcrata, que des dels setanta amb el president Carter, i  després amb els presidentes Clinton i Obama, han anat aplicant  polítiques liberals (iniciades per Carter i expandides per Reagan i els  presidents republicans Bush, pare i fill), que han afavorit sistemàticament les rendes del capital per damunt de  les rendes del treball. (A conseqüència d’aquestes polítiques liberals, els directius de les 350 empreses més importants dels Estats Units, que guanyaven l’any 1978 -inici del període liberal- 1.7 milions de  dòlars anuals -33 vegades més que el salari mitjà del treballador, que eren  51.200 dòlars-, van passar a guanyar-ne,  l’any 2019,  21.3 milions, 365 vegades més que els esmentats treballadors, que guanyaven 58.200 dòlars.) L’abandonament de las polítiques redistributives del Partit Demòcrata, iniciades pel President Roosevelt amb el New Deal, va ser substituït,  per part de l’esmentat Partit, per polítiques d’identitat; això va afavorir la integració dels sectors discriminats com ara les minories negres i llatines -sobretot  la negra- i també la promoció de les dones dins de l’estructura de poder, mesures que, per molt  lloables que fossin, van afavorir grups minoritaris (de classe mitjana-alta,  professionals amb educació superior), que van passar a integrar-se a les direccions de las institucions generalment públiques (i molt en particular, dels aparells federals),  però sense que tot plegat impliqués un major benefici per a la gran majoria de las minories ni de les dones pertanyents a las classes populars. El fet que el President Obama fos negre va tenir una importància simbòlica enorme, però les seves polítiques liberals no van afavorir les classes populars -a les quals pertanyien la gran majoria de las minories-, ni tampoc a las dones.

Això explica la gran capacitat de mobilització de Trump el 2006, en un moment en què la classe treballadora (la majoria blanca), i d’altres sectors vulnerables dins les classes populars, estaven patint les conseqüències de les anteriors polítiques neoliberals de liberalització i globalització econòmica, liderades pels anteriors governs del Partit Demòcrata. Trump es va  presentar com la veu de l’antiestablishment liberal i globalitzador, enfrontat al Partit Demòcrata -del qual se suposava que era la  causa de tots els seus mals- que liderava un govern federal i que era presentat com si estigués captivat per minories i dones universitàries de classe mitjana-alta. El seu missatge, caracteritzat  per un nacionalisme extremat, retrògrad, enyoradís d’un passat idealitzat, de caràcter imperial, fonamentat en una superioritat racial, masclista i cultural, defensor de  la civilització cristiana  (convertint l’ "Estat i la LLei en eines per a assegurar-se que la societat obeeixi la voluntat de Déu", com va   subratllar la jutgessa Amy Coney Barrett, nomenada membre del Tribunal Suprem dels Estats Units  pel President Trump), i també la "pàtria-nació" enfront dels seus enemics (inclosos tots els qui no combreguen amb el seu credo), va estar molt  mobilitzador. El lector espanyol recordarà que aquesta era la ideologia dominant durant la dictadura feixista a Espanya. 

La recuperació del New Deal com a resposta del Partit Demòcrata al Trumpisme

En fer-se conscient  d’aquest problema, i del cost que li ha representat al Partit Demòcrata estar identificat amb el liberalisme globalitzador, la direcció del govern  Biden està responent,  a corre-cuita, amb la recuperació del New Deal. L’obstacle més gran  no és pas que no tingui el recolzament popular per fer aquestes reformes, (que, de fet,  el té), sinó que no té  els números, en el Congrés, que el permetin aprovar un projecte tan ambiciós (vegeu V. Navarro: 'El fin del neoliberalismo y la búsqueda de alternativas', publicat el 14 d’ Octubre de 2021 a Público). Cal obtenir 50 vots al Senat, i el Partit Demòcrata només en té 48 que recolzin el New Deal de Biden, ja que hi ha dos demòcrates que són representants (i portaveus) d’interessos econòmics que quedarien afectats per l’aprovació de les propostes esmentades  i que s’oposen al New Deal: un, és el senador Joe Menchin, del Partit Demòcrata de l'Estat de Virginia, finançat per la indústria del carbó radicada a l'Estat de Virginia; i  l’altra, la senadora de l'Estat d'Arizona, també del Partit Demòcrata, Krysten Sinema, finançada per la indústria farmacèutica, que s’oposa a la regulació de preus farmacèutics que proposa  Biden en el seu New Deal.

Són els Estats Units una democràcia?

Sí, però molt limitada. Anem a pams: en primer lloc, el president dels Estats Units no és elegit directament per la població. De fet, en totes les eleccions d’ençà l’any 2000, els candidats del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units han obtingut més vots que no pas els candidats republicans (excepte Bush, fill), i tanmateix la majoria dels presidents han estat republicans. (Durant el període republicà 2000-2020, la majoria de vots varen ser per al candidat demòcrata -llevat del cas de Bush-,  i tanmateix, els republicans van governar més anys -12- que els demòcrates -8-). Tot plegat s’explica pel fet que qui tria el president dels Estats Units és el Col·legi Electoral, que sistemàticament afavoreix els estats rurals per damunt dels industrials i urbans.

Això mateix passa pel que fa a la composició del Senat, càmera enormement poderosa, ja que aprova el pressupost de l’Estat federal, els nomenaments proposats pel president, i fins i tot els membres de la Cort Suprema. Cada estat té el mateix nombre de senadors: dos. Califòrnia, Estat en general demòcrata, té quaranta milions d’ habitants, i té el mateix nombre de senadors -dos- que Wyoming (mig milió d’ habitants, predominantment en zones rurals i predominantment republicans); i, aquí també, sistemàticament els demòcrates aconsegueixen més vots que els republicans a les eleccions al Senat, i es molt i molt probable que això mateix passi l’any 2022.  Un dels analistes electorals que gaudeix de més credibilitat, David Shore (New York Times, 10 d’ octubre de 2021) diu que el 2022 els demòcrates podrien guanyar, aconseguint més del 51 % dels vots del Senat i, tanmateix, obtenir solament 43 senadors, esdevenint, d’aquesta manera, irrellevants. 

Qui tindrà una capacitat més gran de mobilització?

En aquest escenari, el futur podria ser molt preocupant, ja que l’única alternativa seria que el Partit Demòcrata aconseguís una gran mobilització que fos capaç de neutralitzar l’enorme desavantatge que el sistema electoral li suposa; i tot i que això es va aconseguir el 2020, no es segur que s’ aconsegueixi en 2022, ja que no és gaire probable que las propostes New Deal siguin aprovades per l'esmentat Partit Demòcrata, contribuint, amb tot plegat, al desencantament popular. És important subratllar que el desencantament és molt notable, i molt particularment entre les classes treballadores, incloses la negra, la llatina i  totes les classes populars sense educació secundària; i això pot  contribuir a una gran desmobilització de las classes populars, de la qual cosa Trump en trauria profit. La pèrdua de control del Senat i del Congrés en el 2022 per part dels demòcrates, la victòria de las presidencials per part dels republicans liderats por Trump, suposaria un canvi d’enormes conseqüències  internacionals, a més a més de nacionals: això  hauria de ser motiu de reflexió i reacció, per part de les forces progressistes, a nivell mundial. De la mateixa manera que el feixisme i el nazisme van ser resultat de la Gran Depressió, causada por las polítiques liberals aplicades llavors, els seus hereus actuals han estat conseqüència de la crisi econòmica provocada pel liberalisme econòmic iniciat en els anys 70 i 80, que ha afectat molt negativament el benestar i la qualitat de vida de las classes populars, i que la pandèmia mundial ha deixat en evidència.